Tot just avui fa una setmana de la victòria independentista a les eleccions del 21D, imposades pel Gobierno español i en un estat de setge permanent.
Havent paït els resultats, els copiosos àpats de Nadal, i les ocurrències diverses, pròpies de la ressaca dels comicis, escric una sèrie de reflexions personals abans que se me’n vagin del cap, sobre els partits polítics que hi han concorregut:
1. L’objectiu de les eleccions era que guanyés el constitucionalisme (Cospedal dixit) i això no ho han aconseguit. Ni amb tota la maquinària mediàtica, ni amb l’estratègia de la por, ni empresonant líders, ni utilitzant la Junta Electoral, ni donant carta blanca a l’extrema dreta… No ho han aconseguit, i ens n’hem de felicitar.
2. L’objectiu republicà era guanyar les eleccions amb majoria de vots, i aquest repte no s’ha assolit, bàsicament per un augment de la participació. (Els vots indy d’aquest 2017 amb la participació del 2015 haurien superat el llindar del 50%). Aquests deures queden pendents, i no es pot posposar més.
La societat civil ha demostrat un cop més el seu compromís i la immensa quantitat d’iniciatives per promoure i difondre la República, ara també és hora que els polítics baixin al fang i hi posin tots els esforços, des de la humilitat i fugint d’estereotips.
Hem guanyat votant demòcrata (potser no independentista) i hem perdut votant sobiranista desencantat o cansat de partidismes, mitges veritats i teatralitat. Fem-nos conscients de les dues coses i actuem amb conseqüència; amb respecte pel vot cedit i amb fermesa per complir amb els objectius fixats, sense pensament màgic i amb realisme pràctic!
3. Ciutadans ha guanyat les eleccions però el % de votant unionista no ha augmentat exponencialment com esperaven, sinó que bàsicament s’ha concentrat, tallant la possible progressió del PSC i centrifugant el PP. Tenien tota la maquinària mediàtica amb les “fake news” a tot drap i el suport exprés d’Aznar per la branca política i l’IBEX35 pel flanc econòmic, però ni tan sols així han aconseguit tergiversar l’equilibri de forces.
4. Puigdemont ha aconseguit aglutinar el vot transversal de qui defensa la legitimitat republicana de la Generalitat de Catalunya, atraient vots de tots els sectors, inclosos els més allunyats d’ell ideològicament. Novament la vella Convergència ressorgeix amb la figura d’un líder carismàtic i amb això salva els mobles que no vol pagar, per la seva gestió de la crisi quan eren al Govern.
5. ERC no volia tornar-se a empassar el gripau de salvar els mobles al PDCat i va decidir anar per lliure, per coherència i alentada per les enquestes, però no va comptar amb la concentració de vot legitimista al President, i la seva líder Marta Rovira, va demostrar que no està a l’alçada de les circumstàncies per estovar-se amb els polítics unionistes bel·licosos i menys encara, amb la seva Brunete mediàtica.
6. La CUP havia acollit el vot més esquerranós d’ERC quan aquesta va anar amb Mas dins de Junts pel Sí i ara l’ha tornat a perdre, constatant que la revolució no és la prioritat del gruix de l’electorat per bé que tenen els millors líders, bregats al carrer, compromesos i coherents, imprescindibles.
7. El PSC segueix sense trobar el seu lloc i alterna el suport al 155 amb la petició d’indult pels presos. Iceta és un polític molt hàbil i un ballarí excepcional, que sap ballar molt bé el so que li toquen, però els seus votants estan marejats amb tantes voltes. Caldrà que es decideixi per la democràcia o l’autoritarisme, i dins d’un dels dos blocs, haurà de lluitar per un sac d’electors, però volent pescar a tot arreu, s’ha quedat amb els que ja són dins la barca i no saben com sortir-ne.
8. Els Comuns, com el PSC, amb una proposta honesta de tercera via i a la vegada, el mateix mareig de declaracions de líders catalans i espanyols, paguen el vot útil unionista que no confia en ells i fuig del dret a decidir que podria obrir la porta a la independència, i paguen també el vot útil del gruix de l’electorat republicà, que no entén com una força d’esquerres, rupturista, popular, constituent… segueix apuntalant el règim del 78.
9. I el PP, perdedor absolut de les eleccions, amb un candidat fent de “matón de barrio”, ha allunyat el seu votant d’ordre clàssic, que menysprea les formes brusques d’Albiol per admirar les de la “nuera de España” de Ciutadans, i també ha perdut el votant d’extrema dreta que el titlla de tou i que ara té un nou cavall de batalla contra el catalanisme.
Som on érem, però d’una altra manera i amb més experiència. El que toca ara, d’una vegada per totes, és la mateixa feina de sempre, la de formigues i titans, la d’escampar la bassa d’oli republicana entre la ciutadania d’aquest petit país que volem més pròsper, més just i més lliure.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!