Manuel Baixauli acaba de publicar la novel·la L’home manuscrit. Abans n’havia publicat una altra: Verso, però el primer llibre és Espiral. L’escriptor de Sueca, és també pintor. Forma part d’aquesta saga d’artistes plàstics i verbals de llarga i fecunda tradició. No només és de Sueca, sinó que viu al costat de la casa de Joan Fuster i, per la nit, segons conta en petit comité, sent un persistent i misteriós teclejar de màquina d’escriure. És de l’autor de Nosaltres els valencians? Però no és gens estrany. En llegir la seua prosa, un s’adona com és de penetrant la seua mirada. En els darrers dies he llegit Espiral, un conjunt de (micro)relats divertits. Espasmòdics! L’humor, l’enginy, la sorpresa, l’exploració de realitats possibles… s’ajunten. Baixauli té la paciència d’un entomòleg de la conducta humana i la sotmet a una analítica rigorosa. Una analítica que ens revela com les nostres percepcions estan impregnades d’ideologia, de prejudicis, d’al·legacions gratuïtes –o convencionals. Ens fa veure, en definitiva, com vivim amb una semiòtica de lloguer. (n’hi ha més)
En els seus relats, un home pot posar un avís per saber com recuperar nou anys de la seua vida perduda, els morts poden aparèixer un bon dia i es creuen pel carrer amb els vius, un pintor fracassat descobreix que té una entrada en l’enciclopèdia (i que tot just explica amb detalls com serà la seua mort)… L’absurd és tan natural com comprar al supermercat. En el seu univers, la realitat i la irrealitat, el somni i consciència desperta, el desig i la materialització prodigiosa són intercanviables o amb una línia de frontera sovint desdibuixada o inexistent. Com en els quadres de Magritte, ens acara diversos — i fins i tot antagònics– plànols de la realitat. I les accions més incogruents o impossibles les realitzen personatges reals, objectius amb la mateixa naturalitat amb què respiren.
VIII Família
Mentre contemple la mar darrere la finestra, un diminut insecte aterra en la part exterior del vidre. Els meus ulls l’enfoquen i desdibuixen el paisatge. No sé a quin ordre, família i espècie deu pertànyer. Té les ales, transparents, les extremitats finíssimes, un abdomen allargat i dues antenes. La curiositat m’incita a esbrinar com és la seua cara i si està mirant-me. M’alce. Agafe la lupa. M’hi acoste de nou. Sí, m’està observant; i m’he alegrat moltíssim de reconèixer-hi el caràcter del meu avi, Servando, que va morir fa quinze anys.
Baixauli és un descobriment, una troballa, un excel·lent escriptor, fora de motlle. Rescataré "Espiral". I enhorabona pel teu bloc!. Carme-Laura
Jo encara no estic llegint L’home manuscrit per tal com el vaig encarregar a la llibreria fa cosa de 10 dies i encara no me l’han portat, però ja veieu que estic "en camí" de llegir-lo.
La foto d’aquest post, preciosa.
Excel·lent, el conte Família. M’agradaria trobar més autors bons de
microcontes, és un gènere que m’entusiasma, si està ben fet, és clar.
Pel que fa a L’home manuscrit, és una ràfega d’aire fresc en la
literatura actual: divertit, profund, elegantment escrit, imprevisible,
emocionant… Què més voleu? Un encert. Un llibre així hauria de tenir
molt més ressò, i no ser tan difícil de trobar a les llibreries. En fi,
confiem en el poder del boca orella.
Excel·lent, el conte Família. M’agradaria trobar més autors bons de
microcontes, és un gènere que m’entusiasma, si està ben fet, és clar.
Pel que fa a L’home manuscrit, és una ràfega d’aire fresc en la
literatura actual: divertit, profund, elegantment escrit, imprevisible,
emocionant… Què més voleu? Un encert. Un llibre així hauria de tenir
molt més ressò, i no ser tan difícil de trobar a les llibreries. En fi,
confiem en el poder del boca orella.
Aquí hi ha microcontes. Espero que us agradin.
Aquí hi ha microcontes. Espero que us agradin.
Aquí hi ha microcontes. Espero que us agradin.