A vegades escric/ A veces escribo/

La vida t’encercla. No saps per què vas dir-li sí, ni saps si algun dia la vas estimar. Pots definir-te com a home quotidià, però aquesta quotidianitat t’està ofegant, entre parets mullades per les seves llàgrimes. Saps que algun dia, dins del teu passat, la vas veure bonica. Però, com et va dir fa temps un amic, qui dia passa any empeny, una hipoteca i una família compromesa . El teu cor només llampega per la que no viu amb tu. Una termomix és l’únic vincle que us uneix, i quina merda, penses , ho dius i ho penses. Ets un editor ,i com a editor, necessites aquella escriptora. No la trobes ni saps res d’ella. Jo et dic que la trobaràs. Està mes a prop, del que et penses.
………………………………………………………………………………………………
Ole, em dic ,i baixo del pis , em crec divina. Estic estupenda i la city està preciosa, preciosa. Manel treu un nou disc, i jo em crec Teresa rampell…ueeee…. pim pam pum ,et tinc davant , em saludes, i jo em marejo de tant pensar que no, que la infidelitat no és una bona llei….crec en roses i en trons , una tauleta nova, un escriptori vell, i recuperat. Una novel.la per escriure. No hi ha més en aquesta habitació. Dos cossos que respiren junts, sabeu que això acabarà quan el dia s’imposi. De moment, un a un, i una botella de vi que fa de testimoni. No us deixareu ,entre hiverns i primaveres benvingudes. Veus uns ulls, i ells et ressegueixen amb un impuls massa accelerat. Tanta repressió no és bona. Us creieu infinits però sou immortals. I Cleopatra s’arrapa al teu cos, t’absorbeix la sang, la que la matarà i tu mataràs per ella………………………………………………………………….
Amelie, a, m, e, l,i,e…..creu-te el que ets. Treu-te els pantalons i avui, només et dicque et posis la faldilla, aquella que t’arrapa els malucs, i posa’t aquella brusa, el blanc et queda massa in, olee, mira’t com et pintes els llavis. M’agrada veure’t així. No pensis en el que estàs fent. La felicitat és cada dia, no la pensis en la seva totalitat. Tu avui gaudeix i demà ja hi pensaràs. Saps que el carrer Balmes t’espera en aquesta nit de maig. El Joan no existeix, i tu estàs escoltant com camines amb els teus tacons, que avui estrenes, i alhora, t’estrenes tu. Baixes del taxi, saludes a les teves ladys. Et toques el cabell ,sabent que t’estan mirant uns homes molt curiosos, i somrius a la lluna. Saps que ell, ja fa temps ,que ni et desitja, que ni t’escolta, que no tu pots creure, però, avui saps que ja fa anys que no t’estima. No importa. El gran salt ja l’estàs fent. La nit és curta per dir no, i tu avui, només diràs que sí, que ets sents enèrgica, i tornes a recuperar el teu jo, més profund, i tothom t’ho nota en aquesta mirada ,que matarà a Cleopatra.