A tall d'invocació

He pujat i he baixat el Comptador. Un pas entre la vall de Guadalest i el barranc de l’Arc. El punt més alt és un poblat de pedres, penyes, roques totes esculturals i amb formes capritxoses (ara sembla la torre d’un castell, ara un elefant…). Els volums són colossals i algunes roques tenen una caiguda a plom: són parets pures de pedra. En baixar, un va mirant el paisatge grandiós i potent de davant: un amfiteatre de muntanyes tanca l’horitzó. He fet aquest camí moltes vegades, encara que no m’agrada la baixada tan pronunciada, perquè ho paguen els genolls. Però realment el panorama s’ho val.
El dia ha estat càlid (vindrà ja el bon temps?), però gens clar: la llum semblava farinosa i la mar restava irrellevant, dissimulada entre tels blanquinosos. (n’hi ha més)

Després hi ha la llum interior que és la que fa veure la realitat exterior d’una manera o d’altra; amb més o menys intensitat. La nostra disposició anímica ens pot fer sentir la realitat exterior opressiva o alliberadora, un poc incòmoda, o salvatge, o amable, o sensual… Hui jo em sentia alegre, optimista, fins i tot, un pèl arrogant. Un diumenge al matí, en un dia assolellat, amb un airet tebi, un se sent optimista, en general. No? (Escriure-ho, a més, em convenç que és una realitat i no un miratge).
He acabat el matí baixant a Gines, travessant senders per dins de pinars (ara plens d’un pol·len groc). Em sentia com en una simfonia forestal. La contornada sembla un racó de l’Europa més humida per la quantitat d’aigua (fonts, aiguamolls, barrancs…) i pel verd exultant que pareix inundar-ho tot. Crec que mai no havia vist la vall tan verda. Fa molt de goig!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!