A vegades escric/ A veces escribo/

Podria comptar 1, 2, 3 i una cançó explícita dins de la meva implicitat. Senyors, avui ni canto, ni recito. Un sofà que mai es va immutar. Dos cossos. Un Empordà massa lluny. Dues entrades d’un concert que mai vam anar. Una Barcelona buida es presenta sense futur. Amelie se’n va i jo li dic fins dintre d’uns anys. Avui, toca una Laura. Ja no hi ha primer ball. Avui ella ja no és Laura Garnuda. És Laura Sovirà. Miro per sobre i desmunto el que sento i el que ja no sento. Em llegeixo Proust mentre penso en aquell temps retrobat. I Barcelona em somriu mentre per passeig de Gràcia les notes de sol mi fa, mi re segueixen el seu curs burgés i jo els hi dono el meu peculiar estil mentre et miro. I penso, què ens va passar? per acabar com vam acabar. Una Laura em somriu i jo la retrobo mentre les notes en un full en blanc van retrobant el color de la meva tinta, de la meva ploma preferida, que només tu em vas saber regalar amb un somriure. De tot cor. T’ho dic. Avui sí. Jo salto i no me’n vaig. Em quedo dins del pis. Del nostre. I què més dóna si l’Amelie o la Cleòpatra, vindran o apareixeran dintre d’uns anys. La Laura i el Miquel. Dos cossos per l’Empordà entre cuines i plats. Les rambles. Cafès entre cerveses. Sempre cremàvem. Cremàvem les nostres hores i esgotàvem el cor. Fuig fuig mentre feia bang bang. Abraçdes que entre ells mai es van fondre en pols perquè mai va acabar. Es retroben entre mar i sabors. Possiblement el què mai va passar, va ser el que va fer que allò fos extraordinari. Nits d’estrelles i un tren que ja mai es va aturar. Em dic Laura Sovirà. Penjo el davantal i amago aquell marc de nosaltres que tanta por em fa. Tres fogons més un. Una cuina que fa anys que ja no es cuina. Llegeixo Crim i Càstig mentre aprenc que mai va ser un crim, és la vida, em dic. Probablement només em queda respira. Agafo aire i penso en aquella merda de tarda que només va valdre el meu tancar d’aquella porta, d’aquell cotxe on mai més vaig pujar. Un pis buit i quatre fogons. No tinguis por. Tot passarà com sempre. Jo et donaré la teva història i tu el ritme. Com sempre. El nostre segon ball. Aquest valdrà. Ja ens coneixem. I sabem per on anem. Sé com balles i tu saps el que vull. Em dic Laura Sovirà i avui obro la porta a aquells quatre fogons que no sé on em duran però ballaré sense por, perquè només tu pots explicar la meva història. 1, 2, 3 comencem!