El bloc del Director (ILC)

Avui fa una setmana érem a l’Arxiu Nacional homenatjant Max Cahner, en un acte convocat per Òmnium i l’ajuntament de Sant Cugat.

[…] 

El pretext per a l’homenatge va ser la recent publicació del quart volum del projecte magneLiteratura de la revolució i la contrarevolució (1789-1849), titulat El Trienni liberal (1820-1823) i preparat per Joan Tres. Van obrir l’acte Maria Rosa Caballé, presidenta d’Òmnium a Sant Cugat, l’alcaldessa Mercè Conesa i el director de l’Arxiu, Josep Maria Sans Travé, que ho és d’ençà de la seva fundació pel conseller Cahner. Després, el regidor de cultura Xavier Escura va presentar amb generositat tots els que havíem d’intervenir a continuació.

Josep M. Castellet va reconstruir els primers anys d’Edicions 62, quan Cahner el va anar a buscar i li va obrir la porta de l’editorial de la qual seria el director literari per excel·lència. Josep Fontana va fer una lectura de l’obra El Trienni liberal que va permetre als assistents, que omplien a vessar l’auditori de l’Arxiu, fer-se una idea de la importància i la significació del treball. En va parlar també Joan Tres, coautor del llibre, que va ser especialment emotiu en recordar com va esdevenir deixeble de Cahner, a les seves classes de la Universitat de Barcelona. Max Cahner, tot i el seu estat delicat de salut, va voler agrair en persona l’homenatge.

En la meva intervenció vaig intentar fer notar que l’amplitud i l’extensió de l’acció de Cahner, tant abans de ser conseller de cultura del primer govern de Jordi Pujol com durant el seu mandat, ens pot fer oblidar un aspecte concret de la seva contribució, aspecte que com a director de la Institució he de destacar especialment: els seus estudis literaris. L’obra en la qual s’inscriu el llibre que era pretext de l’acte n’és potser l’exemple més significatiu: Cahner hi va desplegar la seva capacitat de recerca i el seu saber multidisciplinari per acabar de posar en entredit un dels conceptes que més mal han fet a la construcció de la nostra història, un concepte que probablement parla de les nostres misèries col·lectives: anomenar Decadència el període que transcorre entre el segle d’or medieval i la Renaixença i la nova edat d’or que ha estat el segle XX. Redescobrir la pròpia història i posar les bases d’un relat ben fonamentat i carregat d’autoestima és, també, una manera de treballar per la reconstrucció nacional. Només per això Cahner ja mereixeria l’homenatge, tots els homenatges que siguem capaços de oferir-li.

Aquí i aquí, un parell de cròniques prou completes de l’acte.