La pantera rosa
Va ser jove tota la vida, gairebé: només havia estat vell quan tenia vint anys.
Va ser jove tota la vida, gairebé: només havia estat vell quan tenia vint anys.
El martelleig monòton de la música del veí de seient al transport públic el fa viatjar al teler de la filatura on va treballar la seva àvia.
L’escala mecànica s’avaria i tothom la puja a peu. Ella, però, en busca una que funcioni i no sap si això la fa la persona més lliure, o no.
– Als pobles tothom es coneix, hi ha massa xafarderia. Jo prefereixo la ciutat: al meu barri es coneix tothom!
Ho donarà tot per la revolució, però ho haurà de donar en negre, perquè està cobrant de l’atur.
Va tornar a veure aquella persona anys després i es va ratificar en el que pensava: l’amor és cec, però el desamor té una vista infal·lible.
– Aquest polític, que es pensa que l’hem votat pel que diu el seu programa electoral, tu! I no, l’hem votat per fotre al seu adversari!
No parava de caure gent arreu on passava. Li preocupava fins que en va trobar la causa: li havien dit que per triomfar calia trepitjar fort.
Com hi ha fumadors passius, se’n va adonar que era un bevedor passiu: sempre que sortien a ‘prendre alguna cosa’, a ell n’hi prenien moltes.
Potser al temps de Machado significava una altra cosa, però ara qui diu que les coses s’han de fer bé és que no té cap intenció de fer-les.
Dos nens, pel mig d’un carrer desert: – “I que jo em mori si no és veritat!”, em va dir. Però m’ho va dir quan ja era mort…
El nen mira una estona al buit amb fixesa i encabat es gira cap a la seva mare: – Amb la imaginació no s’hi fa broma, acabo de veure un ogre!
No és que la realitat superi la ficció, sinó que la realitat la protagonitzen persones que copien comportaments de ficció, i els augmenten.
Treuen el tàper per dinar davant de l’ordinador, s’apareix Luis Buñuel i en fa una escena de la pel·lícula El discret encant de la burgesia.