M’agraden els llibres de José Antonio Marina. En general, són refrescants, àgils, plens d’idees suggeridores, ben lluny de l’erudició obtusa i de les cerimònies i rituals acadèmics encarcarats. I també de l’exhibicionisme de l’intel·lectual capaç de vendre’s l’ànima al dimoni per tal d’eixir en qualsevol tertúlia de televisió. Per descomptat, també allunyat de l’oportunisme de qui aprofita contextos per abanderar causes populistes o demagògiques (Savater).
Ara, l’autor, juntament amb Eva Marina, aborda la creativitat en un llibre que repassa teories i creences, estableix camins i dreceres dels processos creatius. El títol és encertat i bell: L’aprenentatge de la creativitat. (n’hi ha més)
De la perspectiva dels autors, cal destacar el fet integrador de mirar la realitat creativa des d’una perspectiva completa, ço és on s’inclou la creativitat del científic i la de l’escultor, la del poeta i la de l’enginyer (que, per cert, ve d’enginy). En segon lloc, posar l’accent en el fet que la creativitat, més que el producte d’un talent personal, és el resultat de la motivació i de contextos socials propicis. Ací fan referència al que anomenen
efecte Mèdici, que
evoca
la concentració de creativitat que es va produir a Florència dels Mèdici.
També hi ha llocs proclius a la creativitat. El café és un lloc ideal per a l’intercanvi d’idees, segons sembla. La creació és, doncs, un procés que té a veure amb l’entorn i les circumstàncies. Més que nàixer, la persona creativa és un ésser que es cultiva. I, sobretot, està lligada a la curiositat, a la recerca. Com deia Paul Valéry “l’autèntic escriptor és un home que no troba les paraules. Aleshores, les busca. I buscant-les, les troba”.
Foto casa de l’escriptor Curzio Malaparte a l’illa de Capri. Una casa que la va concebre l’escriptor.