Poc-moderna

Tan simple com escriure “Hallelujah” a l’Spotify i escoltar i re-escoltar la perla sense aconseguir l’esgotament esperat.
Només podem obrir l’armari, remenar entre la roba d’hivern i posar-nos el barret. Tot sigui perquè després ens el poguem treure, abaixem el cap amb humilitat i seguim escoltant. Els tòpics, els clàssics, els temes.
[21 de setembre del 2009. Palau Sant Jordi. Barcelona]

Ja sigui amb la veu d’en Leonard,

Ja sigui en Rufus,

Ja sigui en Jeff,

O en John,

O en Gerard,

O la Keren,

O els Beirut,

Hi ha cançons imprescindibles. Cançons ben composades. I concerts brillants. Cohen. Al·leluia!

Ahir va fer el saltimbanquis. De debó. Cada cop que entrava a l’escenari i cada cop que en sortia, ho feia amb una jovialitat contagiosa. 75 anys. 75 espelmes i molta bufera per apagar-les. El senyor Leonard Cohen es va treure el barret i ajupir mentres el públic l’ovacionava sentidament. 3 hores de cançons. Un Palau Sant Jordi en ebullició. A alguns els vents els van sobrar. A d’altres les coristes els van cansar. Uns darrers potser van trobar-ho llarg. Tan fa. Era Leonard Cohen, i vam gaudir d’una llarga nit amb les seves cançons.
I quelcom així com que la nostra vida sigui tan dolça com una poma embolcallada de mel. Mai m’ha entusiasmat la mel, però potser ha arribat el moment d’assaborir-la amb poma…

Aquí. Aquí. Aquí. Aquí. Aquí la història (sorollosa) d’una cançó universal –sabíeu que va estar tot un any gestant “Halleluja”?. Aquí l’anhel enorme.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!