A vegades escric/ A veces escribo/

Vaig pensar que tot s’havia acabat. Un pre sant Jordi sense esma ni ema. Un got trencat sobre les reixes. Un llibre robat. El que ja no retrobo. Una paraula a mitges. Una Barcelona que ni reconec. I llavors un pam m’esquinça la faldilla. Et veig. Un gir inesperat en una estructura harmònica. I reconec que llavors vaig decidir entrar-hi. Una paraula comprada. Una plantofada amb c trencada. Una Amelie que retroba un spam. Un oblit inconscient. Escolto aquella cançó que em fa entendre que et vaig trobar. Una rosa pel metro. Uns pètals ,a l’andana perduda, sense amo. I un drac que dorm dins del meu llit. El príncep corrupte m’espanta. Barcelona comença a murmurejar-me el secret d’un 2014 que no té espant i té fam de guerra. Un crit s’ofega entremig de la gentada del metro. Un home s’ha suïcidat. una noia s’ha enamorat. I jo reconec que hi sóc. De moment camino. Bé, ja ho tinc , una ballarina que ja no es suïcidarà, i una Amelie que volta per rambla catalunya signant el seu bestseller. Dues cames fines. Blanques i rosades. Somriu. Però quan la nit es fon escup tota la merda. Merda. Merda. Una autora resignada. Mil fantasmes i una ombra que es diu mare. Una invisible més. Només visible per un sant jordi trencat per paraules, per un ball que mai arribarà. un, dos, tres i Amelie et busca. Vol firmar aquella coberta que tant poc t’ha interessat. El Joan no té el dia. El Joan, un príncep que mai ho va ser. Amelie et mira i donar voltes sense buscar un demà. Perd el teu llibre. I tu de sobte li fas lliscar aquella rosa estripada per sobre de la seva faldilla. Un 23 que no té stops i demà ja no serà el que la petita Amelie, havia predicat. Et té.

 <iframe src=”https://embed.spotify.com/?uri=spotify:track:5rQbW2ReUp9uakVhc3g4MP” frameborder=”0″ allowtransparency=”true” width=”300″ height=”380″></iframe>