estirant del fil...

[No escrivim èglogues] · [Bloc intermitent]

16 de juny de 2011
0 comentaris

Editorialitzant sobre les línies vermelles i el setge neoliberal


Línies vermelles.
[Editorial 233, 16 de juny]

Capgirant les coses, l’opereta victimista d’equiparar la protesta d’ahir amb el cop d’Estat del 23-F només és la continuació, per altres mitjans, de la doctrina del xoc neoliberal. Res més que la continuació del cop d’Estat econòmic decretat pels mercats financers el maig de 2010 i que no figurava a cap programa electoral. D’aleshores ençà, només s’ha aprofundit en el frau econòmic i l’estafa política.

Allà és on rau la línia vermella de veritat, creuada ja mil cops.
La que van travessar els governants quan van acceptar sotmetre’s als
diktats dels mercats financers i esmicolar tota sobirania popular i
múltiples drets socials que han costat anys de dura lluita. La resta,
barroera gestió de la propaganda amb tota la cobertura de l’artilleria
mediàtica. Criminalitzar la dissidència amb els mots més tragicòmics
–”caos i violència”, “segrest” et altri– només ratifica la bombolla on
viuen, tirant del més vell dels manuals repressius.

L’autoclausura
de la classe política en si mateixa, l’autobombo consumat ahir a porta
tancada al Parlament, ratifica de nou el seu autisme.
Ansietat,
nervis i fins i tot por. S’ha dit i no ho neguem. Llàstima que estiguin
cecs davant tota  violència estructural i mai no escoltin el que senten
cada dia el milió de pobres de Catalunya, les 600.000 aturades o les
50.000 famílies desnonades des de 2007. O les 84 persones apallissades a
la càrrega del 27M. Sords, muts, cecs. Per això creix una indignació
que va de veres, ve de lluny i ha arribat per quedar-s’hi. La
manifestació del 19J serà una prova més.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.