Avui és Sant Roc i demà el Gos. Al meu poble fem festa grossa de Sant Gos, amb l’argument que si l’animal va dalt l’anda, és perquè serà sant. Quan caiga el sol, la placeta de l’ullal serà l’escenari d’una coeta mítica, que la tiren només els majorals. Jo la vaig tirar el 1992 i aquell oceà de foc és un dels records més preuats que m’enduré. Per això cada any m’agrada baixar a mirar com els majorals de l’any en curs la tiren. Espere poder-ho fer demà. I dic espere poder-ho fer demà perquè no sabem quantes hores durarà la sessió de constitució de les corts espanyoles, que serà aquest dijous, dia del Gos, a partir de les 10.00.
El fet insòlit que es faça una sessió com aquesta en un dèsset d’agost ja diu molt de l’excepcionalitat del moment. Però encara diu més el fet que a quaranta-vuit hores no solament no se sàpiga qui serà el president del parlament espanyol, sinó ni tan sols de quin partit. El PSOE està convençut que el càrrec serà seu per aquella teoria seua segons la qual els altres partits no tenen cap més remei que votar-los, tot i que ha acabat per proposar Francina Armengol, que sense cap mena de dubte és la candidata que veurien amb millors ulls tots els independentistes. El PP confia, mentrestant, que això ja no siga veritat, tot i ser conscients de què comportaria a llarg termini. I el PNB s’obre com una tercera via insòlita que per ella sola indica el volum dels canvis que han tingut lloc d’ençà del 2017, del terratrèmol viscut als Països Catalans i a l’estat espanyol.
Tanmateix, el canvi decisiu està per arribar. I pel que sembla és més a prop que mai. El canvi seria que una part de l’independentisme, en aquest cas Junts, abandone sorollosament la subordinació a la política espanyola i adopte una actitud d’indiferència cap a allò que passa a la metròpoli; que li pot valer una campanya més que notable d’improperis i acusacions, però que també li pot fer recuperar bona part de la credibilitat perduda després del 27-S, amb els pactes autonomistes que va protagonitzar a la Diputació de Barcelona i a la Generalitat.
No hi ha cap país que haja lluitat per la seua independència on els independentistes s’hagen alineat amb un partit de la metròpoli, com si formaren part orgànica del seu entramat polític. Mai. Per dues raons molt simples. La primera és que si tu el que vols és marxar, no pots tenir interessos en la política del país del qual vols marxar. Excepte, òbviament, el de crear les millors condicions possibles per a la teua marxa. I la segona és que tu has d’estar en disposició de negociar la independència amb qui estiga al govern de l’altre país quan es done l’ocasió, com es negocia d’estat a estat, sense apriorismes ideològics que a tu no et valen de res.
En un conflicte nacional la batalla es planteja des d’una nació –com un tot– contra una altra nació –com un tot també. No d’una nació contra una part només de l’altra nació. I és el trencament d’aquesta dinàmica, ni més ni menys, que és ara a les mans de Junts –ja que, ara per ara, no sembla que ERC s’ho puga plantejar això.
En el procés d’independència de Catalunya, al costat dels evidents i innegables encerts que hi ha hagut, s’han comès grans errors que han tingut costs astronòmics. Que el president Puigdemont no proclamés amb tots els ets i els uts la independència el 10 d’octubre de 2017 va ser-ne el principal. No anar a noves eleccions el 2018 després de la negativa d’ERC a investir Carles Puigdemont a causa de les amenaces judicials, el segon. I votar a favor de la moció de censura de Mariano Rajoy, tot obrint pas a Pedro Sánchez, el tercer.
Arran d’aquestes tres decisions encadenades, el moviment independentista va entrar en una dinàmica sense cap sentit –per al procés d’independència– que ha durat tots aquests anys i que implica la subordinació a la política espanyola del projecte de tenir un estat propi. Una dinàmica, aquesta, que ERC i el PDECat van assumir diria que, fins i tot, amb orgull –i així els ha anat electoralment–, de la qual la CUP es va desmarcar bé, però sense saber aprofitar-ho i en la que Junts ha anat fent ziga-zagues ideològiques, pràctiques i organitzatives fins fa quatre dies. O tres. O dos. Amb l’exili, evidentment inassimilable i ferm, com a guia, però amb moltes temptacions d’entrar al joc.
Alguna gent es pregunta, per això, avui què ens importa a nosaltres el que puga passar al congrés espanyol i què té a veure això amb el procés d’independència. Doncs mireu, importa molt de veure si, per primera vegada d’ençà del 2017, una part de l’independentisme català decideix d’alliberar-se dels clixés i de les pors i fer-se forta només en els interessos propis del moviment, sense patir per què pensaran els altres. Al preu que siga i assumint qualsevol cost mediàtic. És important, per tant, comprovar si una part de l’independentisme català finalment és immune a l’assimilació espanyola, i es converteix, així, en un element desestabilitzador de primer ordre al qual el sistema no sap com tractar. Entre l’electorat, l’existència d’aquest subconjunt immune ja és ben visible, però encara és l’hora de veure si algú és capaç de replegar el guant al parlament espanyol, i al català!, i posar la directa. I és important, i tan important com ho és, constatar quins serien els efectes d’aquesta actitud nova en un país crispat, irreconciliable i guerracivilista com és Espanya. Albirant, per tant, quin camí pot ser el millor per a posar-la en una situació difícil que ajude a tirar endavant l’objectiu de l’autodeterminació i la independència.
En aquest canvi, el moment clau és evident que no serà l’elecció de la presidència del congrés, sinó la investidura en unes setmanes de Feijóo o Sánchez, allò que els independentistes faran quan arribe aquest moment. Siga perquè es planten, siga perquè aconsegueixen coses substancials per a l’independentisme, que no agraden ni siguen bones per al PSOE i el PP. Però, en el mentrestant, aquest dijous, dia del Gos, és possible que vegem passar coses, o n’hauríem de veure passar. Espere, de tota manera, que abans els coets tornen a omplir la plaça de l’Ullal de Bétera amb el seu foc purificador.
VilaWeb necessita el vostre suport. Si voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors, perquè és gràcies a aquells que ja ens ajuden que podem seguir creixent i oferint-vos tots aquests continguts. La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Com sempre ha fet el millor periodisme a tot el món.
