Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

19 de maig de 2013
Llengua catalana
0 comentaris

El català envers l’animadversió espanyola

El fet de parlar una llengua determinada no és un fet secundari, sinó que forma part de la ideosincràsia de tot un poble, totalment vinculat als sentiments més íntims de la ciutadania. Justament les estructures polítiques són les que s’encarreguen de remarcar la importància de la llengua pròpia, la de la terra, quant a fet identitari i social, malgrat que vulguin proclamar als quatre vents tot el contrari. Espanya està concebuda com un ens estrictament castellà, on no cap la pluralitat cultural. Dintre d’aquesta concepció castellanocèntrica no poden  de cap manera deixar espai a què es puguin usar altres llengües amb total naturalitat, i entendre que aquestes  tenen la mateixa categoria i potencialitat que la castellana. De fet, no hi ha llengües de primera i d’altres de quarta divisió. El nacionalisme espanyol encara es creu amb el dret d’arraconar llengües per considerar-les inferiors o, fins i tot, al·legar al dret de conquesta.  
L’animadversió contra el català per part de les estructures polítiques espanyoles pren vida en molts aspectes. No és que l’estat espanyol es negui a promoure el català, sinó que el considera un enemic, i posa tota la maquinària corrosiva en la seua persecució. Pot semblar inversemblant, però l’espanyolisme és del pensament que parlem català per fer-los la punyeta, i que el volem difondre i internacionalitzar-lo per fer-los mal. La primera de les seues lluites és contra la immersió lingüística als centres escolars,  l’ús del català a les escoles. Són sabedors que el domini i la supervivència d’una llengua passen per l’ensenyament. Els nostres col·legis han aconseguit un petit miracle cultural diari durant els darrers trenta anys: apropar el català a milers d’alumnes que hi haguessin viscut aliens. I no hi ha hagut cap  conflicte greu: la infinita majoria de famílies han donat suport al fet educatiu català, només podem parlar de comptades excepcions extremadament radicalitzades contra la llengua del país.
Recentment han tornat a intensificar la seua croada arreu dels Països Catalans. Els ha tocat al nom de País Valencià, a la immersió lingüística a les illes Balears i Pitiüses amb una pretesa introducció de llibres de text en allò que ells, sense cap respecte filològic, anomen sa llengo baleà,  amb la denominació de Lapao (un atac a la intel·ligència) a la parla de la Franja de ponent, o amb l’ideari que una família que demani el castellà passi per damunt de la resta a les aules del Principat. 
I encara gosen parlar d’imposició del català per raons nacionalistes! 
No se’n sortiran, però. Les llengües estan arrelades a la població en més o menys mesura. El català està arreladíssim arreu, única raó que l’ha permès sobreviure tants anys als continus atacs d’arrel espanyolista. La llei Wert es trobarà amb l’oposició frontal de gairebé tot el professorat i de bona part de l’alumnat. El fanatisme espanyol es trobarà una muralla enfront de nou, una muralla infranquejable anomenada catalanitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!