estirant del fil...

Un conte de 1r de maig des de la memòria d’un futur anterior…

La desmemòria/ Eduardo Galeano

Chicago està plena de fàbriques. N’hi ha fins i tot al bell mig de la ciutat, al costat de l’edifici més alt del món. Chicago està plena de fàbriques, Chicago està plena d’obrers.

En arribar al barri de Heymarket, demano als meus amics que m’ensenyin el lloc on varen ser penjats, el 1886, aquells obrers que el món sencer saluda cada primer de maig.

-Ha de ser per aquí -em diuen. Però ningú sap.

Cap estàtua s’ha
erigit en memòria dels màrtirs de Chicago a la ciutat de Chicago. Ni
estàtua, ni monolit, ni placa de bronze, ni res de res.

El primer
de maig és l’únic jorn veritablement universal de la humanitat sencera,
l’únic dia on coincideixen todes les històries i totes les geografies,
totes les llengües i les religions i les cultures del món; però als
Estats Units, el primer de maig és un dia qualsevol. Aquest dia, la gent
treballa normalment, i ningú, o gairebé ningú, recorda que els drets de
la classe obrera no han brotat de l’orella d’una cabra, ni de la mà de
Déu o de l’amo.

Rere la inútil exploració de Heymarket, els meus
amics em porten a conéixer la millor llibreria de la ciutat. I allà, per
pura curiositat, per pura casualitat, descobreixo un vell cartell que
està com esperant-me, barrejat entre molts altres cartells de cinema i
música rock.

El cartell reprodueix un proverbi de l’Àfrica: fins que els lleons no tinguin els seus propis historiadors, les històries de cacera seguiran glorificant el caçador.