Els Ponts de Sant Boi

L’altre dia vam trobar la publicació “Salomó. Llegenda i Història al voltant del Sant Crist”. Es va editar l’any 1980 per l’Ajuntament i la col·laboració de l’aleshores Caixa d’Estalvis Provincial de Tarragona. Un volum no gaire gran que compta amb les firmes d’Antoni Virgili, el Joan Bernadas i Mossèn Marçal Martínez. El tema principal és el teatre de “El Crist de Salomó: Tradició i Història” del Sr. Bernadas i com apèndix “El Ball del Sant Crist” en la versió de Mossèn Marçal. El llibre conté els textos relacionats amb aquesta antiga representació teatral que es remunta al segle XVI. És una obra que omple d’orgull la cultura popular, i especialment, el poble de Salomó. Nosaltres ens fixarem més en els orígens històrics que exposa l’Antoni Virgili a mena de pròleg. Allà recull els textos antics que parlen del territori i de la seva orografia. Acompanyat d’un excel.lent mapa que mostra l’espai entre el riu Foix i el riu Gaià, ens fem una idea clara d’aquesta terra de frontera abans d’entrar a la província d’Hispània, amb capital a Tarragona.

El fet que Salomó s’esmenti com a rierol, o torrent, que va a parar al Gaià, ens dona una pista del seu significat lligat al paisatge. A més, la seva vinculació amb el Castellvell del Penedès ens relliga amb el domini comtal, i militar. En els textos antics, que també recull Joan Corominas, escriuen “Salamon”. El filòleg ens diu que encara es pronuncia “Salamó”. Com hem passat del Salamon original fins al nom de poble de Salomó? . Per entendre què significa el nom de Salamon ens hem d’abocar a l’etimologia gothica o germànica. La paraula es descomposaria en dos: primer Sala– Pfal o Saal, i de Mon-mond, lluna, és a dir, seria el lloc o espai que està envoltat per un circ o una lluna de cingleres que l’encerclen. Tot i que Pfal amb el significat de cingle és una opció, m’inclino més pel significat de Saal, com a espai o lloc gran, com a sala. En alemany també existeix la paraula Salband com a espai proper a un riu.  En resum, Sala-mó seria el lloc o espai envoltat de turons en forma de lluna o circ. L’oblit del significat d’aquest topònim fa que es canviï cap a l’administratiu de Salomó. Tot i que el nom original ha estat conservat a nivell del poble. Podem veure un fenomen normalitzador que provoca la contaminació dels noms, els quals queden a l’ombra d’altres més familiars a nivell cultural en els nostres dies.

Per això, Salamon es converteix en Salomó, que és el nostre rei bíblic, famós per la seva justícia. Per trobar la veritat, cal fer una recerca més acurada de l’etimologia, i no caure en una normalització antinatural dels noms del lloc. Estiguem contents perquè enguany, el 2024, s’ha fet una edició nova en llibre, més completa i moderna del Ball del Sant Crist. Precisament amb el mateix Antoni Virgili, acompanyat d’altres estudiosos. Que per molts anys es continuï fent festa d’aquest ball tant assenyalat en la tradició popular. I que el nostre Salomó tingui més en compte els seus orígens, per fer justícia al nom de Salamó.

Els estudiosos ens han parlat de la influència de la llengua basca, l’euskera, en el català. Especialment Joan Corominas va defensar aquesta tesi, la qual està ben exposada en la magna obra de l’Onomasticon Cataloniae. El treball que va fer sobretot en el parlar del Pallars és important. Però fins a quin punt podem donar al basc la categoria de fonament?  Fins i tot Corominas ha de tenir en compte altres pobles, i llurs llengües, en el procés de formació de la nostra llengua. A més del llatí, hauria de tenir més en compte els celtes o gals, anteriors als romans, i els germànics o goths, posteriors als llatins.

El filòleg ens parla de sorotapte, i altres denominacions específiques, quan parla d’etimologies prèvies a la romanització. Aquesta llengua incògnita es pot reconèixer si apliquem el coneixement de les llengües cèltiques, encara vives, de la branca britònica: gal.lès, cornuallès, i sobretot, la bretona. Sobre aquesta proposta en faré un quants exemples per destacar la seva pervivència en el parlar popular, i els manlleus que existeixen amb d’altres llengües. En aquest cas, amb el germànic.

Una mostra clara és l’etimologia de Tremp. Tremp és el nom original, i ens adonem que Trimplo és una traducció al llatí. És una llatinització d’un nom antic. Si cerquem Tremp en llengua celta, trobem “tremen”, i “trempeln”, en llengua gothica. Molts noms catalans han perviscut amb la seva denominació idèntica en català actual com antic, això en referma que és el nom original, i el nom llatí una traducció. Com per exemple, Sant Boi de Llobregat. Aquest fenomen ja s’esmenta en “Història de la Llengua Catalana” de Josep M. Nadal i Modest Prats. Això ho esmenten comparant el nom llatí amb els recollits en els capbreus d’aleshores i amb els topònims actuals. Com Loria, Meranges, Salent, Palerols, etc…

Tant el “tremen” celta, com el “trempel” germànic ens vol dir volta, o desviació en el camí. Perquè Tremp estava en el camí que permetia superar l’estret de Susterris, on està el pantà de Sant Antoni. I en el cas de Tremp, encara es fa més evident. El fet que el nom donat als seus habitants, trempolins, s’acosta molt més a la seva significació original gothica. Penseu que l’urbanisme antic de Tremp segueix el patró romà encreuat, i que a un extrem de la població es troba el Peiró, potser l’antic oppida ilerget. Ben aprop tenim Talarn, fins i tot Corominas li atorga un origen celta. Però és que en germànic ens significaria Tal-arm, o braç de la vall. Un altre exemple dels lligams celtes i germànics és el topònim d’Envall, a la Vall Fosca. En-vall ens mostra l’adjectiu Enc, en celta, i Enk, en germànic que vol dir estret. Per tant, tenim una vall estreta tal com veiem en el seu paisatge.

Pel que fa als rius, recordem que “Ster” en bretó vol dir riu, i els topònims derivats ja els hem explicat en altres articles: Ser, Segre, Esterri, etc… A més tenim les Nogueres, els nostres afluents que neixen enmig de roques punxegudes. En germànic està la paraula “nocke” que vol dir roca punxeguda. A més ens trobem que en irlandès “cnoc” vol dir turó. Si anem a buscar més exemples, ens trobem amb el de Terradets. El gran congost del Montsec que ens derivaria de Terr- riu, i -adets, on la paraula bretona “a dreuz” vol dir que travessa, que creua, en el nostre cas la serralada.

Què més podem dir? Si mirem els noms antics recollits pels romans, els quals prenien nota del nom que li donaven els seus pobladors, podem mirar de trobar-ne el significat. Com a exemple, a la Depressió Central tenim el tossal de Gebut a la població de Soses. Allà s’han anat fent les excavacions d’aquest oppida d’època ibera, que va ser abandonat fa segles. Segurament que als seus peus es trobava prou aigua per poder abastir la població. En aquest cas, Corominas ens dona diferents etimologies, però cap és concloent. De fet, jo diria que el nom s’ha mantingut inalterat durant segles. Gebut derivaria del celta “Ker o Ger”, que vol dir poble, i la terminació -ut provindria del celta, -ul, que en bretó fa “uehl”, i vol dir alt, aixecat. Recordem que aprop de Balaguer també ens trobem amb la població de Gerb, als turons al costat del riu Segre, que seguiria el mateix patró.

En resum, moltes de les etimologies dels topònims que s’han establert oficialment concorden poc amb el seu paisatge. I el nomenclàtor oficial encara les emmascara més, com a Rialp.  Sense descartar altres influències, el fonament de les llengües celtes britòniques en la formació de la llengües romances, i en el nostre cas, del català, es fa evident. Per tant, aquesta raó ens demana recuperar i treballar en la nostra etimologia, la qual no és cap clos tancat. No fem cap favor al gran filòleg Corominas, ni a nosaltres mateixos, si deixem de banda les perspectives de recuperar els nostres tresors.

Quins són els orígens dels topònims “Barkeno” i “Baetulo” als territoris coneguts per Catalunya segles després?. A l’arribada dels romans es van trobar les poblacions i la gent que hi vivia en aquestos territoris. Eren celtes, o gals, o ibers, tots coneguts o batejats amb noms diferents, però que signifiquen tots lo mateix. Com ja n’hem parlat en un altre article, ibers, eren els pobles celtes de l’oest del Mediterrani, des del punt de vista grec o romà. Per tant, podem esbrinar el significat dels noms dels pobles celtes i la seva distribució territorial gràcies a la transcripció de l’alfabet ibèric, i de les fonts dels textos clàssics, que recollien el seu nom.

Malgrat la distància de segles fins arribar als nostres dies, podem trobar llur significat d’acord amb el coneixement de les llengües celtes que ens han pervingut fins al segle XXI. Especialment pel que fa al grup de llengües que agrupen el Gal.lès nord, el Gal.lès sud, que és Cornualla, i la Bretanya. La recerca de les paraules i la comparativa de llengües ens fa veure que existeixen comparticions, encara que sigui a nivell fonètic. A més, també existeixen manlleus amb el grup germànic, que han estat mantinguts entre les llengües romàniques. Abans i després de l’arribada dels romans i dels llatins. Per veure aquestes interrelacions socials, i per tant, a nivell lingüístic, es pot donar un cop d’ull a Juli Cèsar i la seva Guerra de les Gàl.lies.

En un article anterior vam parlar dels significat de la distribució territorial i del significat celta dels noms dels pobles a l’actual Catalunya. Ara voldria esmentar alguns topònims de lloc, és a dir, de poblacions destacades de les quals sabem el nom, a les quals es pot atorgar un significat que va lligat al paisatge i a la cosmovisió celta o gal.la. Podem parlar de “Barkeno”, l’actual Barcelona. Sabem per les troballes arqueològiques que la població es trobava a la zona de Montjuïc, la muntanya que dominava el Delta del Llobregat i el Pla de Barcelona. No era encara la petita illa on neixeria la Barcino romana. Aleshores gairebé una illa. Què podem dir de Barkeno? S’han buscat etimologies gregues, semblances amb una població del Nord d’Àfrica, etc… Cal que tornem al terreny. Montjuïc és una muntanya destacada que s’endinsa dintre del mar, és a dir, un cap. La paraula Bar-ke-no ens diu que “bar” és un cim, una punta, amb la paraula “barr” celta. No han fet servir “penn” que vol dir turó. Però sí que tenim “ke-” que seria poble, o “ker”. I també “-no”, que ens acosta molt al significat de “kernow”, és a dir, de la cantonada o banya que dibuixa la península. “Bar-kernow”. És el cap de la banya, com dir que és el cap de la Cornualla.

A l’època romana, la població més important de la zona era “Baetulo”. El municipi era el més gran en població i extensió per una raó molt senzilla, per l’aigua del Besós. Què voldria dir el nom de Baetulo? O “Baitolo” posen en iber. Doncs per una banda tenim “bae” que vol dir badia en bretó, “-tu” que vol dir costat, vora, com “-to”, i “-lo” que si fa com “loch” vol dir barraca, o cabana, és a dir, poblament al costat de la badia que aleshores formava la desembocadura del riu a la vora de la mar. Com podeu veure, es manté la regla bàsica de la toponímia, que és la connexió entre el nom donat per la gent. La qual viu en un context geogràfic que ens dóna un significat ple.

Mirant per internet vaig trobar-me amb un mapa de Gal.les, on apareixia el nom del Môr Iwer Donn, que és el mar profund a l’oest del país. En anglès el tradueixen per l’Irish Sea, o mar d’Irlanda. D’aquest topònim podem deduir que “Iwer” es refereix a l’oest. I la semblança fonètica amb les denominacions d'”iler-“, i sobretot, amb la d'”iber” em va sobtar. Si el nostre “iler” separa els pobles ilergetes dels indigetes, com és que s’assembla “iwer” amb el nom dels pobles de la costa mediterrània de la península? Així els indigetes, amb l’arrel indi-, es situen cap a l’est. Podem pensar que estan a l’est de la península, però això només depèn del punt de vista de l’observador. Des del punt de vista del Mediterrani, tant pel que fa als grecs com als romans, la península es troba situada completament a l’oest del seu centre del món.

Quan es parla dels “ibers”, es diu que el nom d’aquestos pobles prové del nom del riu, és a dir, el riu Ebre, al qual, per marcar l’accent escriuen amb una h inicial, “hiberus”, en llatí. Tanmateix, com podeu veure per la semblança en la pronúncia fonètica, tant “iler”, com “iwer” en gal.lès encara més, es refereix tot a l’oest.

Pensem de quin oest parlem. Una opció seria l’oest del Mediterrani, i aleshores ens hauríem de referir a tota l’Europa Occidental?. La segona opció, més acostada a la significació del riu Ebre, seria la de tenir en compte que el riu segueix un curs ascendent cap a l’oest, amb una inclinació envers el nord. Un riu que ens porta cap a l’oest, i d’aquest punt cardinal agafaria el nom.

Així podem entendre que els pobles ibers també són pobles celtes o gals, estesos a l’oest del Mediterrani, si voleu a l’est de la península. La denominació ha volgut diferenciar-los dels pobles celtes de l’interior, els quals presentaven un nivell de prosperitat i desenvolupament més baix que els de la costa mediterrània.

Malgrat les diferents interpretacions dels noms geogràfics, s’imposa la realitat física per atorgar a la toponímia un significat lligat al paisatge. Un paisatge, enmig del qual, es desenvolupa la vida dels homes i dels pobles als quals pertanyen. No hi ha gaires llacunes o forats poblacionals, ni grans buits, entre la península ibèrica ni Pirineus enllà. Existeix un continu de pobles estesos per tot Europa Occidental. Tot és celta o gal…. I per això, existeix una base comuna per a una evolució lingüística que portarà a les llengües que esdevindran romàniques.

Looking at internet, I have found a map of Wales, Cymru, where it was showing the name of Môr IwerDdon. That’s the profound sea at the west of the country. In English is translated as Irish Sea. As far as I understand it’s a toponym about “Iwer” related to the west. Then I was shocked with the phonetic similarity with “iler”, and especially with “iber”. If our name “iler” distinguishes the “ilergetes” people from the “indigetes”, how is it wonder that “iwer” is so similar to the names of the people who have been living at the Mediterranean coast of the Peninsula? In my view Indigetes, with indi- root, are placed at East. It is believed that they are in the East, by far the most important thing it just depends on the point of view of the observer. For Greeks and Romans, the Iberian Peninsula is completely set on the West of their world or belly center.

When we are talking about “Ibers”, it’s said that the name of this people comes from the name of the river Ebre. This name it’s written with an initial h, “hiberus”, in Latin. Nevertheless, you could see the phonetic linking with “iler”, and also with “iwer”, like in Welsh language it’s related to the West.

The real question is about which West we are talking of? Firstly, if it is West of the Mediterranean Sea, we would refer to all of Occidental Europe. What’s more, nearer to the meaning of the Ebre river, I suggest that the river goes upwards to the West, with a little leaning towards North. The key issue here is if the Ebre is leading us to the West, so it is taking its name from this cardinal point.

So to sum up, this evidence let’s understand that the Iber population are also Celtic or Gaelic people, extended at the Mediterranean West, or if you wish, at the Peninsular East. The vast majority of the scholars want to distinguish them from the Celtic population of the inner areas, because they were less prosperous and developed than the people of the Mediterranean coast.

So let me get straight, the geography of the country gives the real name for a place. So meaning is linked to the landscape, overthrowing the different interpretations. People belong to their land. There are no big holes between the Iberian Peninsula and the rest of West Europe. All of these lands were inhabited by Celtic or Gaul people. So there is a common background, which can push into language evolution later on. The Celtic language had become part of the Romance languages in West Europe.

En les classes d’aprenentatge de llengües estrangeres s’acostuma a fer un exercici per trobar aquelles paraules que són comunes a dues o tres llengües. Això permet que d’una llengua es pugui trobar els punts de coincidència amb una altra, siguin de la mateixa família o no. Normalment se’ns presenten paraules que s’han fet servir en una llengua, i que s’han exportat a una altra. Sigui per una influència anterior, o contemporània. Com per exemple, ha passat amb el grec, amb el llatí, el català o amb l’anglès. Són lo que coneixem com a manlleus, els quals poden presentar una semblança fonètica, o semàntica, malgrat que també el significat presenti variacions, o es presentin com a falsos amics.

Aquestos exercicis fan veure als alumnes que existeixen lligams entre llengües diferents, i que aquestes no són un ecosistema aïllat. A més, ens fan adonar que els parlants també traslladen aquestes paraules cap a altres llocs, amb les seves migracions. Els fenòmens contemporanis són força més evidents quan parlem de llengües franques, que es fan servir internacionalment. Però voldria passar d’un estudi sincrònic a un estudi diacrònic, entrant en el camp etimològic, per veure si la diversitat de les llengües actuals també neix d’una diversitat de llengües antigues, i quins punts de connexió tenien fa segles, i si ens adonem que més enllà d’un tronc comú, existeixen manlleus. Posem l’exemple conegut de les llengües indoeuropees, el paper del sànscrit, o d’altres llengües que anomenen sorotapte… etc, més desconegudes.

Fora de les llengües llatines i germàniques, voldria posar esment en les llengües gal.les o celtes. En aquest cas, el lligam entre el substrat gal en la llengua gallega, o la catalana, i el contacte amb la llengua celta o bretona continental. Existeixen paraules que han perdurat més enllà de la fonamentació llatina o germànica, sobretot molt lligades a la toponímia, i que representen elements coincidents del paisatge de cada lloc. Per exemple, trobem paraules com enk en bretó o eng en alemany que volen dir estret. O per exemple, dour, dwr, que volen dir aigua, i són semblants a ader en germànic, que vol dir vena també. Existeixen aquestes coincidències, per un origen comú, o perquè són manlleus antics, igual que van haver manlleus del llatí.

En el món celta, quan es parla de les nacions gal.les, s’inclouen les de les illes Britàniques, la Bretanya continental i Galícia o Astúries. A nivell cultural, recordo els viatges que va fer Castelao a la Bretanya per recollir les creus de terme, i comparar-les amb les de Galiça. L’estudi dels “cruzeiros” és una recerca dels vincles culturals comuns, en aquest cas amb l’escultura i arquitectura popular. La meva proposta vol demostrar com també existeixen paraules comuns entre aquestes llengües. Són un testimoni de la gent que hi vivia, i dels lligams existents malgrat l’aparent distància geogràfica.

Paraules bàsiques com: turó que fa penn bretó, penedès català, penedo gallec, els túmuls que fan antha, bretó, arca, català, antas, gallec, …cal comprovar riu, que fa ster, bretó, ter,  català, ? gallec, …. tenim també dour,o dwar, que vol dir aigua, i en català tenim daró,

També ens hi trobem un cas semblant amb la paraula fraga, que vol dir maduixa o fraula bosquetana, segons el vocabulari pallarès de la Wikipèdia. Resulta que fraga és el nom d’un bosc ben tupit, normalment d’arbres caducifolis, en llengua gallega.

És una triangulació volguda, per veure que encara existeixen traces de les llengües antigues en l’Europa Occidental degut al substrat celta o gal, i que romanen aïllades oficialment, malgrat que fan palès una interrelació entre llocs i gent aparentment força allunyats.

Quins misteris podem trobar a Besalú? La població presenta una arquitectura d’un gran nivell, reflex d’uns segles de gran prosperitat. La fàbrica de les seves esglésies es pot  trobar escampada per la major part del comtat, i de manera molt semblant seguint un model determinat. És un romànic que comença a aixecar i estirar la nau central. Si el comtat s’estén per un territori que va de la plana fins a les valls pirinenques, Besalú concentra el poder religiós vinculat a la Gàl.lia Narbonesa tal com s’exposa en l’acta de consagració de l’església del Sant Sepulcre. No existeix pas una frontera determinada, és un conjunt harmònic que treballa en grup per aixecar una societat feudal.

A Besalú trobarem Sant Pere, Santa Maria, etc… i a les afores el camí que porta a Beuda. El qual també ens mena a Santa Maria de Palera, i ben a prop, al Sant Sepulcre. No gaire lluny Sant Pere de Lligordà. Totes elles també segueixen un cert model d’èxit garantit, pensat per durar segles. L’església del Sant Sepulcre és una de les sorpreses del nostre país: poder fer el pelegrinatge per a tothom que no pot anar fins a Jerusalem. L’acta de consagració del monestir aplega bisbes i arquebisbes de tota la Gòthia. Doncs Sant Pere de Roda acull a tothom per mar, també la Veracreu, a l’església de Santa Helena. Aleshores el Sant Sepulcre els acull per terra.  Les relíquies són un mitjà per acostar-se a Déu, als sants, per relligar aquest món amb la creença de l’altre.

Cal una nova fe, ara que s’esvaeixen els Déus pagans, potser llatins i grecs. Potser també els gals o celtes, tal com diuen els textos llatins amb “Bisuldunum”, etc… que Corominas diu que seria celta. Però la nova societat té una presència germànica preponderant. I si els noms que coneixem són més aviat goths?. Ens trobem amb Besalú, amb un “Weisel-Ort”, lloc de saviesa, on la paraula “Weih” vol dir altar, sagrat. Si ens anem cap a Palera, seria un derivat de “Pfals”, un conjunt de cingleres. I camí de Beuda, ens trobem amb la paraula “Weide”, que vol dir pastures… Per Lligordà… “Liegen”, que vol dir llit, jeure, “lieg-ort-alt”.

El cas és que des de la Garrotxa és dominava el comtat de l’Empordà i els passos des del Rosselló. Per això Pere el Gran es va retirar a Besalú durant la Croada. Des d’allà tenia un bon ventall d’opcions per controlar els camins de la plana, i els rius entre el Fluvià i el Ter. Faltava dominar el mar, i per això, el triomf de les esquadres catalanes va posar els francs entre l’espasa i la paret.  Què seria de Cathalunha si no haguessin tingut una mínima esperança de victòria, de fe en la Justícia? Així com cerquem la veritat a palpentes, enmig de la foscor, per trobar els camins de dins, i els que porten enfora. Per això, el comtat de Besalú s’aixeca a les esquenes de les muntanyes, d’on sorgeixen llurs rius.

Aquest estiu vam passar una setmana intensa a l’Alta Ribagorça. Un dia agraït a Pont de Suert, per agafar l’autobús de línia, i després el Bus del Parc que ens va portar fins a Barruera. Aquest poble va ser el punt de partida per a les visites i passejades per la Vall de Boí. A més de veure el romànic que teníem al nostre abast, vam gaudir del Camí de l’Aigua. Aquesta ruta va seguint el curs de la Noguera de Tor, que desemboca a la Ribagorçana, i aprofita els camins antics que connectaven els pobles i llocs entre ells. Malgrat la calor i els desnivells, està prou ben marcada. Els arbres de ribera i avellaners ens fan de para-sols força estona, quin goig poder gaudir d’aquestos camins! Tot un tresor rebut en herència dels nostres avantpassats.

Aquesta vall aplega altes muntanyes i prats, amb collades que les connecten amb les valls del costat. Per això, si a l’est tenim el Pallars, a l’oest trobarem la Ribagorça. Des de feia segles, la seva gent vivia sobretot de la ramaderia. El món medieval va organitzar les parròquies i els seus pobles. Entre el comtat de llevant i el de ponent, va anar creixent la baronia d’Erill.  I a cada església s’aplegava la gent, sota l’esguard dels senyors feudals. Fossin el bisbe de Pallars o la Ribagorça, o el senyor d’Erill. Aleshores a partir del segle X s’anaren posant els noms de cada lloc. La vall té forma d’arc, es va doblegant seguint la Noguera, tal com diu el nom de “Boí” que derivaria del germànic “bogen” o “bug”, que fa “bôgus” en gòtic, com un colze o articulació.

A Barruera trobem que el poble antic davallava de la solana, seguint el barranc. Pocs arbres n’hi han, “baar” en germànic vol dir nu, despullat, amb formes com “barer” o “barwer”. Davant mateix el poble de Durro, que s’enfila per connectar amb la Vall Fosca. “Durch” vol dir a través, per enmig, i “Olt” antic o alt. Riu avall trobàvem el poble de Llesp, vindria del germànic “Letzt” que vol dir l’ultim, en aquest cas de la nostra vall, un topònim que també veiem en altres llocs com Les, Lles o Llessui, ben a la vora, a l’Aran o al Pallars, amb el mateix significat.

Estaré content si l’encerto més que l’erro, per poder donar el significat d’Erill, el qual derivaria de “Ehre” que vol dir noble, i faria “Ehre-lich” per esdevenir un ennoblit Erill. Sigui Erill la Vall o Erill Castell, tots són de la potestat. Què més podem dir, encara de Saraís, una esgarrapada, “scharren”? O Cardet, de “karg” que vol dir cercle, com Cardona o Cardó? País de muntanya, amb bona aigua, que espera amb neguit també la pluja. Feia dècades que no es veia una sequera tan gran. “Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no ens deixeu” preguem dins del temple, contemplem la llum dels nostres artistes, que agafant l’art del món romà el van transformar en una visió original i corprenedora. I preguem fora, enmig d’aquest cims que ens obliguen a alçar el cap per contemplar els núvols, i el cel de dia i de nit.

Aquestos dies vam passar una setmana de vacances a l’Alta Ribagorça. Mentre l’autobús enfilava la carretera cap a Pont de Suert, resseguint el curs del riu i embassaments de la Noguera Ribagorçana, contemplem els cartells que assenyalen els límits administratius. Com una cremallera, passen d’una comunitat autònoma a l’altra,  d’Aragó a Catalunya, d’una província a l’altra. De fet, Catalunya s’estenia fins al Cinca, i Aragó fins a Fareça. Més val no fer acudits de gegants convertits en nans. En fi, les Ribagorces s’estenen en aquest braç del Montsec d’Es Tall, amb article salat. Com explica l’entrada d’En Coromines, la Ripa Curtia llatinitzada ja parla de les ribes tallades, o en occità, gorces, gorses, amb significat coincident que fan referència a les muntanya entallades, com es mostren al pantà d’Escales.

Vam baixar a Pont de Suert per poder passar la nit a l’Hotel Can Costa, un hotel familiar tranquil i de cuina casolana, on fan un bon menú. Val la pena visitar la capital de la comarca, no massa gran, però amb les coses necessàries. El passeig del riu ben endreçat i acollidor. Els camins per resseguir l’aigua, els antics i nous, els que porten fins al monestir de Lavaix, i fins a la Vall de Boí. Ben assortit de súpers, fins i tot d’una botiga ecològica, la Daina, i de colmados plens de productes artesans i delícies per a qualsevol paladar educat. Llàstima que la gent no s’hi atura gaire camí de la Vall d’Aran. Potser gràcies a això podem trobar la tranquil·litat necessària per fer d’autèntic refugi climàtic. La calor també era ben present, però a les nits es podia dormir. I més si es pujava des d’una costa tropical, que ens acosta més a un país com Brasil que no pas a la Catalunya més fresca.

Els turistes, més holandesos que no pas francesos, i fins i tot una colla de nanos d’Alemanya que s’estaven al càmping proper, passejaven mandrosos pels carrers del poble, a la recerca de llocs frescos com les places i porxades del nucli antic. També per passar la tarda a la piscina municipal. Les obres al Palau del Bisbe i a l’Arxiu encara estan en marxa. A veure com queden. Més empipadores són les obres a la carretera nacional que provoquen retards en els horaris de l’Alsina i del Bus del Parc. Hi ha alguna mena de coordinació de la mobilitat a la comarca, i a la vegueria de l’Alt Pirineu, que pugui equilibrar el manteniment anual de les carreteres amb l’augment de la circulació en els mesos d’estiu? Qüestions que hom es fa mentre esperem l’autobús sota la calor del sol.

Potser haurem de preguntar al cim més alt, la Maladeta, que tanca i fa partió entre la Ribagorçana i l’Aran. Allò de l’Aneto, posat pel nom d’aquest poble a partir del segle XIX per un francès, va ser acceptat per conveniència dels espanyols. La gent del país anomenava el pic com “les Maleïtes”. En plural i femení, i com el significat s’havia perdut, li van penjar el malnom de Maleïda. Res més lluny de la realitat que ens fan veure. Ai, si podem estar orgullosos d’aquesta muntanya, cim de la serralada, quan la gent del poble l’esmentava amb respecte i admiració!. Si mirem d’aplicar l’etimologia gòtica, podem trobar la paraula “Mal”, que vol dir fita, com al Puigmal, i la paraula “Leite”, que en femení vol dir muntanya. En llengua goda escriuríem “hleida”. Ja ho veieu, podem estar molt contents de reivindicar el significat veritable d’aquesta muntanya, la cimera de tota la serralada dels Pirineus!

El català ha viscut un discussió important al voltant dels accents diacrítics. Com tots els canvis gramaticals, o en aquest cas, ortogràfics, comporten punts de vista diferents. Cal dir que el paper de les acadèmies oficials de la llengua ha canviat força durant aquestos anys. Del dogma cartesià del segle XVIII s’ha passat a un model més flexible i divers al segle XXI. Les llengües busquen adaptar-se a les circumstàncies actuals, avui dia, amb la revolució tecnològica que empeny l’anglès americà com a llengua franca. Sigui el francès, o l’alemany o el castellà, a nivell europeu, o a nivell global, totes les llengües es troben sota aquesta influència. Curiosament, les llengües petites resisteixen millor aquest embat perquè són conscients que tenen una llengua pròpia, i una altra de comunicació internacional. Per exemple, les llengües de països com Portugal, Dinamarca, Països Baixos, etc… són més conscients que cal dominar la llengua internacional, i això fa que hagin de dominar la seva pròpia.

Aquesta paradoxa es dóna perquè cal seguir un criteri, és a dir, entendre la lògica de la nostra llengua per poder triar les millors solucions de cara a mirar el futur amb confiança i seguretat. Pel que fa al català vull recalcar que cal recuperar força el seu “logos” i el seu “arqué”. Cal anar a les seves arrels. Igual que amb el galaico-portuguès, cal tenir en compte el catalano-occità. I en quin marc lingüístic es desenvolupava, perquè no eren llengües isolades, tampoc. El perill de l’aïllament és l’arraconament i la destrucció genocidi. Tal com fan els estats-nació europeus contra els seus pobles i comunitats. El català, tant l’occidental com l’oriental no es poden limitar a les divisions administratives oficials. Per aquest motiu, la gran aposta de Pompeu Fabra per normativitzar la llengua va caure en un pou de dogmatisme, seguint el model noucentista, que es va enfrontar al model plural de Mossèn Alcover. Sort que al final van entendre que tots dos eren necessaris.

Si això va passar al segle XX, us vull exposar un fenomen que no ha estat prou estudiat durant els estudis històrics de la filologia catalana que jo sàpiga. La normativització del català va comportar que la llengua es simplifiqués a nivell ortogràfic, pensant que així seria més moderna. Però no van caure que alguns caràcters ortogràfics reflexaven una fonètica determinada. Per exemple, la presència de lh, o nh, enlloc de ny, o la h afegida darrera consonant. Un exemple és precisament el de la h en paraules com Goth o Vich. Per què s’escrivia aquesta consonant en una paraula si no s’hi havia de pronunciar, ni aspirar? Jo crec que responia al model fonètic català, que estava més acostat a la influència goda o de les llengües germàniques. Tant el català com el provençal, occitans, presenten un esquema vocàlic de vocals obertes i tancades, que ens acosta als esquemes fonètics germànics. Però voldria posar l’accent en el sistema de pronunciació anglo-germànic que distingeix les vocals curtes de les llargues. I aquest sistema fa que el significat d’una paraula canviï completament. És un fenomen que costa d’entendre per als parlants de llengües llatines, però si en som conscients facilita la immersió en aquest model germànic. L’exemple de les paraules angleses “shit” i “sheet” és prou evident.

I en català, com que tenim una forta presència d’elements germànics, la presència de la consonant h volia remarcar aquest allargament de la pronunciació. A més a més de l’accent a la vocal, també es marcava una distinció com podem veure en la paraula Goth. Vulguem o no, si ens referim a un got, o vas, la vocal és aguda, però més curta que si apareix amb la h final. Igual passa amb Vic, si afegim una h com tenia el text antic, Vich, estem allargant la vocal, i precisament és la solució més acostada a la transcripció fonètica que fan a la comarca d’Osona. No és cap dígraf que es llegeixi com una -tx, sinó com un allargament de la paraula. Això es pot veure també en paraules com Olot, on la gent de la Garrotxa fa una entonació més llarga. En fi, caldria estudiar aquest fenomen i veure si els nostres estudiosos troben un camp més per treballar i entendre que encara tenim novetats per descobrir en l’evolució de la nostra llengua. Recordem que no debades, escrivíem Cathalunya.

Aprofitant l’avinentesa de la publicació del nou Quadern del Consell Cultural de les Valls titulat “Pagus Anabiensis” de l’Albert Turull, vam repassar els topònims que apareixen en el llibre. Està força ben editat, i fa un estudi exhaustiu de tots els noms relacionats amb les Valls d’Àneu. Completa reculls anteriors, i a més, té una gran quantitat de fotografies. Si no hem pogut trepitjar el territori, almenys podem tenir una bona perspectiva dels paisatges i d’allò que els homes podem contemplar. En general, segueix la línia filològica del Joan Corominas, i els textos que poden aparèixer els podem encarar amb la consulta en línia que l’Institut d’Estudis Catalans ens posa a l’abast per internet de l’Onomasticon Cataloniae.

Com he comentat a l’article anterior, les tesis del gran filòleg sobre la influència basca en la parla del Pallars obtenen prou bons resultats, i explicacions força convincents en molts casos. Però la indefinició sobre el possible substrat ibèric o celta deixa algunes portes obertes als estudiosos de les llengües cèltiques, especialment al bretó, com a representant que queda al continent europeu. Com a exemple, vull posar en evidència que la paraula “ster” en bretó vol dir riu. Aquí ja podem fer les combinacions familiars respecte al català oriental, amb el Ter, la Tet, el Tec, etc… i respecte al català occidental, amb Esterri “Sterria”, Ser, Segre, etc… fins i tot Terradets…

Ara mateix, però voldria fer una relació dels topònims del Pallars més relacionats amb llengües germàniques. Veurem que si apliquem aquest filtre podem aconseguir millorar els significats dels mots. Voldria recordar que a l’Edat Mitjana, la noblesa catalana era majoritàriament goda, i que si la societat es dividia en tres ordres, el percentatge de paraules pujaria del 10 per cent que ens parlen les teories actuals a un 30 per cent. Se’m fa evident que l’evolució de les paraules està sotmesa a una perspectiva dels fluxos al llarg del temps, igual que una pedra es va arrodonint per l’efecte de l’aigua en el riu. Un altre factor visible és que la comparació entre una paraula catalana i una germànica és més fàcil consultant un diccionari modern que no pas un d’antic. Si fem la consulta al Diccionari Alemany-Català de l’Enciclopèdia, de vegades ens serà més convenient que si consultem el Diccionari Etimològic Alemany de finals del segle XIX, disponible a internet.

Encetarem la llista seguint els noms actuals, les vinculacions amb les paraules germàniques entre cometes, i el significat més probable.  A més d’alguna correlació amb el català oriental.

Àneu – Vall d’Àneu (Pallars Sobirà) – “An – au, aue” – En els prats –

Barcedana – Vall de Barcedana (Pallars Jussà) – “Barsch” – Aspres – Els Aspres del Montsec – Bàscara (Català Oriental)

Borén – (Pallars Sobirà) –en textos antics Borehnne – “Börde” – plana vora el riu – “ehe” noble o bé, “eben” – suau, pla

Burgal – Sant Pere de Burgal – (Pallars Sobirà) “Burg”- “Alt”. Castell antic.

Cerbi – (Pallars Sobirà) Cerdanya (Cerdanya) –” Zer”- molt generalizat com a significat de trencat, desfet,

Gerber (Pallars Sobirà) – “Gern”-“Berg” – Muntanya Desitjada –”Ger”–”Berg” – Muntanya de la Llança –

Eixe – Pala de l’Eixe – ( Pallars Sobirà) – “Pfalz” de “l’Ecke” – Cinglera, caient – Cantonada- Racó

Fals – (Ribagorça) Castell de Fals – “Pfalz” – Pals – cinglera, estimball – veure Pallars-Palau

Jou – (Pallars Sobirà) – “Berg”-“Joch” – pas estret, gorja -en català Jou amb el mateix significat, on s’estreta la Vall d’Àneu, fem notar també la combinació entre J-ou i J-och que es troba en paraules com el Forat de l’Or a Terradets, o el Forat de l’Ou al Ripollès, on la paraula germànica seria “Loch” que vol dir precisament forat. Coll de Jou al Bergadà, amb significat redundant, com Vall d’Aran.

Mata de València– ( Pallars Sobirà ) ” matte” – bosc- prada – Mataplana (Ripollès)

Montadó – (Pallars Jussà) – Mont-Odó – compareu amb Montardo (Aran) – “Mont”-“Aar”- Mont de l’Àguila.

Noguera – ( Pallars i les Nogueres) Comarques i Rius -“Nocke” – Muntanyes Punxegudes -tingueu esment que la vinculació amb l’arbre no és especial d’aquestes muntanyes, igual passa amb la paraula palau, que es vol buscar un palau a tot arreu, on només es troben cingleres i penya segats.

Organyà – (Alt Urgell) “Ort” Anyà – “Ort” –”Eng” – Lloc del Congost, de l’Estret. Tresponts.

Pallars – ( Pallars Jussà i Sobirà) Palau – “Pfalz” –es desdobla en Pal i Fall – Cinglera, precipici- Pals-Pallejà-Palafrugell-Palau-Fai.

Sarga – Sant Esteve de la Sarga (Pallars Jussà)– Sarga – derivat de “Zarge” que vol dir frontera, vora, límit, amb el comtat de Ribagorça…

Sixena – derivat de”Zeichen” – “zeichnen” – senyal, marca, regal, dibuixar- lligat a Zeigen – mostrar

Talarn – (Pallars Jussà) – “Tal”-“arm” – Braç de la Vall

Toló – (Pallars Jussà) Sant Salvador de Toló – derivat de “Topf” – tapadora – o de “Zopf” – cua, punta – “Topf – Olt” . Castell antic de Toló .

Com he esmentat amunt, existeixen estudis exhaustius sobre les paraules Cerdanya, o Palau, per tota la geografia. La recerca de vincles familiars, i també de palaus senyorials no s’ajusten pas a la topografia. Alguna d’aquestes propostes etimològiques poden ser errònies. Aquestos bons treballs són essencials per entendre que les possibles etimologies de vegades ens porten a un cul de sac. Cal cercar en un altre camp, que és el que aquí proposo. L’objectiu principal és acostar-se a la cosmovisió del territori i de la gent que el van habitar. Com deia Newton, nosaltres ens aixequem sobre les esquenes dels gegants que ens han passat al davant.

L’estiu passat vam poder aprofitar per visitar la Vall d’Àneu a la segona quinzena d’agost. Malgrat les restriccions, vam gaudir d’unes bones caminades. Aprofitant l’Alsina i el Bus del Parc vam estar per Esterri, Espot i l’Escaló abans de tornar cap a casa. Estava tot força concorregut, però per sort ja no tenien les gentades de la primera quinzena. Per desgràcia, ens va quedar per veure algun espectacle del Dansàneu 2020. La resta bé, vam poder visitar la Casa Gassia, i comprovar la bona tasca que fan per difondre la cultura del Pallars. Sigui el museu, les activitats, els llibres o la música, o l’empenta dels seus treballadors, tot fa un regust de cultura d’arrel que mereix que arribi a tothom. Defensant lo seu, volen difondre aquestos tresors, i que cadascú pugui valorar-ho com cal.

Aquesta actitud es feia evident amb la gent del país. Molts portaven samarretes amb paraules característiques del parlar pallarès, com a signe d’identitat. L’associació Cambuleta està fent una bona tasca en aquest camp. A més de la promoció del dialecte nord-occidental, els pallaresos defensen la seva cosmovisió. Potser els drets del comtat del Pallars han quedat més arraconats que els de la Querimònia de l’Aran, històries de vells i d’intel.lectuals segons la majoria dels catalans. Què podem dir de la mancances sobre la pròpia història? Doncs que molts ciutadans viuen als núvols, en aquest cas, els d’internet.

I què més falte? demanen a les botigues, als hostals, per tot arreu us diuen la gent que us atendrà. Amb aquell esperit que a Barcelona ni a l’Àrea Metropolitana trobareu pas. Sí que podeu aconseguir el llibre dels Costums de la Vall, i també podem gaudir de la darrera publicació dels Quaderns del Consell Cultural de les Valls d’Àneu titulada “Pagus Anabiensis” d’Albert Turull sobre l’onomàstica i toponímia de les valls. Un bon treball editat a finals dels 2020 que completa publicacions anteriors i que fa un recull més exhaustiu. Ben editat, i amb unes bones fotografies per intentar exposar allò que la gent veu quan anomenen els seus llocs.

El text segueix les tesis principals del Joan Coromines. Aquest gegant de la filologia catalana va fer un recull enciclopèdic en el seu Onomasticon Cataloniae. Adés tenim l’oportunitat de consultar-ho per internet, una excel.lent eina per posar-lo a l’abast de tothom. Ara bé, amb el pas del temps es fan evidents els encerts del Coromines, i també d’on coixeja. Coromines va deixar moltes llacunes, i és normal que així fos. Ell tenia uns vidres per llegir els textos i els topònims que estaven amarats de la influència basca. Aquest filtre oferia explicacions raonables en molts dels casos, però també en deixava altres de banda. La reverència a la seva gran tasca ha fet que altres opcions filològiques es quedessin fora. En el fons, el nostre filòleg ens va deixar molt camp per córrer, i molta feina per fer.

Si la toponímia i l’onomàstica va lligada a la geografia i als diferents pobles que han viscut en un lloc determinat, és normal que tinguem diferents cosmovisions d’acord amb cadascun d’aquestos pobles. Si seguim la cronologia històrica ens trobarem primer amb els celtes o gals, i posteriorment amb els ibers, amb els bascos, amb els llatins, amb els gots, i els àrabs. Sense negar la influència basca, caldria tenir en compte el paper dels gots, i per extensió, dels germànics, en la conformació del poble català. Durant molts més segles que els àrabs, els gots influiran en la llengua. A l’Edat Mitjana la majoria de noms eren de nissaga germànica, no debades, els gots eren el nervi de la noblesa catalana, i estem parlant d’un dels tres ordres de la societat d’aleshores. Per tant, seria coherent que gairebé un terç, un trenta per cent de la parla tingui la seva empremta. Per què els lingüistes rebaixen aquesta aportació al voltant d’un deu per cent? Caldrà aplicar el filtre dels vidres germànics per veure si la seva perspectiva és més ajustada a la realitat geogràfica. I això ho provarem d’esbrinar al següent article.

Apart del clima primaveral que s’escampa per la regió coneguda com a Bay Area, parlarem dels mots que hem trobat per Califòrnia. En el viatge a la badia de Sant Francesc trobem molts topònims que malgrat estan escrits en llengua castellana, es pronuncien a la manera catalana, cosa que demostraria que fonèticament la paraula original era catalana. Per exemple, a la ciutat de Walnut Creek, al comtat de Contra Costa, trobem el carrer de Bonanza St. Evidentment per tots aquells que de petits vam començar a veure aquesta sèrie de l’Oest que passava al ranxo de Bonanza, i es deia així en la traducció al castellà, ens crida molt l’atenció. Posteriorment si hem pogut gaudir de la versió original, trobaríem que ells la pronuncien a la catalana, com Bonança diríem nosaltres.

Un altre topònim interessant és el de Point Reyes. Aquest lloc tant especial de la costa californiana s’escriu així, però el pronuncien com a Point Reis… Anotem també que la badia es diu que correspon al nom de Francis Drake, el corsari anglès. Però realment ens adonem que, apart del nom de Francesc Drac traduït al català, la forma de la costa en aquell lloc té precisament forma de cap de Drac. Ben aprop, una altra troballa. Ens trobem amb la Bolinas Lagoon, un estuari semblant a les ries baixes de Galícia, molt maco. La sorpresa és que en els textos antics s’escriu Baulenes, és a dir, que es tracta d’un cognom català, habitual a Osona. Tantes coincidències no poden ser casuals, sinó derivades de la petjada catalana a Califòrnia.

Un altre apunt caçat al vol ha estat el de la Companyia Franca de Voluntaris de Catalunya. D’aquí  sortirà la família de José Antonio Yorba, escrit i pronunciat així, ens fa adonar de seguida que parla d’un cognom català, Jorba.  D’Antoni Francesc Josep Jorba i Ferran, nascut a Sant Sadurní d’Anoia. Va donar nom a una població de Califòrnia, Yorba Linda, que bé podria agermanar-se amb la vila de Jorba… Què podem dir del Miquel Constansó, nascut a Barcelona… ? Una altra família coneguda vas ser el Moragues. Els quals van donar nom a la població de Moraga al comtat de Contra Costa. Parlem d’una nissaga que va des de l’avi José Joaquin de la Santísima Trinidad Moraga, fins al fill Gabriel i el net Joaquin. L’àvia es deia Maria Pilar Leon i Barceló…!. Si no eren Moragues, com el nostre General Josep Moragues català, bé podien venir també de Mallorca. Fins i tot, en la següent expedició de reconeixement feta per Juan Bautista de Anza, es pot trobar el frare Pere Font, nascut a Girona. Aquest va batejar la serralada de Califòrnia de “Sierra Nevada”, és a dir, Serra Nevada. Tal com es diu a la famosa serra de Granada.

Fins i tot el nom de Gaspar de Portolà ha estat adaptat lingüísticament. Nosaltres el pronunciem amb l’accent agut, i allà li han tret l’accent, n’han fet una paraula plana, el coneixen com Gaspar de Portóla. Penseu que a l’anglès no hi ha accents. Això passa a tot arreu, per exemple, a Sant Boi de Llobregat existeix el cas invers d’un carrer amb el nom d’O’Donnell, que en l’idioma original pronunciaríem amb accent pla, O’Dónnell,  i en canvi la gent l’ha convertit en un accent agut, dient O’Donnéll. L’adaptació lingüística entre diferents idiomes és una regla de sentit comú, però sembla estrany que els historiadors moltes vegades no cauen en aquest detall important. De vegades, l’enfocament del treball historiogràfic fa que un personatge perdi moltes característiques determinants de la seva personalitat, i que quedin moltes llacunes. No tant per ell mateix, sinó perquè els estudiosos es queden a mitges. I més enllà d’una realitat polièdrica, o en forma de mosaic, es perden moltes peces pel camí. Un exemple d’això seria el llibre d’Steven W. Hackel sobre “Junípero Serra”, un bon treball que queda coix per la manca de coneixements de la cultura catalana, i com aquesta s’articulava dintre de l’Imperi Espanyol.

Per sort, sempre hi ha una oportunitat i un camp de treball nou per als historiadors que vindran. La recerca històrica permet retrobar i desenterrar els tresors del passat. Per exemple, la partida de bateig de Gaspar de Portolà a Os de Balaguer, i les arrels familiars entre Balaguer i Arties a la Vall d’Aran, on va morir. Després d’una vida militar molt intensa, l’explorador va cercar el seu retir en una població amb un clima fresc fins als seus darrers dies.

La recent lectura del llibre “Devocions Marianes Populars La Segarra” de l’autor Joan Bellmunt i Figueras, editat el 2001 per Pagès Editors ha permès fer algunes troballes interessants. Aquest seria el setè volum que forma part d’una col.lecció al voltant de la religiositat popular sobre Maria i les Mares de Déu. La trajectòria personal i literària de l’escriptor ens dóna una bona garantia sobre el contingut del llibre. I quan el llegeixes te n’adones de la feina feta, que abasta la història, el culte i les seves manifestacions a les diferents parròquies de la comarca. A més no deixa de banda els possibles conflictes que es donen durant aquestos segles, sigui entre els de l’autoritat religiosa, l’autoritat guerrera i els pagesos o menestrals.

En l’exposició dels fets esdevinguts a les diferents parròquies es nota la claredat i voluntat didàctica de cara al lector. A més la panoràmica històrica complementa tot allò que avui dia encara podem trobar, o fins i tot, allò que no ja no es troba a la vista. Aquelles esglésies que m’han cridat més l’atenció han estat la Mare de Déu de Maig i del Roser de Gra, la Mare de Déu de Gràcia de les Oluges, la Mare de Déu de Malacara, que hauríem de dir Caramala, i la de la Mare de Déu de Montlleó. En cadascuna d’elles he trobat coses molt interessants, que hi aniré explicant.

La Mare de Déu de Maig i del Roser del poble de Gra mostren fets que segueixen la normalitat pel que fa a l’advocació de les esglésies. El capítol dedicat a la Mare de Déu del Roser exposa el lligam amb la confraria del Roser, fins i tot, les indulgències que es poden aconseguir. La devoció al Roser va arrelar molt a Catalunya, estesa pels dominics, coneguts com a frares predicadors. Allò que sí m’ha cridat l’atenció han estat les denominacions antigues de la població. Gra s’escrivia com a Grada, Grassa i Graa als textos, de manera que tindríem una forma llatinitzada, grada, i una altra que ens evoca el nom de Grassa, el famós monestir del Llenguadoc. Aleshores què tenen en comú, potser que la forma “gras” és una paraula germànica que vol dir “herba”. Un significat que s’allunya una mica del gra de cereal, que entendríem avui dia. Tot i que molts jardiners actuals fan servir la mena de gespa anomenada precisament “ray gras”. Aquest camp semàntic coincideix amb el de grama, d’agram, o herba, que derivaria en un Gramenet, topònim més conegut avui dia. Així tant gram com gras serien paraules coincidents en llatí i en germànic.

La Mare de Déu de Gràcia de les Oluges ens explica la història del poble de les Oluges en plural, doncs hi havia la part sobirana i la jussana. El nom antic és el d’Oluja, que com diu l’autor, remet a un lloc d’on sortia aigua, o uns aiguamolls, que els més vells encara recorden haver vist. Aquest nom també ens fa recordar les formes dels mots les aloges o aluges del llac de Banyoles. La nissaga dels Gombau d’Oluja va ser molt important a l’època medieval, i encara podem trobar cognoms que en derivarien com Aluja, o escrit com a Francesc Alujas, de Rubí, professor plurilíngüe i poeta, a qui tothom deia “Aluges”…

Un altre descobriment és el de la Mare de Déu de Malacara, que s’hauria de dir Caramala. En els textos antics es va escriure Kara Mala, i es va llatinitzar per “Mala Faciei” que l’allunyava del sentit original got. Com que el nom queda obscur, l’autor amb molta intel.ligència lliga mala amb els topònims catalans de Malavella, Matamala, etc… I Kara ho fa venir de roca, o quer, degut a que es troba en un turó aixecat. Aniré una mica més enllà del seu raonament ben orientat: Mala deriva com els altres del germànic “Mal” o “Mahl”, que vol dir fita, o terme. Penseu que estava als límits del comtat de Berga. I pel que fa a Kara, resulta que en germànic existeix la paraula “Kar” que vol dir circ o cercle, cosa que s’adiu més amb l’espai geogràfic. Com podeu comprovar, de mala cara no en fa gens, al contrari, té un significat ben bonic. Què me’n diria la família dels senyors Riquer, propietaris d’aquest castell i església?. Per altra banda, trobo significatiu que la talla de l’església fos cedida per les monges trinitàries de Madrid, tenint en compte que era molt semblant a la que es va cremar durant la guerra dels Tres Anys.

I pel final ens deixem l’església de la Mare de Déu de Montlleó, un cas també corprenedor. El nom de Montlleó es troba molt estès pel nostre país. Aquest poble de la Segarra es troba en un tossal a tocar del port de la Panadella, i per desgràcia es troba enrunat. Ja no és aquell “Mons Ledo” del qual parlen els escrits antics. Ara pertany al municipi de Sant Antolí, i la imatge de la verge es troba a l’església dels Hostalets. L’església de Santa Maria de Monte Leo és molt antiga, i ja se’n parla també als segles XI i XII. Era prou rica per contribuir al bisbat d’Urgell per a les croades del 1279 i 1280. En l’aspecte etimològic, Moreu-Rey diu que Mont Leonis no es refereix als lleons, sinó que pel que fa als orígens aràbics, es referiria a un saltant o font d’aigua. Encara trobarem Monte Leuzone, Monte Leo i Muntleo. Popularment es pronuncia com a “Molió”. També Munt Leho al segle XIV. Després de molts anys i segles, trobarem la nissaga dels Aimeric a partir del 1469, que seran els senyors fins al 1693 gairebé. És molt interessant el fet que el successor Jordi Aimeric faci molts presents a la Mare de Déu, el 1502. Fins i tot, una carta d’indulgències firmada per 12 cardenals que va portar de Roma el 1507. O que el 1539 fes ofrena d’un ” bell rast de corall”. Malgrat l’estat actual al segle XXI, no podem deixar de sorprendre’ns per la puixança i devoció d’altres èpoques. Quina categoria tindrien els Aimeric que anaven i tornaven de Roma carregats de regals? Serien els Aimerics relacionats amb el nom d’Aimerica?

Ja veieu que fins i tot en una comarca com la Segarra es troben una gran quantitat de tresors. Què podem dir de Cervera, o hauríem de parlar potser d’aquella Cervaria que avui dia els estudiosos situen amunt de Portbou?. No serà la nostra Cervera de la Segarra una de les fites de la frontera entre la Gàl.lia i la Hispània d’aleshores, i la petita de la Marenda batejada per segones intencions?. Aquelles coses amagades i enterrades que tornen a posar-se a la vista del món, per fer-ne memòria i coneixença i sobretot, aprendre a estimar el país i la seva gent.

El Lluçanès és aquella comarca catalana que encara no està constituïda com a tal, a  cavall de Vic i Manresa. Aquest altiplà irregular nia sobre una terra aspra i rocosa, on l’agricultura s’ha d’arrapar per sobreviure, oi tant i més que ha d’aprofitar la seva situació com a encreuament de camins per fer servei a les cabaneres. Els ramats hi passen, i tots són ben acollits, gairebé de manera franciscana. Això passa amb els pocs turistes que la visiten. Passavolants que haurien de valorar més el seu bon clima sec i les vistes excepcionals que ofereix. De tant en tant, la seva gent s’empesca reclams molt destacables, com a Olost el festival dels bandolers, amb el protagonisme del Pere Roca Guinarda, i tenen el bon gust de no copiar les fires medievals tant habituals a llocs que no els hi escauen gens. Encara recordo quan anàvem a escoltar i ballar al famós Festival SOLC, que va ser una aposta magnífica de la comarca, i que per desgràcia es va deixar de fer.

El cap de setmana vam aprofitar el bon temps per escapar-nos a Prats de Lluçanès, capital no gaire gran, però amb tot allò que cal tenir per al servei de la gent. Podíem triar entre el Baumer i l’Hotelet, i al final ens vam decantar per l’Hotelet, que funciona com a Bed&Breakfast de fet. El Jordi ho tenia tot apunt, i amb la informació necessària que volguéssim: què visitar, on anar a menjar… Si per una banda teníem el santuari de Lurdes, amb un panorama excepcional del costat d’Osona, per l’altra podíem anar cap a Sant Sebastià, i passejar contemplant les muntanyes de Montserrat i del Bergadà.

A l’ermita de Sant Sebastià i a Sant Andreu de Llanars vam podem observar la bona feina feta de l’Espai de la Memòria Històrica per honorar els soldats morts i enterrats en fosses comunes en aquella contrada durant la Guerra dels Tres Anys. Precisament el divendres anterior la consellera de Justícia va presidir l’acte de reparació als combatents, tant soldats, com que entre ells també alguns bombers, els quals van parar uns dies l’envestida de l’exèrcit sublevat per protegir la gent que fugia a l’exili l’any 1938. Aquells republicans, potser no tant creients, que van seguir l’exemple del màrtir cristià. D’aquesta manera vam poder entendre més els camins i paisatges que contemplàvem. Els de terra, els de l’aigua, i els de la sang.

A una de les llibreries de Prats, totes amb diversitat d’opcions complementàries, papereria, o vinoteca, per exemple, vam trobar la música i els llibres que fan falta per omplir l’espai i el temps. A més del disc de Solc vam trobar el llibre de Mossèn Valls i Bofarull reeditat com a resum històric de Prats, i que de fet parla del Lluçanès extensament. Tot un personatge, que fent-ne broma deia que al seu poble hi havia corresponsal del Diccionari Alcover-Moll i del Centre Excursionista, però és clar, ell era totes dues coses alhora, a més de mestre d’escola. Potser per això encara sentim a la mestressa del Canya i Teca, un bon bistrot, parlar dels sagals com cal.

Pel que fa a la toponímia antiga, m’escolto molt més el parer del Mossèn respecte als Pens, enlloc d’Alpens, o la serra d’Agolats, i no als moderns que hi van posar els Degollats per una llegenda popular. El mestre havia llegit els papers antics i sabia què hi estava escrit. A banda de recuperar els mots i el seu significat, també podreu gaudir de Prats i els seus voltants si us deixeu perdre pels camins ramaders, seguint les petjades dels que hi han passat, retrobareu aquella pau i tranquilitat que ens redreçaran.