A tall d'invocació

   Ahir vaig veure J. Edgar, la pel·lícula dirigida per Clint Eastwood i protagonitzada per Leonardo DiCaprio. És una aproximació a la biografia d’un personatge històric Edgar Hoover, director del FBI des de 1924 fins al 1972. La reconstrucció biogràfica, que comprén quasi cinquanta anys d’història dels Estats Units, és feta amb una sensibilitat exquisida. Així repassem des de la repressió als moviments insurgents de caire comunista o anarquista dels anys vint, a les accions mafioses dels anys trenta, tot avançant per altra mena d’avatars durant la postguerra, els anys de la Guerra Freda i finalment els seixanta.
    Però més que la història externa,  la càmera ens aproxima la vida d’un personatge, tenaç i heroic, centrat en la seua faena –una faena venerada com un sacerdoci, amb les pertinents dosis de patriotisme. (n’hi ha més)    

La d’Edgar va ser la vida d’un home enamorat del seu ajudant, tot i que no va donar cap passa de compromís, espantat per les admonicions de la seua mare. Amb tot, la relació amb el seu ajudant ofereix mostres continues d’una tendresa subtil. Si va ser un amor carregat amb el pes de les renúncies, brolla en un fons de detalls domèstics que pot arribar a commoure’ns.
    La pel·lícula il·lustra el pas d’una investigació criminal amb mètodes rudimentaris, a un estadi on la investigació s’ha sofisticat amb tota mena de recursos (des de les petjades digitals a l’estudi de qualsevol material en el laboratori). Edgar somniava amb una fitxer central on tothom estiguera enregistrat. La vida privada dels altres és objecte d’espionatge i a una passa, sempre, del xantatge. Una actitud que adverteix com pot ser de demencial la informació sobre la vida privada o la íntima de la gent. Encara que ací hem tingut el showman d’escoltes telèfoniques de Camps i Costa, amb tota la mediocritat repel·lent de què són capaços de concitar,  sense cap signe o efecte palpable. Serà veritat això que la gent ja no s’escandalitza de res?              
  La pel·lícula de Clint Eastwood és ben recomanable; suscita tota mena de reflexions sobre el poder i els mitjans per ostentar-lo, i ens encara amb uns personatges humans que han convertit la faena en un servei sacerdotal encobridor de dèficits afectius.