Ahir l’Ateneu Barcelonès va convocar un homenatge a Albert Manent, en els seus vuitanta anys, i per aquest motiu una quinzena de persones va glossar-ne la figura i les obres a la feliçment renovada sala d’actes. Jo hi vaig parlar del Manent retratista de gent de lletres.
[…]
Podria evocar el dia que vaig conèixer Albert Manent, quan amb una colla d’aprenents de poeta vam anar a visitar Marià Manent i ell va obrir la porta i es va assegurar que tot quedava en ordre abans de deixar-nos sols amb el seu pare, el poeta. Però prefereixo fixar-ne en un aspecte de la seva activitat pública.
Albert Manent és un home de lletres, una peça inevitable en el sistema literari català durant l’etapa de la resistència al franquisme, això deu ser indiscutible, però també ara. En tant que activista i promotor d’activitats culturals i literàries, amb una tirada a l’erudició i a la compilació meticulosa de dades. Tots devem recordar, a cavall del pas de cada any, l’article en què adverteix quines commemoracions s’acosten, i sempre en troba que ens haurien passat per alt.
Albert Manent, doncs, és un home de lletres, però també, i ho diré d’una manera que potser no li agradarà perquè violenta la seva modèstia, també és un escriptor, un bon escriptor. Crec que com a director de la Institució de les Lletres Catalanes és aquest el fet que n’he de remarcar avui aquí. I ho vull fer cridant l’atenció sobre els seus retrats literaris, un gènere en aparença menor entre l’immens espai de la prosa de no ficció, però que ha tingut conreadors eminents en la nostra tradició: no només Josep Pla i els seus homenots; també els mestres de Maurici Serrahima o el Caliu de Nicolau d’Olwer posen el llistó ben alt. I Manent s’hi enfila.
Aplica els seus dots d’observador, aquella meticulositat i la paciència de l’erudit al servei de la construcció d’un text que sembla despullat, sever, auster com ho és ell mateix, i que alhora resulta enormement expressiu. Eficaç. Al servei del retratat i del lector, que hi troba les dades objectives, i al seu costat l’adjectiu escollit, el més eloqüent per copsar la identitat del retratat i la significació de la seva activitat. Hi ajuda, segurament, que tots els retrats –tots menys un, segons confessa en l’última de les sèries– ho són de gent, escriptors, polítics, personatges públics, que ha tractat i conegut personalment. Amb una especial predilecció, em sembla, per personatges que per la dimensió callada de la seva feina haurien pogut quedar oblidats. Que probablement ja ho estarien si ell no n’hagués traçat la semblança.
Si no m’he descomptat n’ha publicat fins ara cinc sèries que fan 90 retrats. No sé si li podrem perdonar que per tan poc no hagi arribat a la centena. O potser ens sorprendrà, aviat, pouant-ne encara uns quants en els calaixos de la memòria?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
víctor obiols ha respost el 03 Mar 2011 a les 22:16
M’hauria agradat ser-hi. Albert Manent és una mena de figura poc visible però amb una formidable capacitat de treball silenciós, d’aquelles que totes les literatures han de tenir amb profusió per fer acréixer els qui són prominents. Fidels guardians de la cultura.