A vegades escric/ A veces escribo/

Vuit del matí. Un desert a la costa. Un cafè que encén els teus òrgans. Tot per descobrir. Una costa Brava que t’abraça i ets clandestina de les seves roques. El vent t’embafa. I tot s’escau per uns ulls.  I et preguntes amb quants…Un concert que no està definit, una cançó que descobreixes…i ratlles el tocadiscos. Un Sant Joan diferent. Un imperatiu categòric. Una sorra que es desplaça entre quatre peus i sis peus. NO et banyis que hi ha meduses molt perilloses…blaves, vermelles…i el teu cor negre…Un amor embogit, un amor trist, una confessió inconfessable…una llàgrima que s’escau per la teva galta vermella. Em dic Amelie i ja no t’estimo. Em dic Amelie i tinc ganes de ballar. Em dic Amelie i crec que t’estimo. Em dic Amelie i tinc 30 anys, avui és el meu aniversari. Em dic Amelie i porto un vestit per estrenar, i només vull que tu me’l treguis, que m’ericis com fa temps que ningú ho fa. Una bala perduda entre una costa. Una copa de vi, i la nostre cançó sona entre vents i onades, que envolten la pell freda i humida. Potser mai, podrà ser ,però avui he tingut suficient. Un bon joc per passar el temps. Potser mai m’ho confessaràs, però aquestes alçades, crec que ja no calen més paraules, potser  queden substituïdes per les mirades sublims entre vaixells i cançons mal sonades. Només ens devem un ball. Un ball secret que mai ens donarem. Potser, només , em conformo en tenir-te en els meus somnis insomiats. Recordo un bocí de sorra i aquella melodia. Res mes, per un aniversari.