estirant del fil...

Qui resumeix què, doncs? I com? A la web de la Directa fem píndola de sinopsi, secció a secció: en imatges de ‘més que mil’, en ‘a fons’ o en ‘miralls’ i ‘estirants’. Al vent, casualitats causals, El Punt entrevistava diumenge passat l’historiador Josep Maria Figueres. A propòsit dels i les altres periodistes del 39: desapareguts i negats, perseguits i exilats, desnonats del país i la vida. Anorreats. Primera pregunta a la neurona –”Què faria un periodista dels anys 30 a la Catalunya actual?”- i resposta immediata desbordant: “tindria vocació per la professió, seria lliure i radical en els continguts i crearia els seus propis mitjans davant les dificultats d’accedir a la premsa i el constrenyiment empresarial del sector”. Síntesi possible? Agossarada la por, tímid l’orgull, remet directament al que la Directa prova, com pot, de fer? A les palpentes, arrelats a la memòria d’un futur anterior, podria ser que si. I quan memòria i futur coincideixen, mai no hi ha derrota final.

Memòria d’un futur anterior
Coincidència encara més coincident quan per 2012 hem decidit esmorzar memòria. A la darrera Assemblea General del desembre passat vam decidir tirar endavant els tallers “Venim de lluny i anem més lluny encara”, on ens retrobarem –obrir els ulls, afinar les oïdes, tancar la boca- amb periodistes d’altres generacions, que ens analitzaran críticament la Directa de dalt a baix per poder seguir aprenent. Mirar enrere per seguir endavant, aixoplugats en allò dit i escrit per Galeano a “Nosotros decimos no”:

“Y bien, sí; también tenemos ojos en la nuca,
además de tenerlos en la cara, y a mucha honra,
que bien sabemos que es imprescindible mirar hacia atrás
mientras se mira hacia adelante, para no volver a tropezar
con las mil piedras tropezadas ni caer nuevamente
en las trampas de siempre. A esta altura ya está de sobra demostrado,
y demostrado por los hechos, que la amnesia histórica
induce a la trágica repetición de los errores y de los horrores”

Espai cooperatiu compartit: mai els últims i mai els primers, provant d’agafar el testimoni heretat –premsa obrera, contrainformació, periodisme d’investigació en temps difícils- per poder-lo passar en les millors condicons possibles. Cadena i cadència de lluita. Rebatejats com “Encontres en la primera base”, encetem el cicle el 14 de gener amb la Montse Santolino a propòsit del “Passat, present i futur de la premsa alternativa i la comunicació comunitària”.  Furetejarem antidot de memòria el 2012, mentre ens acompanyaran les absències sobtades del 2011: Ramon Fernàndez Duran, Patricia Heras o Josep Mayoral. 2011 de 20è de Montserrat Roig i 5è sense Anna Politkovskaya: “no hem podeu entendre perquè no heu llegit Tolstoi”. Companyes que ja no hi són i que sempre estaran. Des dels escaires liles i els fils prims, ben liles i sovint clandestins, des d’on seguim i seguirem.

Darrer post de l’any també. Un llibre per als 12 mesos que clouen: “Amb l’esperança entre les dents” de John Berger. Inapel·lablement. I una cançó també, d’aquelles que escoltes quan res no ho veus gens clar, quan cal mossegar l’esperança per a que no s’escapi –o no s’escapi del tot-, quan els òxids de la inèrcia amenacen i quan sempre, finalment, treiem força de la feblesa. “No time for love”,  en versió dels irlandesos Christy Moore i Declan Sinnot. Amb un haicku alçat de Benedetti que l’acompanya: “es curioso / los debiles de veras / nunca se rinden”. I la poeta alçada revisitada, que ens descobreix que “tot comença i acaba / al mateix lloc”. En nosaltres mateixes. On seguirem insistint el 2012. Amb permís o sense, ens deixin o no. Això és el de menys. Purament circumstancial. Perquè la vida en directe continua. Com a la Directa: on es viu cada dia com si fos el primer i cada nit com si fos la darrera.

No oblidem. No perdonem.
Espereu-nos.
Estem arribant.