Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
El català és la llengua sense estat més parlada d’Europa. Especialment arrelada entre els seus parlants, se la considera l’essència de la catalanitat: el tret distintiu de tot un país, els Països Catalans. Andorra, l’Alguer, Catalunya nord, el Carxe, País Valencià, Franja de Ponent, Principat de Catalunya, i illes Balears i Pitiüses la conreen, i se’n senten orgullosos/es.El gran Ramon Llull, savi enciclopedic mallorquí, la va dotar d’un ampli corpus literari a partir del segle XIII. Els reis medievals hi redactaren les seues històriques cròniques sobre les conquestes de la corona. Ausiàs March, un dels més grans poetes de tots els temps, la impregnà de càntics a l’amor que s’extengueren per tota la Mediterrània. Joanot Martorell la convertí en la llengua més moderna de les que es fan i es desfan, amb el galant cavaller Tirant i els seus amors amb la princesa Carmesina. El segle d’or de les lletres va anar agafant regust a orxata. Despuig, cavaller tortosí, hi narrà la història de la ciutat de manera col·loquiada, com a excusa per parlar de les coses de Catalunya. I el rector de Vallfogona, poeta igualment ebrenc i d’alta volada, en tenia prou amb la llanesa catalana. A cop de decret, made in borbó, la volgueren liquidar, fins que Aribau en llemosí sonà el seu primer bagit, quan del mugró matern la dolça llet bevia, en llemosí al senyor pregava cada dia i càntics llemosins somniava cada nit. Verdaguer i Guimerà la renaixeren de les cendres, també el Gayter del Llobregat, i revisqueren la dolça Catalunya, pàtria del meu cor, que de quan tu s’allunya, d’enyorança es mor. El poeta Maragall aixecava una senyera per damunt dels nostres cants. Arbó incorporava la terra de l’Ebre a l’ideari literari nostrat. I la gran Rodoreda havia d’escriure les pàgines més belles de la nostra narrativa amb immensa veu de dona. I el vallesà Pere Quart a Catalunya deixí mitja vida condormida, l’altra meitat se n’anà amb ell per no deixar-lo sens vida, quan partia cap a l’exili amb una esperança desfeta, una recança infinita, i una pàtria tan petita, que la somiava completa. Els càntics d’Espriu, amb la barca del temps, amb el vent de Llevant, ens transportaven a l’Alguer. I Coromines, Fabra, Solà l’estudiaven amb delit. Joan Fuster, des de Sueca estant, ideava els Països Catalans, perquè la llengua del País València no és que sigui semblant a la catalana, és la mateixa, el mateix per la senyera. Estellés ens deia que s’havien parit pocs amants com nosaltres en tota València, mentre Gerard Vergés, vora l’Ebre, deixava sentir dolça remor de l’aigua en el record.
De l’Alguer ens arribava la veu fidel de Rafel Garia, a Mequinensa es consagrava l’immens Moncada, Villangómez cantava l’Eivissa blava, i Martí i Pol versava el seu poble vora el Ter. Ara i adès, Salvadó ens transporta a la història des dels turons andorrans, ressona el crit rossellonenc de Joan-Lluís Lluís, Torrent tenyeix la parla d’afers negres valencians, Cabré i Pinyol es tradueixen arreu del planeta.
I se sent el seu so des de la montanya de Caro, el gran port ilercavó des d’on es pot veure en dia clar del Pirineu a Mallorca. I s’ensenya amb caliu a la Pasqual Scanu algueresa i a la Bressola rossellonenca, i es dignifica amb tons èpic amb l’escola valenciana, i s’arrela vora el Matarranya o a Formentera. I la parla el pagès, el ferrer, el fuster, el profe, el mestre, l’alumne, el nascut a Campredó i el que ve de Moldàvia.
I’m a Catalan difongué mestre Casals, a la ciutat de l’estàtua de la llibertat: quina paraula!!! Mentre arreu on hi havia un català s’editava una revista, en època fosca a la terra nostrada, fos a Nova Zelanda o a la Terra del foc, l’únic indret on es prohibia era ací, a la terra catalana.
I un ministre wertgonyós de les Espanyes no podrà trepitjar tot aquest bagatge. De ponent ens arriben sentències i tisores. Odi pur a la xamosa melodia, que brolla la llengua mia, la llengua del Maestrat, Garcia Girona dixit (i del Conflent, i de la Ribagorça, i de Menorca, i del Vinalopó). I un poeta de Tortosa del segle XIX ho deixava més clar aigua: vull cantar-te santa meua, en la llengua catalana, perquè les coses que es diuen, en la llengua de la pàtria, són més tendres i més dolces, i surten de dins de l’ànima, que de la pàtria la llengua, és la llengua que el cor parla.
NO PASSARAN!!!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El dret humà inviolable violat sistemàticament, deliberadament i indefinida, és el de viure pla: viure en la lyengua del país. Contra això hi atempta la presumpció xarnega: presumir el coneixement de tal altra lyengua estrangera invasiva en aquely home empic s’identifica de tal país -i s’hi identifica per residència, perquè parla pla o accions anàlogues-, el qual idioma en virtut d’aquesta mateixa presumpció esdevé més comunicatiu.
Tots i cada un dels partits polítics i cívics que concorren en el procés d’independència d’un fragment de l’Afrany -és a dir, de Catalunya i del Lyenguadoc- apliquen la presumpció xarnega: consideren l’home superior o inferior segons la lyengua que parlen. Un racisme tan repugnant com qualsevol altre; i tan immune en la publicitat com el sexisme esvelt (que propugna l’extermini gras) o el gendre (homòleg contra el sexe vely), i el racisme inherent en una economia monedera entre pobres i rics (entre oficis més autònoms i ben pagats, i els més asservits i mal pagats, vol dir.)
Totes i cada una de les organitzacions autoanomenades de defensa de la lyengua no fan el planot sinó per una quota aborigen, sota la presumpció xarnega que jerarquitza l’home per raó de lyengua. No n’hi ha cap cap acció o campanya de la qual foragiti el xarnec: estalviï el proïsme de la presumpció xarnega, sense que això pressuposi cap entrebanc pel desenvolupament formatiu, laboral, afectiu, social, arreu, del fily de l’home. Tot és procurar, maldar, per les condicions d’humiliació més dignificant.
Els catalans no rosselyonesos i els lyenguadocians aranesos no hem pas de saber espanyol ni anglès. El coneixement, en qualsevol grau i ús, d’aqueixes lyengües estrangeres, i fins ara premeditadament invasives, en realitat és un afer individual i impresumible, abandonat a les circumstàncies ensems amb el sufragi de cada u. Cap gest públic ni privat, tant a l’Afrany com a l’estranger, no s’ha de veure gens compromès per això. Cal que sigui doncs tan banal i anecdòtic com hores d’ara fan que sigui el coneixement i l’ús del català i de la lyengua d’oc als imperis colonials d’Espanya i Anglaterra -és a dir, pel sol fet d’ésser espanyol o anglès ésser també català i occità.
No caiguem en el parany. La lyengua no és matèria negociable. No ens hem de plànyer pel que digui el Xarnec: plànyer-se’n designar assumir la presumpció xarnega: haver entès què ha dit [perquè els mitjans audio-visuals mai no són gossos de traduir-ho, i sovint tampoc els impresos; ni els publicistes es fan repetir declaracions o rodes de premsa, ni traduir manifests o comunicats de premsa, com bé ho fan els homòlegs xarnecs del que es publiciti en pla] i, abans d’això, haver estat amatents a què hagi pogut haver dit. Els catalans i els lyenguadocians som mestres de la lyengua que parlem -la catalana i l’occitana- i de les que vulguem saber a sufragi de cada u, en paritat de drets, mancomunitat de fets i equidistància de signes i presumpcions [: el retó, el savoi, el basc, l’amazi, el cantonès, tot altre erder] Si acceptem que ens provoqui el Xarnec, admetem per això mateix que té l’autoritat de presumir que devem saber lyur lyengua pel sol fet de la nostra nacionalitat. Si ens avenim a contestar, protestar, admetem que la presumpció és feta. El xarnec és la violació del dret inviolable de viure pla, l’únic dret que garanteix la igualtat de l’home per raó de lyengua; l’únic fet que respecta l’esdevenidor de cada lyengua, tan comunicativa com qualssevol altres.
que pari de retallar sous,
que deixi de pegar tisorades
que els d’aqui diem prou.
Que si agafem natros tenalles
li tallarem a n’ell los ous.
És una jota, a vore si ara ve l’exèrcit i entèn això com una amenaça… Qui amenaça és ell, que vol destrossar un model educatiu, social i inclusiu. A més, no crec que xipsrajoy tingui ous, si en tinguès retallaria als de més amunt. No és lo mateix prendre 1 euros a un pobre que 100 euros a un ric. El primer perd un percentatge mol més elevat del seu mitjà de subsistència que el segon. No és lo mateix espanyolitzar que castellanitzar, no ho entenen. Doncs prou.