A vegades escric/ A veces escribo/

…

Perds el tren. Sabies que ell marxaria, tu llampegues, i apagues el putu camel que t’està matant. Ja està. Tot finicat. Una mà i una rosa al terra i te la poses al cap, com qui balla una conga a les set del mati amb un gintònic a la mà. Tot s’ha anat a la merda. Però no se’t cau ni
una llàgrima, ni et fa mal el cor. Això havia de passar. I surts de
l’estació. Somrius, i no saps perquè. Cleopatra està neta de sang i no et fa mal l’estómac. Ell t’ha alliberat. Crides. Vols tornar a
començar . No faràs cartes d’amor, no escriuràs per ningú. Tot es va acabar en aquell sopar i ell ja ha marxat. L’alegria et rodeja, plena de serenates, entre la Diagonal i Vallcarca. I el vas veure. Vas respirar el que, feia temps, havies perdut. El mar, el sol i un desconegut. El taxi té parades on vulguis, i tu no has marxat. Et pots colar per totes les finestres de la ciutat.
Em poso el vestit i t’oblido ,quan m’acariciaves ja t’estava
esborrant. L’horitzó no era per tu. Amunt, amunt, vola i no et giris. Ara tot està moll i els teus llavis vermells ressegueixen el que, abans, et feia por. La mort està aquí però a tu te la bufa. Ara vius el que vols, sense restriccions ni sacarines. La poma l’has deixat a la nevera i el kiwi te’l prens amb una alegria estranya. No tens por d’estar sola. Punt i final. Sense una coma, que t’atabali.