A vegades escric/ A veces escribo/

L’últim sopar de fades…

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}

Aquest
dies t’he abandonat. Però la sorpresa ha estat quan m’has despertat i m’has dit
, va Anna desperta, mira quin dia fot… I jo he obert els ulls i he vist que
eres tu. La Laura que s’està fent forta al meu costat.

Pensava que estaries molt enfadada amb mi, per tot el que et faré viure. Perquè
malgrat que encara tu no ho sàpigues, quan em mires amb aquella mirada ,que a
les nostres mares els hi esgarrifa tant, he entès que ho saps. Però que estàs
al meu costat dient-me que no passa rés. Que la vida no es quedar-se en un
castell tancada i amagada. Que a la vida passen aquestes coses. Que a vegades
ve un monstre i et menja. I ho sento Laura, per voler-te fer passar pel mateix,
perquè jo no sabia el que era això. És una putada. Però jo t’ajudaré com amb mi
han fet , els que han entès que a la vida s’ha de fer front a situacions. I em
sento més alliberada de dir la veritat, em sento lliure quan m’enfronto als
nous fantasmes còmplices i partícips. Perquè poc a poc els estic fent desaparèixer.

Si et quedes a casa, fent veure que no passa rés, llavors sí que els fantasmes
es multipliquen. Però això a tu no tu faré. Perquè et conec i Laura ser que tu
no t’amagaràs. Ja no som princeses. No ens agraden els castells. Ens agrada
sortir a la muntanya a lluitar. I quan la història de Can Giral l’hagis fet
acabar. Vindràs a buscar-me dintre d’uns anys i em convidaràs a sopar al  Casal ,que hauràs decidit construir i em diràs
gràcies Anna, i jo et preguntaré que per que em dones les gràcies, si les
gràcies te les hauré de donar a tu, per haver-me deixat està al teu costat i
construir el teu món. Però tu que eres tant orgullosa i esquerpa al principi de
venir a Rustenyà ,em diràs mirar Anna al teu voltant, has vist el que m’has fet
continuar. I el Casal estarà preciós i tu estaràs preciosa, com una fada de les
bones, de les que mai han deixat de lluitar amb les seves ales. I juntes beurem
el vi, brindarem per les nostres vides i pel canvi que ha esdevingut en elles.
I mirarem el passat i no ens farà por i mirarem el futur i ens sentirem fortes
i mirarem el present cap ENDAVANT. I ens direm adéu. Encantades per aquests
anys de VIDA…