de Cal Peixet

Què n’és de bó l’oracle! Amb quina saviesa guia les nostres passes i il·lumina el tediòs camí del triomf polític! Quan els moments d’incertesa i desconcert ens assetgen en aquest trànsit vital, ell té la paraula justa i assenyada. El món d’esfinxs, faraons, emperatrius i piràmides s’engradeix i es dignifica amb la seva veritat.

-"Què hi trobem rera bambolines?" pregunten els profans ingenus. Només l’oracle ho sap. 

Matrimonis de conveniència, consells reials i aliances suggerides a cau d’orella, discretes advertències sobre els conspiradors que assetgen… i així, ordres -que són desitjos del Faraó- emanen de la boca de l’oracle. El faraó diu i vol. I el nostre home del temps polític, l’estimadíssim Francesc Mauri de la "Res pública", ens assenyala les clarianes. Un enllaç matrimonial perfecte entre els estrets llaços amb el poder. Perquè al final és el què compta. 

– "Ens cal una piràmide, nostre faraó", xiuxueja l’oracle amagat en la penombra de la cort i a l’ombra del consell. "Diuen alguns gentils que no sou del gust de tots els homes. Que la fortuna i l’encert de les batalles guanyades no són ofrendats a interés del poble. Que rics amics cortegen aquesta reunió i pertorben el noble objectiu del teu regnat. Hem d’impressionar tant greu sospita amb una obra espectacular i ofegar a les aigues sedimentades del Nil aquestes tèrboles insinuacions".

I el faraó li respon:
-" Porta’m els planols de l’escribà, aconsegueix-me els diners i convoca els capatassos perquè els esclaus es disposin a tant gran obra tant aviat sigui possible. No tenim molt de temps… amb la primavera han de venir els fruits de gratitud del meu poble."

I l’oracle dicta, l’escribà certifica i el poble atordit aplaudeix la decisió del Faraó. "Quin fred que fa al carrer!" pensa l’oracle sabedor que res és per a riure i que la confiança del faraó li asseguren els seus tranquils moviments per la moqueta vermella. I molta puta moqueta és el què hi ha per vestir tanta cortesania i saviesa de progritud. Es tracta d’oferta i imatge: tant és si es la d’un mostrador del LIDL on hi treballa el darrer llicenciat mileurista de la carrera universitària o del Carrefour on no fa massa dies el sindicat agrícola amic del "Déu, Pàtria i terreny urbanitzable, si us plau!" va protagonitzar una protesta de vitamina C. Ofertes, preus de saldo i varietat d’opcions: això és el que demanen els ciutadans consumidors… Però vet aquí que ni tant sols això el nostre assessor polític -per molt oracle que sigui- pot arreglar-ho.

Perquè en els sistemes justos resulta que els faraons no són els del cul calent i la cartera plena. Els faraons són senzillament, aquells que el poble respecta. Compten amb la confiança d’aquest perquè el faraó és un del poble i no una divinitat republicana. Perquè fins i tot els nens saben que només el poble pot parlar pel poble. Perquè posats a jugar, prefereixo les manilles i els descarts de la butifarra que la politica que se serveix en els esmorzars copiosos d’advocats.

Llegeixo els diaris i escolto els mitjans que vosaltres pagueu amb els diners de tots i només puc riure. M’enorgulleix el sacrifici, el treball i la constància de la gent que fa tremolar els ciments dels palaus municipals. Els cants de sirena de la postmodernitat ara parlen d’habitatge digne, vida familiar, esport, lleure, i qui sap si sereu a temps per incloure la biclicleta pintada de verd. La realitat dibuixa una caricatura al costat de qualsevol programa electoral: el greu retrocès del nostre paisatge urbà, l’esgotament dels espais col·lectius i públics, un sistema assistencial digne de les millors Carmelites, l’educació a mida del model econòmic competitiu, un sistema urbanístic de disseny en harmonia amb el drap comercial de franquícies i tombs de raval. Per no esmentar també els ciutadans-consumidors que en el mercat de l’oferta i la demanda electoral -en aquest bodrio d’antiquaris i regatejadors- dipositaran una democràtica butlleta a la Plataforma per Catalunya reusenca; aquest desert d’intel·ligència que pot assenyalar públicament amb tota alegria que immigrants, serveis socials i yihadistes reusencs viuen en connivència al Reus de l’Agenda 21. Ja veus: el poble són moltes coses, company. Fins i tot el coi d’oracle.

Guaita al teu voltant Herrera, serveix-te dels aguts consells que segur et dicten els teus coneixements politològics. Assegura’t que el què dius i fas respongui als interessos d’aquells que no tenen veu, hipoteca o vot en aquest món de mediocritat que és la politiqueria. I rumia en això cada vegada que dubtis entre menjar dolç o salat en el refrigeri de la propera inauguració oficial. Potser llavors pensaràs que al castell on fitxes és una presó de resignació. 1, 10, 100 Casals Despertaferro!