Passades les 14.00 d'avui ha arribat, com inevitable, la notícia que Ramon Fernandez Duran, activista antiglobalització de referència i membre d'Ecologistes en Acció, acabava de morir. Ja ens ho havia dit per carta, ara fa dos mesos, després d'una llarga malaltia: la quimio no rutllava i havia decidit començar a fer les maletes de la vida. Aprendre a viure, aprendre a morir. Darrera lliçó magistral adolorida: dignitat serena i coherència vital i militant per no patir ell i no fer patir els seus i les seves. Fins sempre, amic, i mil gràcies per tot des de la Directa. Per haver viscut i compartit tant. I tant intensament. Grândola Vila Morena. Va per tu.-----------------------------------
[Crònica de l'acte de l'1 d'abril a Barcelona, Directa 223]
Conjurant el mal de dir adéu
“Ramón marxarà aviat, molt abans del que voldríem”. Gola irresolublement seca i estricte nus a l’estómac. Però així arrancaven les primeres paraules, de la mà dels companys d’Ecologistes en Acció, a l’acte que el divendres 1 d’abril es va celebrar a l’Espai Obert. Acte encobert del tot: formalment, la presentació del dos darrers llibres de Ramón Fernández Durán, El Antropoceno i La quiebra del Capitalismo Global: 2000-2030. Clandestinament, boca a orella, la convocatoria corria en el fil tens dels darrers dies. Tret sec al cor i a la consciència: la malaltia de Ramon Fernández Durán s’havia aguditzat els darrers mesos. I coherent fins al final, també en la vindicació d’una mort digna i ensenyant-nos a aprendre a dir adéu, totes sabíem que el rerefons de l’acte era que Ramón havia decidit marxar, patint i fent patir el mínim possible els seus. I que partirà aviat. Molt més aviat del que totes voldríem.
Catarsi col·lectiva. Per això, contra el mal de dir adéu, el dia 1 d’abril l’Espai Obert va esdevenir una genuïna assemblea d’afectes, que va aplegar –quina capacitat de convocatòria, Ramón– totes les sensibilitats dels moviments socials. I una càmera de vídeo, per fer-li arribar en vida una estima que es va mostrar infinita, fonda i rebel.
Ulls enrogits, veus agafades, rialles alliberadores i timbres semitrencats, mentre les paraules s’anaven desgranant. Fernández Buey –amb el poema de Claudio Rodríguez “Lo que no es sueño”–, Miren Etxezarreta, Tomi de l’Ateneu Candela, Patric de Pedro de Virus, David Llistar de l’Observatori del Deute en la Globalització, Busqueta del Seminari Taifa, passant per Iñaki Garcia – “Si algun dia em passés, jo em vull morir així”–, Ada Colau o Marc de Kan Pasqual, entre moltes altres. Estranya barreja de dol anticipat i festa de la vida alhora.
D’antuvi, hi ha una vella tradició indígena llatinoamericana que plora el comiat en vida i festeja la vida quan passa la mort. Aquesta ha estat la tria comunitària, l’opció de dignitat, el darrer gest de coherència de Ramón Fernández. Mostrar l’estima abans del comiat: trobades col·lectives a Madrid, Barcelona i Donosti, pràcticament simultànies. A Madrid, de fet, ho van brodar del tot fa quinze dies: 200 persones es van manifestar al balcó de casa seva, pancartes incloses, cantant-li “Grândola Vila Morena”, “L’Estaca” o “Soy Minero”. I allà va baixar en Ramón, enmig d’un festival d’abraçades per celebrar una vida compartida.
I per dir-nos per carta, en la mateixa lògica comunitària, que ja ens ha previst –pel després del després– una indiscutible festa de la vida a la seva Pelegrina de Guadalajara, el proper 17 de juliol, on ens ha convocat sense excuses. Per continuar vivint, sense excuses també. Divendres 1 d’abril. Espai Obert. Des del fons de l’ànima, als escaires de la vida i les tangents de tantes lluites compartides, no es va parlar pas de llibres. Es va parlar de vida.
I del darrer debat i el darrer front al qual ens ha convidat Ramón Fernández Durán: el combat contra la malaltia des de la dignitat humana i l’aprenentatge, encara, del cicle de la vida per acceptar la mort com a final indiscutit. Un debat on estem encara a les beceroles, fitant-lo d’esquenes i que massa sovint ens neguem a afrontar. Però allà rondava de nou Ramon, agitant els debats imprescindibles: reforçant la vida com a instant entre el no-res i el no-res.
En el gest forçat d’escriure a contracor una crònica no desitjada, un no pot deixar d’evocar la conjura de Benedetti en la mort de Roque Dalton: què farà, la mort, amb tanta vida? Per afirmar i afirmar-nos, lluny de funerals, que Ramón Fernández Durán ha viscut intensament, que fer una part del camí al seu costat ha estat una sort, un honor i un regal i que, sí; que sí, Ramón, que la festa de la vida continua. Gràcies a ella, aquí continuaràs i aquí continuarem. Aprenent ben contradictòriament, és clar. T’estimem, Ramón. Sabéssis bé.
[Crònica de l'acte de l'1 d'abril a Barcelona, Directa 223]
Conjurant el mal de dir adéu
“Ramón marxarà aviat, molt abans del que voldríem”. Gola irresolublement seca i estricte nus a l’estómac. Però així arrancaven les primeres paraules, de la mà dels companys d’Ecologistes en Acció, a l’acte que el divendres 1 d’abril es va celebrar a l’Espai Obert. Acte encobert del tot: formalment, la presentació del dos darrers llibres de Ramón Fernández Durán, El Antropoceno i La quiebra del Capitalismo Global: 2000-2030. Clandestinament, boca a orella, la convocatoria corria en el fil tens dels darrers dies. Tret sec al cor i a la consciència: la malaltia de Ramon Fernández Durán s’havia aguditzat els darrers mesos. I coherent fins al final, també en la vindicació d’una mort digna i ensenyant-nos a aprendre a dir adéu, totes sabíem que el rerefons de l’acte era que Ramón havia decidit marxar, patint i fent patir el mínim possible els seus. I que partirà aviat. Molt més aviat del que totes voldríem.
Catarsi col·lectiva. Per això, contra el mal de dir adéu, el dia 1 d’abril l’Espai Obert va esdevenir una genuïna assemblea d’afectes, que va aplegar –quina capacitat de convocatòria, Ramón– totes les sensibilitats dels moviments socials. I una càmera de vídeo, per fer-li arribar en vida una estima que es va mostrar infinita, fonda i rebel.
Ulls enrogits, veus agafades, rialles alliberadores i timbres semitrencats, mentre les paraules s’anaven desgranant. Fernández Buey –amb el poema de Claudio Rodríguez “Lo que no es sueño”–, Miren Etxezarreta, Tomi de l’Ateneu Candela, Patric de Pedro de Virus, David Llistar de l’Observatori del Deute en la Globalització, Busqueta del Seminari Taifa, passant per Iñaki Garcia – “Si algun dia em passés, jo em vull morir així”–, Ada Colau o Marc de Kan Pasqual, entre moltes altres. Estranya barreja de dol anticipat i festa de la vida alhora.
D’antuvi, hi ha una vella tradició indígena llatinoamericana que plora el comiat en vida i festeja la vida quan passa la mort. Aquesta ha estat la tria comunitària, l’opció de dignitat, el darrer gest de coherència de Ramón Fernández. Mostrar l’estima abans del comiat: trobades col·lectives a Madrid, Barcelona i Donosti, pràcticament simultànies. A Madrid, de fet, ho van brodar del tot fa quinze dies: 200 persones es van manifestar al balcó de casa seva, pancartes incloses, cantant-li “Grândola Vila Morena”, “L’Estaca” o “Soy Minero”. I allà va baixar en Ramón, enmig d’un festival d’abraçades per celebrar una vida compartida.
I per dir-nos per carta, en la mateixa lògica comunitària, que ja ens ha previst –pel després del després– una indiscutible festa de la vida a la seva Pelegrina de Guadalajara, el proper 17 de juliol, on ens ha convocat sense excuses. Per continuar vivint, sense excuses també. Divendres 1 d’abril. Espai Obert. Des del fons de l’ànima, als escaires de la vida i les tangents de tantes lluites compartides, no es va parlar pas de llibres. Es va parlar de vida.
I del darrer debat i el darrer front al qual ens ha convidat Ramón Fernández Durán: el combat contra la malaltia des de la dignitat humana i l’aprenentatge, encara, del cicle de la vida per acceptar la mort com a final indiscutit. Un debat on estem encara a les beceroles, fitant-lo d’esquenes i que massa sovint ens neguem a afrontar. Però allà rondava de nou Ramon, agitant els debats imprescindibles: reforçant la vida com a instant entre el no-res i el no-res.
En el gest forçat d’escriure a contracor una crònica no desitjada, un no pot deixar d’evocar la conjura de Benedetti en la mort de Roque Dalton: què farà, la mort, amb tanta vida? Per afirmar i afirmar-nos, lluny de funerals, que Ramón Fernández Durán ha viscut intensament, que fer una part del camí al seu costat ha estat una sort, un honor i un regal i que, sí; que sí, Ramón, que la festa de la vida continua. Gràcies a ella, aquí continuaràs i aquí continuarem. Aprenent ben contradictòriament, és clar. T’estimem, Ramón. Sabéssis bé.
