de Cal Peixet

Es passejava nerviosament amunt i avall del carrer cercant les ànimes perdudes amistançades a les persianes caigudes dels bars. S’atura, xiteja un "pseet" i es dirigeix fixament als ulls del possible comprador. La pregunta, simple i sintètica:

– quieres comprar maria?

I durant tota la nit. A més ofertes realitzades, més possibilitats d’èxit. Així de senzill. A aquelles hores, tothom deuria anar força servit perquè va anar errant durant hores. Ensopega però, amb algú a qui la proposta li interessa. I de debó:

– "a quant?" li pregunta mirant-se’l fixament, sense badar desenfundant la ma enganxada al cos i assenyalant-lo amb el dit. Un gest gairebé d’un vaquer dels millors westerns.

– "minimo de 10", assenteix ben tranquil.

"- quant?" li contesta com si el concurs del regateig hagués començat i la possible adquisició fos qüestió de segons.

– "lo que quieras", respon desorientat. En el que porta de nit comercial, no ha trobat comprador tant despert i enjugassat. El científic vol guerra i deixa clar que no parla amb un amateur del cannabis.

– "25 gramos, 10 gramos,…?" pacta les mesures amb la ma dibuixant el què podria ser el tamany del producte.

– "un xivato, què 5 grams?" Mira d’aclarir.

L’home del taulell virtual es relaxa i respira a fons en adonar-se que tant de soroll per tant poca cosa, només li revela un sibarita ocasional, un somelier excèntric amb ganes de probar alguna cosa diferent.

– "10 euros, té proba!" Acostant-li el canut que descansava en els seus dits.

Recull la mostra, fa la primera pipada amb efectivitat, va per feina.Aixeca el cap i expulsa el fum mirant a terra. Rumia uns segons mentre el venedor de betes i fils se’l mira amb la tranquil·litat del bon producte que porta a mercat. Després del fum, escup el veredicte:

"és Maria bona. apalanca molt, per anar a dormir." L’altre assenteix. Però el catador continua amb un segon intent de trobar-hi les essències amagades: "no és Maria bona per anar de festa!. No és skunk!". Un toc tècnic sempre queda bé, deuria pensar.

– "psee!" Li respon l’altre seguit d’un "es buena". L’esforç per a una discussió d’aquell estil era al seu entendre inútil.

– "10 euros?" Rumia" tens canvi?"

– "I tant". obre la cartera i observa el bitllet blau que descansa als dits del microbiòleg. Treu 10 euros i li pregunta:

– "Tens un xibato?"

– "Si". Es mira les butxaques amb gest d’impossibilitat. Una mà dedicada a mitja jornada a la mostra cannàbica i l’altra sostenint moneder i bitllet al mateix temps, una situació bastant confosa.Ara és el torn de la mecànica: li recull el bitllet de les mans, es treu el paquet de la butxaca, li dona el xibato del Chester i para la mà esperant la darrera fase del procés:

– "té!". 10 euros de canvi.

Li omple el xibato i s’acomiada: "el canut, per a tu." Calla. Assaboreix les darreres engrunes què li queden a les mans, i se n’acomiada, llençant la borilla als peus. Durant 30 segons espera la revel·lació d’una bona compra:

– "Sí que és bona, sí aquesta Maria. Veus? aquests cops de coll cap enrera ja em diuen que vaig massa fumat".