estirant del fil...

“Opinions madures, opinions arrogants / sobre el nostre
país / dia i nit xerren / sobre el nostre país / També jo voldria tenir
certeses tan grans / però tal com estan les coses / els comptes no em
surten”
[Ruper Ordorika]

Obertura de fil a quatre pàgines. País Basc: entre la Declaració d’Aiete i el
comunicat d’ETA. Provar de sintetitzar 43 anys de conflicte en 4 pàgines.
Fèrtil debat previ: al mail, al xat,
en directe. Ens decantem pel que no es diu i tot el que es calla. Claus
polítiques en perspectiva de procés i radiografia colpidora de tots els dolors
en el mapa, (in)acabat encara, del sofriment. Incorporant -visibilitzant- les
sempre negades víctimes del terrorisme d’estat. Si: 829 persones mortes i
2.596 persones ferides per ETA en 3.391 accions armades. Si també categòric:
474 persones mortes (86 per grups ultres i 122 per violència policial, 13 per tortures, 36 en mobilitzacions…) i 1.012
ferides (8 dones violades, incloses) per part de l’Estat, les trames de guerra
bruta (1.037 accions) i els efectes de la repressió i la violència
institucional que deixa un saldo de 30.000 detencions, 16.000 empresonaments i
7.000 persones torturades. Hi ha estadístiques fredes, que gelen, que inutilitzen
tot silenci, fan caure qualsevol mur i desfibren tota mordassa.

El mèrit és alié,
però reconeixible. Les dades recopilades -rarament publicades, ni tan sols ara-
hi són per a qui les vulgui consultar. Elaborades amb cura per persones de
referència com Sabino Ormabazal o grups com Argituz, la Fundació Euskal
Memoria, el TAT o Aztiker.
De les dades
ocultades, sistemàticament bandejades, se n’extreu que la guerra del
nord ha
estat i és, també i sobretot, una guerra informativa. En l’altra cara de
la lluna, ens endinsem també en la deconstrucció de la cacarejada
‘victòria de l’Estat de Dret’ per repassar la deriva d’excepció i
impunitat de
la dècada antiterrorista. D’Egin a Udalbilitza passant per Egunkaria, la
proscripció del
moviment popular o l’apartheid electoral: el setge als drets civils i
polítics
que han convertit el País Basc en el darrer estat d’excepció de la UE.
Amb llistes negres on
caben 40.000 persones. No hi ha hagut, excepte honroses excepcions,
Annas
Politovskayas al conflicte basc. Es nota. Massa. Per això el relat del
succeït -segregat o compartit- encèn ara tots els focus.

Per seguir sumant,
provem d’encendre llumins en el quart fosc. A set columnes, Gemma Garcia i
Iolanda Parra broden els processos de reconstrucció i s’endinsen en el
trencaclosques de la memòria, dels relats dels fets viscuts, de les reparacions, del dia després.
Saben un tou del que parlen: de Després de la Pau. Per rblar-ho, en
Marc Rude ens recorda com alguns van cotitzar a l’alça en el negoci de la
seguretat antiterrorista: els Mayor Oreja, per exemple, rere les empreses
d’escortes. Negoci i guerra van massa vinclats sempre. Text d’en Marc que
recorda un impagable article, altament recomanable, de Mario Zubiaga. ‘El
veto de los buitres’, que arrencava així el setembre de 2010:

“Etólogos
(de ETA) expertos en la metafísica del absurdo, exégetas radiofónicos de la
benemérita, parasindicatos con tricornio, gorrilla o txapela, empresarios
excelentísimos de la seguridad privada, contratistas pícaros de la seguridad
pública, sociólogos con sobresueldo, catedráticos antiterroristas encumbrados
en la farándula, investigadores adocenados de lo obvio, protomártires
subsidiados todos… El estudio académico de los procesos de resolución de
conflictos nos revela que cuando se atisba alguna posibilidad de superar la
guerra, siempre aparece el veto de diversas especies carroñeras que han
sobrevivido, cuando no medrado, a costa del sufrimiento ajeno. Sin quitar un
ápice al dolor efectivo de las verdaderas víctimas, el conflicto vasco ha
impulsado un sector de actividad nada despreciable. Un sector socio-económico
que viendo peligrar su sustento no va a encontrar razón alguna para el
optimismo en las actuales circunstancias. Para ellos, no es que el cese de
actividad armada sea insuficiente, es simplemente nefasto, en tanto en cuanto
es un mero anticipo de su impostergable debacle particular.”

Allò que es diu,
allò que es nega. Al final, assemblea de portada: decidim ‘País Basc: punt i
seguit’. Amaia da hasiera, quan el final és sempre el principi. L’endemà
encara estem més convençudes que no ens hem equivocat amb el titular i que
quasi l’hem encertat.
El mateix dimecres que la
Directa sortia al carrer -el seu lloc comú predilecte, el seu
hàbitat social comunitari- entrevistavem a la redacció en Txelui Moreno i en
Pernando Barrena. Amb una agenda d’infart, i nosaltres adaptant-nos al nou
ritme que marca la web, ens responen sobre el nou cicle: com s’ha arribat, com
es valora, com es projecta. Mentre feiem l’entrevista, les rodalies de la
redacció estavan perimetrades policialment. Indissimudalament. Lògica de guerra
i control social en ple procés de resolució. El nou i el vell, que es creuen
encara pel camí. I es fiten amb recel.

S’allarga el post. Disculpin les molèsties i perdonin les disculpes.
Pels nous temps que vindran i pels antics acumulats queda Ruper Ordorika. “Opinions
madures, opinions arrogants / sobre el nostre país / dia i nit xerren / sobre
el nostre país / També jo voldria tenir certeses tan grans / però tal com estan
les coses / els comptes no em surten” canta a ‘Zaindu maite duzun
hori’ (cuida allò que estimes). Tema que, clandestinament, ens va servir com a
Banda Sonora Original mentre confegíem l’Estirant del Fil sobre la fi del
darrer conflicte armat a la UE
que ha marcat tant la política espanyola fins al moll de l’os. Zaindu maite duzun
hori: cuidar allò que estimem. Cuidar la Directa, allò què diem i com ho diem, intentar
encara dir les coses tal com són i recuperar el nom exacte de les coses. I tots els colors del verd. Amb Ruper i Sarri ressonant en la memòria d’un futur anterior.