EL LLAMP

Nova
prova que els catalans,
quan ha calgut, han
combatut,
arreu, en defensa de la Llibertat

En
esclatar la Gran guerra europea ?1914-1918?, i amb gran
contrarietat dels espanyols (que eren germanòfils), entre
12.000 i 18.000* voluntaris catalans s’allistaren als exèrcits
aliats; més de la meitat moririen combatent. Arran de la tornada dels
supervivents catalans als cinc anys de contesa, i pagat per
subscripció popular, s’encarregà un monument dedicat
«Als Voluntaris Catalans», la primera pedra del qual fou
col·locada en acte de solemne reconeixement al bell mig de la
Plaça de Tetuan de la capital de Catalunya. Per raons que ara
no puc precisar (tampoc avui no he trobat la fotografia que
immortalitzà l’acte que esmento), el monument es quedà
provisionalment sols en «primera pedra», a l’espera
d’acabar-lo de bastir.

La
qüestió que vull remarcar, que mostra fins on arriba
l’autoodi i el recalcitrant espanyolisme dels «dirigents»
polítics catalans és que, essent alcalde de Barcelona
Maragall, i trobant-se en situació de tornar a erigir el
monument al doctor Robert** al seu lloc original de la Plaça
de la Universitat, i malgrat que Maragall s’havia confessat més
d’un cop admirador de l’obra d’aquell antic alcalde, finalment decidí
de reconstruir el monument en un emplaçament «menys
cèntric» i menys «compromès» amb els
seus amics espanyols. I, de passada, matava dos pardals d’un tret: es
treia del damunt el molest monument a aquell separatista del doctor
Robert i tapava per sempre més, traint així el desig
popular, la memòria d’aquell altre monument de què us
parlava en començar i que mai se’n pogués consumar
l’acabament. Com hom pot comprovar, el monument al doctor Robert és
a la Plaça de Tetuan, al damunt d’aquella primera pedra del
monument «Als Voluntaris Catalans».

L’urc
amb què Espanya falseja la nostra història no té
aturador. Però que alguns catalans, de forma indigna,
avorreixin la memòria dels herois de la pàtria no té
nom; i si a més a més aquests indignes catalans resulta
que són investits d’autoritat, aleshores es tracta d’un acte
criminal, d’un acte de traïció, que mereix la nostra més
enèrgica condemna i menyspreu.

Amb
tot això pensava mentre aquesta tarda rellegia uns textos
retrobats d’en Daniel Lopez,*** de qui ja us n’he parlat en
altres apunts. El darrer membre que he conegut viu de la històrica
Unió Catalanista (UC), explica com fou la UC qui organitzà
els voluntaris catalans a la Gran guerra, els equipà per al
combat i, a més a més, els hi lliurà les
històriques banderes catalanes que els guiaren en la lluita
contra els alemanys. Una d’aquestes històriques banderes
(vegeu la fotografia) és la del Primer Regiment de Marxa de la
Legió Estrangera, que es pot veure, des del 1920, al Museu
francès de la Guerra (als Invàlids de París).
Fixeu-vos en l’estel que corona el pal de la bandera; cal dir que
molts dels voluntaris catalans duien, a la baioneta, la bandera
estelada de la Independència de Catalunya, i que aquestes
històriques banderes es banyaren a les aigües del Rin,
després de fer recular als alemanys.

notes:

*.
Els pocs historiadors que s’han dignat a estudiar aquest tema no es
posen d’acord en la xifra total de voluntaris.

**.
Que s’havia salvat de la destrucció franquista amagat com
d’altres monuments importants de la capital en un magatzem
«fantasma», tapiat per un funcionari amatent, on hi havia
l’antic Mercat de les Flors.

***.
Daniel Lopez Bribian, Glosari [sic] anecdòtic,
Barcelona, novembre del 1983 (imprès el 1984, edició
d’autor).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!