JOAN POVILL I ADSERÀ
POEMET DE BOSC
MATINAL
S?esberla
el cel i una claror serena
Omple l?espai de
filigranes d?or,
Mentre els pins de la
gegant carena
Ploren ses fulles a la
nit que mor.
L?última
boira tota s?esgramena
Amb un estel mig amagat
al cor
I al lluny, allà d?on la
claror es destrena
Hi esclata el sol com
una immensa flor.
I el
cel devé triomfant i la roureda
Llençant a l?aire son
fresseig de seda
S?abranda d?alegria bosc
endins;
I riu
la prada, exuberant de molsa,
Quan el pollancre,
deixondit espolsa
Tot un ruixim de perles
i robins.
CAMÍ DELS CIMS
Amada,
dolça amada,
Ara que el sol doreja la
cinglada
Parpellejant incert
entre boirines
Que es fonen per l?espai
ample i jocund,
Doni?m les teves mans
suaus i fines
I adelerats pugem
muntanya amunt.
Pugem als
cims. D?allí veuràs la terra
Com un estrany immens
d?argent i d?or
I amb les fragants olors
de l?alta serra
S?omplirà de pau el
nostre cor.
Pugem als cims, i un cop a la carena
Correrem sota els pins
que el vent destrena
I quan ton rostre s?hagi
embermellit
Amb les flors dels
camins et faré ofrena
D?una garlanda pel teu
front garrit.
Doni?m
les mans amada, dolça amada,
I tot
pujant camí de la cinglada
Cantem el nostre amor
tornat cançó;
I quan veuré que et
copsa la fatiga
Jo et donaré més ànim,
bella amiga,
Amb la carícia blana
d?un petó.
CANÇÓ DE FONTANA
La
tarda riu i en l?hora assossegada
Cau una aglà d?un roure
brancallut.
Canta la font una cançó
gemada
Filla
dels pins i de l?herbet molsut.
Cançó de llum, oh la rialla rara
Que duu fresseig de fulles
i de vent!
Jo vull fruir d?aquesta
veu tan clara
Dintre la joia d?un precís moment.
Jo vull fruir d?aquesta
nota xica
Que és fina, fina, dintre el bosc ombriu,
Quan puja el sol i
l?hora fredolica
Plega ses ales al
brancam d?un niu.
Vine prop meu, amada.
L?aigua fresca
L?ardor del nostre cor
apagarà,
Mentre la blanca lébula
qui tresca
Sobre un raig d?or,
l?idil·li corsarà.
Ompli
tes mans al doll de la canella
I ofrena?m el tresor
immaculat.
Miracle dels teus dits,
oh dona bella,
Que tens el rostre tot
il·luminat!
La pau
del bosc es torna més discreta
Dintre la serenor del
dia clar.
Quan l?aigua besa els
llavis, inquieta,
La font padrosa para de cantar.
L?ESTANY S?ADORM
S?adorm
l?estany al bes de l?hora grisa
Amb una flor vora el
canyar subnús,
Hi ha un xic de llum
entre la boira llisa
I un dolç encant dintre
l?argent blavís.
L?estany
s?adorm. Oh, quietud sagrada
De la boscúria, quan el
dia cau!
Ara que és tot silenci,
bella amada,
Contempla?t en l?espill
que es torna blau.
Mira?t
en ell, portant un gai somriure
Dintre la glòria màgica
dels ulls.
Ell et dirà la gràcia
del teu viure
Que és una ruta clara i
sense esculls.
I
admiraràs al fons, la meravella
Del rostre teu, florit i
jovial.
Ell et dirà que encara
ets jove i bella
Per conquerir la vida
maternal.
Declina
el sol i lentament davalla
L?ala negrosa de la nit
subtil.
L?estany s?adorm amb una
gran rialla
Sota l?encís del teu mirar gentil.
VESPRAL
Crepuscle
d?or, la senderina bruna
Planerament s?ageu per
la vessant,
Canten els grills una
cançó oportuna
Guia i consol del rústec
vianat.
Amb un
somriure dolorós s?esgruna
L?ultim sospir del sol
agonefant
I en mig de glasses
transparents la lluna
Trena el bell somni
d?una nit brillant.
Crepuscle
d?or, fantàstica elegia!
S?encén el llum quiet
d?una masia
Xic i vermell com un
estel polit;
I
dominant la calma de la plana
S?escolta la cançó d?una
campana
Pels caminals ignots de
l?infinit.
Joan Povill i Adserà
Premiat amb Flor Natural als Jocs Florals del Rosselló de 1928
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!