Els Ponts de Sant Boi

Sobre allò que l'Home ha aixecat i ha aterrat

Arxiu de la categoria: Toponímia

RIBAGORCES

0
Publicat el 2 d'agost de 2022

Aquestos dies vam passar una setmana de vacances a l’Alta Ribagorça. Mentre l’autobús enfilava la carretera cap a Pont de Suert, resseguint el curs del riu i embassaments de la Noguera Ribagorçana, contemplem els cartells que assenyalen els límits administratius. Com una cremallera, passen d’una comunitat autònoma a l’altra,  d’Aragó a Catalunya, d’una província a l’altra. De fet, Catalunya s’estenia fins al Cinca, i Aragó fins a Fareça. Més val no fer acudits de gegants convertits en nans. En fi, les Ribagorces s’estenen en aquest braç del Montsec d’Es Tall, amb article salat. Com explica l’entrada d’En Coromines, la Ripa Curtia llatinitzada ja parla de les ribes tallades, o en occità, gorces, gorses, amb significat coincident que fan referència a les muntanya entallades, com es mostren al pantà d’Escales.

Vam baixar a Pont de Suert per poder passar la nit a l’Hotel Can Costa, un hotel familiar tranquil i de cuina casolana, on fan un bon menú. Val la pena visitar la capital de la comarca, no massa gran, però amb les coses necessàries. El passeig del riu ben endreçat i acollidor. Els camins per resseguir l’aigua, els antics i nous, els que porten fins al monestir de Lavaix, i fins a la Vall de Boí. Ben assortit de súpers, fins i tot d’una botiga ecològica, la Daina, i de colmados plens de productes artesans i delícies per a qualsevol paladar educat. Llàstima que la gent no s’hi atura gaire camí de la Vall d’Aran. Potser gràcies a això podem trobar la tranquil·litat necessària per fer d’autèntic refugi climàtic. La calor també era ben present, però a les nits es podia dormir. I més si es pujava des d’una costa tropical, que ens acosta més a un país com Brasil que no pas a la Catalunya més fresca.

Els turistes, més holandesos que no pas francesos, i fins i tot una colla de nanos d’Alemanya que s’estaven al càmping proper, passejaven mandrosos pels carrers del poble, a la recerca de llocs frescos com les places i porxades del nucli antic. També per passar la tarda a la piscina municipal. Les obres al Palau del Bisbe i a l’Arxiu encara estan en marxa. A veure com queden. Més empipadores són les obres a la carretera nacional que provoquen retards en els horaris de l’Alsina i del Bus del Parc. Hi ha alguna mena de coordinació de la mobilitat a la comarca, i a la vegueria de l’Alt Pirineu, que pugui equilibrar el manteniment anual de les carreteres amb l’augment de la circulació en els mesos d’estiu? Qüestions que hom es fa mentre esperem l’autobús sota la calor del sol.

Potser haurem de preguntar al cim més alt, la Maladeta, que tanca i fa partió entre la Ribagorçana i l’Aran. Allò de l’Aneto, posat pel nom d’aquest poble a partir del segle XIX per un francès, va ser acceptat per conveniència dels espanyols. La gent del país anomenava el pic com “les Maleïtes”. En plural i femení, i com el significat s’havia perdut, li van penjar el malnom de Maleïda. Res més lluny de la realitat que ens fan veure. Ai, si podem estar orgullosos d’aquesta muntanya, cim de la serralada, quan la gent del poble l’esmentava amb respecte i admiració!. Si mirem d’aplicar l’etimologia gòtica, podem trobar la paraula “Mal”, que vol dir fita, com al Puigmal, i la paraula “Leite”, que en femení vol dir muntanya. En llengua goda escriuríem “hleida”. Ja ho veieu, podem estar molt contents de reivindicar el significat veritable d’aquesta muntanya, la cimera de tota la serralada dels Pirineus!

DELS GOTHS FINS ALS GOTS

0

El català ha viscut un discussió important al voltant dels accents diacrítics. Com tots els canvis gramaticals, o en aquest cas, ortogràfics, comporten punts de vista diferents. Cal dir que el paper de les acadèmies oficials de la llengua ha canviat força durant aquestos anys. Del dogma cartesià del segle XVIII s’ha passat a un model més flexible i divers al segle XXI. Les llengües busquen adaptar-se a les circumstàncies actuals, avui dia, amb la revolució tecnològica que empeny l’anglès americà com a llengua franca. Sigui el francès, o l’alemany o el castellà, a nivell europeu, o a nivell global, totes les llengües es troben sota aquesta influència. Curiosament, les llengües petites resisteixen millor aquest embat perquè són conscients que tenen una llengua pròpia, i una altra de comunicació internacional. Per exemple, les llengües de països com Portugal, Dinamarca, Països Baixos, etc… són més conscients que cal dominar la llengua internacional, i això fa que hagin de dominar la seva pròpia.

Aquesta paradoxa es dóna perquè cal seguir un criteri, és a dir, entendre la lògica de la nostra llengua per poder triar les millors solucions de cara a mirar el futur amb confiança i seguretat. Pel que fa al català vull recalcar que cal recuperar força el seu “logos” i el seu “arqué”. Cal anar a les seves arrels. Igual que amb el galaico-portuguès, cal tenir en compte el catalano-occità. I en quin marc lingüístic es desenvolupava, perquè no eren llengües isolades, tampoc. El perill de l’aïllament és l’arraconament i la destrucció genocidi. Tal com fan els estats-nació europeus contra els seus pobles i comunitats. El català, tant l’occidental com l’oriental no es poden limitar a les divisions administratives oficials. Per aquest motiu, la gran aposta de Pompeu Fabra per normativitzar la llengua va caure en un pou de dogmatisme, seguint el model noucentista, que es va enfrontar al model plural de Mossèn Alcover. Sort que al final van entendre que tots dos eren necessaris.

Si això va passar al segle XX, us vull exposar un fenomen que no ha estat prou estudiat durant els estudis històrics de la filologia catalana que jo sàpiga. La normativització del català va comportar que la llengua es simplifiqués a nivell ortogràfic, pensant que així seria més moderna. Però no van caure que alguns caràcters ortogràfics reflexaven una fonètica determinada. Per exemple, la presència de lh, o nh, enlloc de ny, o la h afegida darrera consonant. Un exemple és precisament el de la h en paraules com Goth o Vich. Per què s’escrivia aquesta consonant en una paraula si no s’hi havia de pronunciar, ni aspirar? Jo crec que responia al model fonètic català, que estava més acostat a la influència goda o de les llengües germàniques. Tant el català com el provençal, occitans, presenten un esquema vocàlic de vocals obertes i tancades, que ens acosta als esquemes fonètics germànics. Però voldria posar l’accent en el sistema de pronunciació anglo-germànic que distingeix les vocals curtes de les llargues. I aquest sistema fa que el significat d’una paraula canviï completament. És un fenomen que costa d’entendre per als parlants de llengües llatines, però si en som conscients facilita la immersió en aquest model germànic. L’exemple de les paraules angleses “shit” i “sheet” és prou evident.

I en català, com que tenim una forta presència d’elements germànics, la presència de la consonant h volia remarcar aquest allargament de la pronunciació. A més a més de l’accent a la vocal, també es marcava una distinció com podem veure en la paraula Goth. Vulguem o no, si ens referim a un got, o vas, la vocal és aguda, però més curta que si apareix amb la h final. Igual passa amb Vic, si afegim una h com tenia el text antic, Vich, estem allargant la vocal, i precisament és la solució més acostada a la transcripció fonètica que fan a la comarca d’Osona. No és cap dígraf que es llegeixi com una -tx, sinó com un allargament de la paraula. Això es pot veure també en paraules com Olot, on la gent de la Garrotxa fa una entonació més llarga. En fi, caldria estudiar aquest fenomen i veure si els nostres estudiosos troben un camp més per treballar i entendre que encara tenim novetats per descobrir en l’evolució de la nostra llengua. Recordem que no debades, escrivíem Cathalunya.

LES VALLS DELS PRATS – II

0
Publicat el 5 de maig de 2021

Aprofitant l’avinentesa de la publicació del nou Quadern del Consell Cultural de les Valls titulat “Pagus Anabiensis” de l’Albert Turull, vam repassar els topònims que apareixen en el llibre. Està força ben editat, i fa un estudi exhaustiu de tots els noms relacionats amb les Valls d’Àneu. Completa reculls anteriors, i a més, té una gran quantitat de fotografies. Si no hem pogut trepitjar el territori, almenys podem tenir una bona perspectiva dels paisatges i d’allò que els homes podem contemplar. En general, segueix la línia filològica del Joan Corominas, i els textos que poden aparèixer els podem encarar amb la consulta en línia que l’Institut d’Estudis Catalans ens posa a l’abast per internet de l’Onomasticon Cataloniae.

Com he comentat a l’article anterior, les tesis del gran filòleg sobre la influència basca en la parla del Pallars obtenen prou bons resultats, i explicacions força convincents en molts casos. Però la indefinició sobre el possible substrat ibèric o celta deixa algunes portes obertes als estudiosos de les llengües cèltiques, especialment al bretó, com a representant que queda al continent europeu. Com a exemple, vull posar en evidència que la paraula “ster” en bretó vol dir riu. Aquí ja podem fer les combinacions familiars respecte al català oriental, amb el Ter, la Tet, el Tec, etc… i respecte al català occidental, amb Esterri “Sterria”, Ser, Segre, etc… fins i tot Terradets…

Ara mateix, però voldria fer una relació dels topònims del Pallars més relacionats amb llengües germàniques. Veurem que si apliquem aquest filtre podem aconseguir millorar els significats dels mots. Voldria recordar que a l’Edat Mitjana, la noblesa catalana era majoritàriament goda, i que si la societat es dividia en tres ordres, el percentatge de paraules pujaria del 10 per cent que ens parlen les teories actuals a un 30 per cent. Se’m fa evident que l’evolució de les paraules està sotmesa a una perspectiva dels fluxos al llarg del temps, igual que una pedra es va arrodonint per l’efecte de l’aigua en el riu. Un altre factor visible és que la comparació entre una paraula catalana i una germànica és més fàcil consultant un diccionari modern que no pas un d’antic. Si fem la consulta al Diccionari Alemany-Català de l’Enciclopèdia, de vegades ens serà més convenient que si consultem el Diccionari Etimològic Alemany de finals del segle XIX, disponible a internet.

Encetarem la llista seguint els noms actuals, les vinculacions amb les paraules germàniques entre cometes, i el significat més probable.  A més d’alguna correlació amb el català oriental.

Àneu – Vall d’Àneu (Pallars Sobirà) – “An – au, aue” – En els prats –

Barcedana – Vall de Barcedana (Pallars Jussà) – “Barsch” – Aspres – Els Aspres del Montsec – Bàscara (Català Oriental)

Borén – (Pallars Sobirà) –en textos antics Borehnne – “Börde” – plana vora el riu – “ehe” noble o bé, “eben” – suau, pla

Burgal – Sant Pere de Burgal – (Pallars Sobirà) “Burg”- “Alt”. Castell antic.

Cerbi – (Pallars Sobirà) Cerdanya (Cerdanya) –” Zer”- molt generalizat com a significat de trencat, desfet,

Gerber (Pallars Sobirà) – “Gern”-“Berg” – Muntanya Desitjada –”Ger”–”Berg” – Muntanya de la Llança –

Eixe – Pala de l’Eixe – ( Pallars Sobirà) – “Pfalz” de “l’Ecke” – Cinglera, caient – Cantonada- Racó

Fals – (Ribagorça) Castell de Fals – “Pfalz” – Pals – cinglera, estimball – veure Pallars-Palau

Jou – (Pallars Sobirà) – “Berg”-“Joch” – pas estret, gorja -en català Jou amb el mateix significat, on s’estreta la Vall d’Àneu, fem notar també la combinació entre J-ou i J-och que es troba en paraules com el Forat de l’Or a Terradets, o el Forat de l’Ou al Ripollès, on la paraula germànica seria “Loch” que vol dir precisament forat. Coll de Jou al Bergadà, amb significat redundant, com Vall d’Aran.

Mata de València– ( Pallars Sobirà ) ” matte” – bosc- prada – Mataplana (Ripollès)

Montadó – (Pallars Jussà) – Mont-Odó – compareu amb Montardo (Aran) – “Mont”-“Aar”- Mont de l’Àguila.

Noguera – ( Pallars i les Nogueres) Comarques i Rius -“Nocke” – Muntanyes Punxegudes -tingueu esment que la vinculació amb l’arbre no és especial d’aquestes muntanyes, igual passa amb la paraula palau, que es vol buscar un palau a tot arreu, on només es troben cingleres i penya segats.

Organyà – (Alt Urgell) “Ort” Anyà – “Ort” –”Eng” – Lloc del Congost, de l’Estret. Tresponts.

Pallars – ( Pallars Jussà i Sobirà) Palau – “Pfalz” –es desdobla en Pal i Fall – Cinglera, precipici- Pals-Pallejà-Palafrugell-Palau-Fai.

Sarga – Sant Esteve de la Sarga (Pallars Jussà)– Sarga – derivat de “Zarge” que vol dir frontera, vora, límit, amb el comtat de Ribagorça…

Sixena – derivat de”Zeichen” – “zeichnen” – senyal, marca, regal, dibuixar- lligat a Zeigen – mostrar

Talarn – (Pallars Jussà) – “Tal”-“arm” – Braç de la Vall

Toló – (Pallars Jussà) Sant Salvador de Toló – derivat de “Topf” – tapadora – o de “Zopf” – cua, punta – “Topf – Olt” . Castell antic de Toló .

Com he esmentat amunt, existeixen estudis exhaustius sobre les paraules Cerdanya, o Palau, per tota la geografia. La recerca de vincles familiars, i també de palaus senyorials no s’ajusten pas a la topografia. Alguna d’aquestes propostes etimològiques poden ser errònies. Aquestos bons treballs són essencials per entendre que les possibles etimologies de vegades ens porten a un cul de sac. Cal cercar en un altre camp, que és el que aquí proposo. L’objectiu principal és acostar-se a la cosmovisió del territori i de la gent que el van habitar. Com deia Newton, nosaltres ens aixequem sobre les esquenes dels gegants que ens han passat al davant.

LES VALLS DELS PRATS – I

0
Publicat el 4 de maig de 2021

L’estiu passat vam poder aprofitar per visitar la Vall d’Àneu a la segona quinzena d’agost. Malgrat les restriccions, vam gaudir d’unes bones caminades. Aprofitant l’Alsina i el Bus del Parc vam estar per Esterri, Espot i l’Escaló abans de tornar cap a casa. Estava tot força concorregut, però per sort ja no tenien les gentades de la primera quinzena. Per desgràcia, ens va quedar per veure algun espectacle del Dansàneu 2020. La resta bé, vam poder visitar la Casa Gassia, i comprovar la bona tasca que fan per difondre la cultura del Pallars. Sigui el museu, les activitats, els llibres o la música, o l’empenta dels seus treballadors, tot fa un regust de cultura d’arrel que mereix que arribi a tothom. Defensant lo seu, volen difondre aquestos tresors, i que cadascú pugui valorar-ho com cal.

Aquesta actitud es feia evident amb la gent del país. Molts portaven samarretes amb paraules característiques del parlar pallarès, com a signe d’identitat. L’associació Cambuleta està fent una bona tasca en aquest camp. A més de la promoció del dialecte nord-occidental, els pallaresos defensen la seva cosmovisió. Potser els drets del comtat del Pallars han quedat més arraconats que els de la Querimònia de l’Aran, històries de vells i d’intel.lectuals segons la majoria dels catalans. Què podem dir de la mancances sobre la pròpia història? Doncs que molts ciutadans viuen als núvols, en aquest cas, els d’internet.

I què més falte? demanen a les botigues, als hostals, per tot arreu us diuen la gent que us atendrà. Amb aquell esperit que a Barcelona ni a l’Àrea Metropolitana trobareu pas. Sí que podeu aconseguir el llibre dels Costums de la Vall, i també podem gaudir de la darrera publicació dels Quaderns del Consell Cultural de les Valls d’Àneu titulada “Pagus Anabiensis” d’Albert Turull sobre l’onomàstica i toponímia de les valls. Un bon treball editat a finals dels 2020 que completa publicacions anteriors i que fa un recull més exhaustiu. Ben editat, i amb unes bones fotografies per intentar exposar allò que la gent veu quan anomenen els seus llocs.

El text segueix les tesis principals del Joan Coromines. Aquest gegant de la filologia catalana va fer un recull enciclopèdic en el seu Onomasticon Cataloniae. Adés tenim l’oportunitat de consultar-ho per internet, una excel.lent eina per posar-lo a l’abast de tothom. Ara bé, amb el pas del temps es fan evidents els encerts del Coromines, i també d’on coixeja. Coromines va deixar moltes llacunes, i és normal que així fos. Ell tenia uns vidres per llegir els textos i els topònims que estaven amarats de la influència basca. Aquest filtre oferia explicacions raonables en molts dels casos, però també en deixava altres de banda. La reverència a la seva gran tasca ha fet que altres opcions filològiques es quedessin fora. En el fons, el nostre filòleg ens va deixar molt camp per córrer, i molta feina per fer.

Si la toponímia i l’onomàstica va lligada a la geografia i als diferents pobles que han viscut en un lloc determinat, és normal que tinguem diferents cosmovisions d’acord amb cadascun d’aquestos pobles. Si seguim la cronologia històrica ens trobarem primer amb els celtes o gals, i posteriorment amb els ibers, amb els bascos, amb els llatins, amb els gots, i els àrabs. Sense negar la influència basca, caldria tenir en compte el paper dels gots, i per extensió, dels germànics, en la conformació del poble català. Durant molts més segles que els àrabs, els gots influiran en la llengua. A l’Edat Mitjana la majoria de noms eren de nissaga germànica, no debades, els gots eren el nervi de la noblesa catalana, i estem parlant d’un dels tres ordres de la societat d’aleshores. Per tant, seria coherent que gairebé un terç, un trenta per cent de la parla tingui la seva empremta. Per què els lingüistes rebaixen aquesta aportació al voltant d’un deu per cent? Caldrà aplicar el filtre dels vidres germànics per veure si la seva perspectiva és més ajustada a la realitat geogràfica. I això ho provarem d’esbrinar al següent article.

LA BONANÇA DE CALIFÒRNIA

0
Publicat el 15 d'agost de 2019

Apart del clima primaveral que s’escampa per la regió coneguda com a Bay Area, parlarem dels mots que hem trobat per Califòrnia. En el viatge a la badia de Sant Francesc trobem molts topònims que malgrat estan escrits en llengua castellana, es pronuncien a la manera catalana, cosa que demostraria que fonèticament la paraula original era catalana. Per exemple, a la ciutat de Walnut Creek, al comtat de Contra Costa, trobem el carrer de Bonanza St. Evidentment per tots aquells que de petits vam començar a veure aquesta sèrie de l’Oest que passava al ranxo de Bonanza, i es deia així en la traducció al castellà, ens crida molt l’atenció. Posteriorment si hem pogut gaudir de la versió original, trobaríem que ells la pronuncien a la catalana, com Bonança diríem nosaltres.

Un altre topònim interessant és el de Point Reyes. Aquest lloc tant especial de la costa californiana s’escriu així, però el pronuncien com a Point Reis… Anotem també que la badia es diu que correspon al nom de Francis Drake, el corsari anglès. Però realment ens adonem que, apart del nom de Francesc Drac traduït al català, la forma de la costa en aquell lloc té precisament forma de cap de Drac. Ben aprop, una altra troballa. Ens trobem amb la Bolinas Lagoon, un estuari semblant a les ries baixes de Galícia, molt maco. La sorpresa és que en els textos antics s’escriu Baulenes, és a dir, que es tracta d’un cognom català, habitual a Osona. Tantes coincidències no poden ser casuals, sinó derivades de la petjada catalana a Califòrnia.

Un altre apunt caçat al vol ha estat el de la Companyia Franca de Voluntaris de Catalunya. D’aquí  sortirà la família de José Antonio Yorba, escrit i pronunciat així, ens fa adonar de seguida que parla d’un cognom català, Jorba.  D’Antoni Francesc Josep Jorba i Ferran, nascut a Sant Sadurní d’Anoia. Va donar nom a una població de Califòrnia, Yorba Linda, que bé podria agermanar-se amb la vila de Jorba… Què podem dir del Miquel Constansó, nascut a Barcelona… ? Una altra família coneguda vas ser el Moragues. Els quals van donar nom a la població de Moraga al comtat de Contra Costa. Parlem d’una nissaga que va des de l’avi José Joaquin de la Santísima Trinidad Moraga, fins al fill Gabriel i el net Joaquin. L’àvia es deia Maria Pilar Leon i Barceló…!. Si no eren Moragues, com el nostre General Josep Moragues català, bé podien venir també de Mallorca. Fins i tot, en la següent expedició de reconeixement feta per Juan Bautista de Anza, es pot trobar el frare Pere Font, nascut a Girona. Aquest va batejar la serralada de Califòrnia de “Sierra Nevada”, és a dir, Serra Nevada. Tal com es diu a la famosa serra de Granada.

Fins i tot el nom de Gaspar de Portolà ha estat adaptat lingüísticament. Nosaltres el pronunciem amb l’accent agut, i allà li han tret l’accent, n’han fet una paraula plana, el coneixen com Gaspar de Portóla. Penseu que a l’anglès no hi ha accents. Això passa a tot arreu, per exemple, a Sant Boi de Llobregat existeix el cas invers d’un carrer amb el nom d’O’Donnell, que en l’idioma original pronunciaríem amb accent pla, O’Dónnell,  i en canvi la gent l’ha convertit en un accent agut, dient O’Donnéll. L’adaptació lingüística entre diferents idiomes és una regla de sentit comú, però sembla estrany que els historiadors moltes vegades no cauen en aquest detall important. De vegades, l’enfocament del treball historiogràfic fa que un personatge perdi moltes característiques determinants de la seva personalitat, i que quedin moltes llacunes. No tant per ell mateix, sinó perquè els estudiosos es queden a mitges. I més enllà d’una realitat polièdrica, o en forma de mosaic, es perden moltes peces pel camí. Un exemple d’això seria el llibre d’Steven W. Hackel sobre “Junípero Serra”, un bon treball que queda coix per la manca de coneixements de la cultura catalana, i com aquesta s’articulava dintre de l’Imperi Espanyol.

Per sort, sempre hi ha una oportunitat i un camp de treball nou per als historiadors que vindran. La recerca històrica permet retrobar i desenterrar els tresors del passat. Per exemple, la partida de bateig de Gaspar de Portolà a Os de Balaguer, i les arrels familiars entre Balaguer i Arties a la Vall d’Aran, on va morir. Després d’una vida militar molt intensa, l’explorador va cercar el seu retir en una població amb un clima fresc fins als seus darrers dies.

TRESORS MARIANS A LA SEGARRA

0

La recent lectura del llibre “Devocions Marianes Populars La Segarra” de l’autor Joan Bellmunt i Figueras, editat el 2001 per Pagès Editors ha permès fer algunes troballes interessants. Aquest seria el setè volum que forma part d’una col.lecció al voltant de la religiositat popular sobre Maria i les Mares de Déu. La trajectòria personal i literària de l’escriptor ens dóna una bona garantia sobre el contingut del llibre. I quan el llegeixes te n’adones de la feina feta, que abasta la història, el culte i les seves manifestacions a les diferents parròquies de la comarca. A més no deixa de banda els possibles conflictes que es donen durant aquestos segles, sigui entre els de l’autoritat religiosa, l’autoritat guerrera i els pagesos o menestrals.

En l’exposició dels fets esdevinguts a les diferents parròquies es nota la claredat i voluntat didàctica de cara al lector. A més la panoràmica històrica complementa tot allò que avui dia encara podem trobar, o fins i tot, allò que no ja no es troba a la vista. Aquelles esglésies que m’han cridat més l’atenció han estat la Mare de Déu de Maig i del Roser de Gra, la Mare de Déu de Gràcia de les Oluges, la Mare de Déu de Malacara, que hauríem de dir Caramala, i la de la Mare de Déu de Montlleó. En cadascuna d’elles he trobat coses molt interessants, que hi aniré explicant.

La Mare de Déu de Maig i del Roser del poble de Gra mostren fets que segueixen la normalitat pel que fa a l’advocació de les esglésies. El capítol dedicat a la Mare de Déu del Roser exposa el lligam amb la confraria del Roser, fins i tot, les indulgències que es poden aconseguir. La devoció al Roser va arrelar molt a Catalunya, estesa pels dominics, coneguts com a frares predicadors. Allò que sí m’ha cridat l’atenció han estat les denominacions antigues de la població. Gra s’escrivia com a Grada, Grassa i Graa als textos, de manera que tindríem una forma llatinitzada, grada, i una altra que ens evoca el nom de Grassa, el famós monestir del Llenguadoc. Aleshores què tenen en comú, potser que la forma “gras” és una paraula germànica que vol dir “herba”. Un significat que s’allunya una mica del gra de cereal, que entendríem avui dia. Tot i que molts jardiners actuals fan servir la mena de gespa anomenada precisament “ray gras”. Aquest camp semàntic coincideix amb el de grama, d’agram, o herba, que derivaria en un Gramenet, topònim més conegut avui dia. Així tant gram com gras serien paraules coincidents en llatí i en germànic.

La Mare de Déu de Gràcia de les Oluges ens explica la història del poble de les Oluges en plural, doncs hi havia la part sobirana i la jussana. El nom antic és el d’Oluja, que com diu l’autor, remet a un lloc d’on sortia aigua, o uns aiguamolls, que els més vells encara recorden haver vist. Aquest nom també ens fa recordar les formes dels mots les aloges o aluges del llac de Banyoles. La nissaga dels Gombau d’Oluja va ser molt important a l’època medieval, i encara podem trobar cognoms que en derivarien com Aluja, o escrit com a Francesc Alujas, de Rubí, professor plurilíngüe i poeta, a qui tothom deia “Aluges”…

Un altre descobriment és el de la Mare de Déu de Malacara, que s’hauria de dir Caramala. En els textos antics es va escriure Kara Mala, i es va llatinitzar per “Mala Faciei” que l’allunyava del sentit original got. Com que el nom queda obscur, l’autor amb molta intel.ligència lliga mala amb els topònims catalans de Malavella, Matamala, etc… I Kara ho fa venir de roca, o quer, degut a que es troba en un turó aixecat. Aniré una mica més enllà del seu raonament ben orientat: Mala deriva com els altres del germànic “Mal” o “Mahl”, que vol dir fita, o terme. Penseu que estava als límits del comtat de Berga. I pel que fa a Kara, resulta que en germànic existeix la paraula “Kar” que vol dir circ o cercle, cosa que s’adiu més amb l’espai geogràfic. Com podeu comprovar, de mala cara no en fa gens, al contrari, té un significat ben bonic. Què me’n diria la família dels senyors Riquer, propietaris d’aquest castell i església?. Per altra banda, trobo significatiu que la talla de l’església fos cedida per les monges trinitàries de Madrid, tenint en compte que era molt semblant a la que es va cremar durant la guerra dels Tres Anys.

I pel final ens deixem l’església de la Mare de Déu de Montlleó, un cas també corprenedor. El nom de Montlleó es troba molt estès pel nostre país. Aquest poble de la Segarra es troba en un tossal a tocar del port de la Panadella, i per desgràcia es troba enrunat. Ja no és aquell “Mons Ledo” del qual parlen els escrits antics. Ara pertany al municipi de Sant Antolí, i la imatge de la verge es troba a l’església dels Hostalets. L’església de Santa Maria de Monte Leo és molt antiga, i ja se’n parla també als segles XI i XII. Era prou rica per contribuir al bisbat d’Urgell per a les croades del 1279 i 1280. En l’aspecte etimològic, Moreu-Rey diu que Mont Leonis no es refereix als lleons, sinó que pel que fa als orígens aràbics, es referiria a un saltant o font d’aigua. Encara trobarem Monte Leuzone, Monte Leo i Muntleo. Popularment es pronuncia com a “Molió”. També Munt Leho al segle XIV. Després de molts anys i segles, trobarem la nissaga dels Aimeric a partir del 1469, que seran els senyors fins al 1693 gairebé. És molt interessant el fet que el successor Jordi Aimeric faci molts presents a la Mare de Déu, el 1502. Fins i tot, una carta d’indulgències firmada per 12 cardenals que va portar de Roma el 1507. O que el 1539 fes ofrena d’un ” bell rast de corall”. Malgrat l’estat actual al segle XXI, no podem deixar de sorprendre’ns per la puixança i devoció d’altres èpoques. Quina categoria tindrien els Aimeric que anaven i tornaven de Roma carregats de regals? Serien els Aimerics relacionats amb el nom d’Aimerica?

Ja veieu que fins i tot en una comarca com la Segarra es troben una gran quantitat de tresors. Què podem dir de Cervera, o hauríem de parlar potser d’aquella Cervaria que avui dia els estudiosos situen amunt de Portbou?. No serà la nostra Cervera de la Segarra una de les fites de la frontera entre la Gàl.lia i la Hispània d’aleshores, i la petita de la Marenda batejada per segones intencions?. Aquelles coses amagades i enterrades que tornen a posar-se a la vista del món, per fer-ne memòria i coneixença i sobretot, aprendre a estimar el país i la seva gent.

CAMINS OBERTS PEL LLUÇANÈS

1

El Lluçanès és aquella comarca catalana que encara no està constituïda com a tal, a  cavall de Vic i Manresa. Aquest altiplà irregular nia sobre una terra aspra i rocosa, on l’agricultura s’ha d’arrapar per sobreviure, oi tant i més que ha d’aprofitar la seva situació com a encreuament de camins per fer servei a les cabaneres. Els ramats hi passen, i tots són ben acollits, gairebé de manera franciscana. Això passa amb els pocs turistes que la visiten. Passavolants que haurien de valorar més el seu bon clima sec i les vistes excepcionals que ofereix. De tant en tant, la seva gent s’empesca reclams molt destacables, com a Olost el festival dels bandolers, amb el protagonisme del Pere Roca Guinarda, i tenen el bon gust de no copiar les fires medievals tant habituals a llocs que no els hi escauen gens. Encara recordo quan anàvem a escoltar i ballar al famós Festival SOLC, que va ser una aposta magnífica de la comarca, i que per desgràcia es va deixar de fer.

El cap de setmana vam aprofitar el bon temps per escapar-nos a Prats de Lluçanès, capital no gaire gran, però amb tot allò que cal tenir per al servei de la gent. Podíem triar entre el Baumer i l’Hotelet, i al final ens vam decantar per l’Hotelet, que funciona com a Bed&Breakfast de fet. El Jordi ho tenia tot apunt, i amb la informació necessària que volguéssim: què visitar, on anar a menjar… Si per una banda teníem el santuari de Lurdes, amb un panorama excepcional del costat d’Osona, per l’altra podíem anar cap a Sant Sebastià, i passejar contemplant les muntanyes de Montserrat i del Bergadà.

A l’ermita de Sant Sebastià i a Sant Andreu de Llanars vam podem observar la bona feina feta de l’Espai de la Memòria Històrica per honorar els soldats morts i enterrats en fosses comunes en aquella contrada durant la Guerra dels Tres Anys. Precisament el divendres anterior la consellera de Justícia va presidir l’acte de reparació als combatents, tant soldats, com que entre ells també alguns bombers, els quals van parar uns dies l’envestida de l’exèrcit sublevat per protegir la gent que fugia a l’exili l’any 1938. Aquells republicans, potser no tant creients, que van seguir l’exemple del màrtir cristià. D’aquesta manera vam poder entendre més els camins i paisatges que contemplàvem. Els de terra, els de l’aigua, i els de la sang.

A una de les llibreries de Prats, totes amb diversitat d’opcions complementàries, papereria, o vinoteca, per exemple, vam trobar la música i els llibres que fan falta per omplir l’espai i el temps. A més del disc de Solc vam trobar el llibre de Mossèn Valls i Bofarull reeditat com a resum històric de Prats, i que de fet parla del Lluçanès extensament. Tot un personatge, que fent-ne broma deia que al seu poble hi havia corresponsal del Diccionari Alcover-Moll i del Centre Excursionista, però és clar, ell era totes dues coses alhora, a més de mestre d’escola. Potser per això encara sentim a la mestressa del Canya i Teca, un bon bistrot, parlar dels sagals com cal.

Pel que fa a la toponímia antiga, m’escolto molt més el parer del Mossèn respecte als Pens, enlloc d’Alpens, o la serra d’Agolats, i no als moderns que hi van posar els Degollats per una llegenda popular. El mestre havia llegit els papers antics i sabia què hi estava escrit. A banda de recuperar els mots i el seu significat, també podreu gaudir de Prats i els seus voltants si us deixeu perdre pels camins ramaders, seguint les petjades dels que hi han passat, retrobareu aquella pau i tranquilitat que ens redreçaran.