Els Ponts de Sant Boi

Sobre allò que l'Home ha aixecat i ha aterrat

Arxiu de la categoria: Cultura

SANT POL, SANT POL

0

Vam passar el cap de setmana a Sant Pol de Mar, d’aquells llocs que quan passes amb el tren sempre et dius que hi baixaries, només per veure l’ermità. De fet, el poble té forma de barca, avarada a la platja, entre l’ermità i l’església. Al darrera els blocs d’apartaments i les carreteres. Les cases i les torres arrapades al vessant dels turons. El poble conserva l’esperit de pescadors i estiuejants que es barregen amb els turistes més moderns. Les seves platges s’allarguen entre caps i rieres, els quals fan de miradors i de camins amb l’interior, pujant cap a la Vallalta. Malgrat que l’Hispània de la Carme Ruscalleda està tancat, al seu costat han obert el Jardí. I d’altres restaurants mantenen un bon nivell gastronòmic, el cap de setmana tot reservat malgrat la crisi, per segons qui.

Per crisi gran, la que va viure Sant Pol durant la Guerra de Successió. Els plafons metàl.lics que es troben al costat de l’església expliquen prou bé tot allò que van patir per ser plaça austriacista. A més podem comptar amb el dietari que va escriure un prohom arenyenc de la casa Bellsolell, i el paper que van desenvolupar les tropes d’Ermengol Amill per aquell territori. Podeu llegir-ho en el llibre “Poso per Memòria” de Francesc Forn, editat per Crea’tCal el 2014.  Ens adonarem de la revolta que va provocar la monarquia borbònica amb els impostos que posaren als catalans a partir del 1713 per entendre la resistència a ultrança. Després del 1714 el cadastre i altres taxes van arrossegar el país a la misèria. Això sense comptar que no haguessin patit la repressió que li van aplicar els borbons. Sant Pol va ser saquejat i cremat. L’antiga església de Sant Jaume va ser destruïda perquè les campanes van avisar que arribava la tropa, i la gent es va escapar. Els de Calella, el poble veí, se’n reien dient “Sant Pol, manta i gent berganta”, perquè no tenien ni teulat a les cases.

D’aquí se’n deriva l’altra dita més estesa, de “Sant Pol, quina hora és?” parlant de l’anècdota del rellotge de sol cobert perquè no és mullés. Els de Sant Pol, quan els hi fan la pregunta tenen a punt una altra resposta. “Sant Pol, quina hora és? L’hora de recuperar els nostres drets!”. I així estem, aguantant els xàfecs com podem, i si cal, plantant cara. De fet, així estem tots els catalans, que diuen que plou… fins que torni a sortir el sol. Jo recomano a tothom fer l’exercici de la ruta dels Tres Turons. Un tros passa pel puig de l’Home Mort, i només de sentir-ho ja ens posem a tremolar, fins i tot han fet una desviació per no haver d’enfilar-s’hi. Quan veus la pujada al cim per una pista tant dreta, feta de xaragalls i argila, ja penses que no hi arribaràs. Però quan t’hi poses, veus que sempre hi ha un lloc on posar el peu, i malgrat que anem torts, arribem a dalt de tot. La baixada també impressiona, però es pot fer de la mateixa manera. Ja ho sabeu, aprofiteu algun dia per fer estança a Sant Pol, i us refareu del tot.

TROBADORES DE L’ATZUR

0

Aquest vespre a Sant Boi, mentre la majoria de la gent sopava encara als bars i terrasses, seguint la rutina setmanal, a Cal Ninyo hem pogut veure brillar tres estels enmig de la nit. S’havia programat a les 9, i una mica més, el concert del grup de música batejat com Atzur. Tres noies que de la mà del Ricard Ros han aterrat a Sant Boi, baixant de la terra alta del Lluçanès. No ens enganyem, ha estat un concert encara força familiar i d’amics. Però un concert molt necessari per a aquest grup que comença a volar i desplegar les ales.

Un grup amb una forta personalitat, que adapta la tradició musical als temps moderns. No fan una còpia, sinó que saben composar unes cançons originals, amb unes lletres compromeses. S’aconsegueix que la melodia i els cors acompanyin amb seny i sentiment. Les veus van seguint el fil dels instruments i la tonada donant aquest color d’atzur que tenyeix la seva música. Potser la Maria Mercè Marçal estaria contenta d’escoltar-les. Són noves trobadores que prenen el relleu a les nostres trobairitz. Encara són novelles, però poden aportar molt a la música. Escolten, que no és poc, Pau Riba, o Marala, i d’aquí en fan versions pròpies. Què més podem demanar? La Mar, la Laia, i la Montse es van fent camí entre aquestes cançons. Les anirem seguint, de prop o de lluny, perquè tenen molt a dir.

 

EL FALCÓ MALTÈS

0

Qui no ha vista la pel.lícula de cinema negre “El Falcó Maltès” protagonitzada per Humphrey Bogart? La trama gira al voltant de la recerca d’un tresor, un falcó ple de joies  que l’Emperador Carles I havia de rebre dels Cavallers de Sant Joan quan es van establir a Malta. Aquesta film presenta tota una sèrie de personatges que volen apoderar-se de l’estatueta, i per fer-ho, són capaços de tot. D’enredar als amics i als enemics, de robar i, si cal, matar. L’ambició i la cobdícia enceguen el cor i els ulls de tot aquell qui va al darrera.

Només es pot sortir d’aquesta espiral de destrucció si mantenim els ulls oberts i l’esperit prou net per contemplar la veritat. Cal estar atent als senyals, alguns ens poden despistar, però d’altres ens ajudaran a trobar el camí. El camí que van encetar els catalans amb la conquesta del Regne de Sicília. Al segle XIII va arribar l’estol de Pere el Gran a l’arxipèlag de Malta, amb Gozzo i Comino, tal com explica Ramon Muntaner a la seva Crònica. Durant uns tres segles, Malta pertanyia al Regne de Sicília, el qual estava dintre de la Confederació Catalano-Aragonesa. Fins al segle XVIII encara estarà sota l‘Orde dels Cavallers de Malta, el qual encara és viu i reconegut com a organització internacional.

D’aquells anys ha quedat una capa de sutge interessat, que només passar el dit es comença a trobar allò que s’ha amagat als catalans. Tal com va ser el retrobament amb l’Alguer a Sardenya, i el paper bo i dolent que vam tenir els catalans a l’illa sarda, també ara es comença a retrobar el tresor dels catalans a l’illa de Malta. Allò que vam portar de dolent, però també tot allò que vam portar de bo, i que vam recollir de Malta. Unes quantes proves s’exposen en el darrer llibre del Jordi Bilbeny. “Redescobrint la Malta Catalana” editada per Librooks. No és un llibre com els anteriors, ple d’anotacions històriques. Més aviat és un quadern de viatge on s’apleguen força evidències sobre la presència catalana a l’arxipèlag. I amb prou seny, deixa el camp obert perquè altres historiadors vulguin aprofundir en aquestes petjades.

Em fa gràcia que s’acusi als historiadors de INH de fer servir la tècnica de manipulació anomenada “cherry picking”. En català seria anar a collir cireres, més clar i català. Però amb altres llibres, i amb aquest sobretot, es pot veure que el cistell de les cireres comença a vessar pels quatre costats. Estic molt content que els nostres amics de la revista Sàpiens comencin a organitzar també viatges a Malta. Com més serem, més riurem. De fet, com més falcons volin per sobre de Malta, més podrem veure els estols plens de mariners catalans. I això serà també ocasió per fer una altra pel.lícula digna de Hollywood, amb permís del Bogart.

CIRCUS BESALÚ

0

Volíem aprofitar el darrer cap de setmana d’agost per descansar una mica. Vam triar Besalú, sense adonar-nos que es feia la fira de Besalú Medieval. Dissabte ple de gom a gom. Malgrat que no era la idea prevista, va ser força entretingut. El nostre país presenta uns decorats magnífics per a aquest gènere d’animació. I ja fa dècades que s’hi treballa amb força qualitat. Fira dels Trobadors a Castelló d’Empúries, Sant Jordi a Montblanc, a Vic, etc… Potser als pobles es representaven les obres de teatre com el Retaule de Sant Ermengol, i ara s’ha portat tot més als carrers i places. Amb una barreja de gèneres mediàtics: sèries, videojocs, exhibicions… Fins i tot el circ ha sortit de l’envelat, i ara s’escampa per tots els racons del poble. Serà casualitat o no, a Besalú van substituir el Museu de les Miniatures pel Museu del Circ. Ara ja no es porta la distinció entre els “tontos” i els “espavilats”, sinó entre els “bons” i els “dolents”.

Quina mena de pallasso triaria avui el filòsof Kierkegaard per exposar la seva paradoxa? La pregunta que em faig és quina mena de públic tindríem avui? Ahir a la nit van passar el magnífic documental “De Caligari a Hitler” per la cadena BTV. Què ensenya el cine que nosaltres mateixos no veiem? era la pregunta reiterada. En Sigfried Kracauer exposa en el seu llibre una panoràmica d’aquells anys sense judicar, una contemplació de la vida d’aleshores, que ens corprèn per les semblances actuals. Però hi ha gaire diferència amb Na Cassandra de la Guerra de Troia?

Cerquem refugi en un passat idealitzat, sigui el dels grecs, romans, o dels medievals,  fora d’aquest present conflictiu. Atracció del passat, melangia, juguem amb el passat per no esguardar l’ara i aquí. Ens esvera més pensar en el futur, perquè no hi ha una utopia ni un paradís cap on valgui la pena caminar-hi. Gaudir de l’espectacle és sa, l’ànima ho desitja, però l’esperit necessita enfilar-se tocant de peus a terra. Fins i tot les bombolles de sabó necessiten l’alè que les impulsa fora de l’anella. Cal observar les bombolles per poder descobrir les coses que se’ns amaguen. Perquè la nostra mirada no contempla tot allò que té al davant. Voldria esmentar l’excel·lent article del Manuel Pimentel adés publicat a internet. Parla dels temps mentiders,  però sobretot de com ens eduquen per condicionar les nostres observacions.

VALL DE BOÍ I COMTAT D’ERILL

0
Publicat el 12 d'agost de 2022

Aquest estiu vam passar una setmana intensa a l’Alta Ribagorça. Un dia agraït a Pont de Suert, per agafar l’autobús de línia, i després el Bus del Parc que ens va portar fins a Barruera. Aquest poble va ser el punt de partida per a les visites i passejades per la Vall de Boí. A més de veure el romànic que teníem al nostre abast, vam gaudir del Camí de l’Aigua. Aquesta ruta va seguint el curs de la Noguera de Tor, que desemboca a la Ribagorçana, i aprofita els camins antics que connectaven els pobles i llocs entre ells. Malgrat la calor i els desnivells, està prou ben marcada. Els arbres de ribera i avellaners ens fan de para-sols força estona, quin goig poder gaudir d’aquestos camins! Tot un tresor rebut en herència dels nostres avantpassats.

Aquesta vall aplega altes muntanyes i prats, amb collades que les connecten amb les valls del costat. Per això, si a l’est tenim el Pallars, a l’oest trobarem la Ribagorça. Des de feia segles, la seva gent vivia sobretot de la ramaderia. El món medieval va organitzar les parròquies i els seus pobles. Entre el comtat de llevant i el de ponent, va anar creixent la baronia d’Erill.  I a cada església s’aplegava la gent, sota l’esguard dels senyors feudals. Fossin el bisbe de Pallars o la Ribagorça, o el senyor d’Erill. Aleshores a partir del segle X s’anaren posant els noms de cada lloc. La vall té forma d’arc, es va doblegant seguint la Noguera, tal com diu el nom de “Boí” que derivaria del germànic “bogen” o “bug”, que fa “bôgus” en gòtic, com un colze o articulació.

A Barruera trobem que el poble antic davallava de la solana, seguint el barranc. Pocs arbres n’hi han, “baar” en germànic vol dir nu, despullat, amb formes com “barer” o “barwer”. Davant mateix el poble de Durro, que s’enfila per connectar amb la Vall Fosca. “Durch” vol dir a través, per enmig, i “Olt” antic o alt. Riu avall trobàvem el poble de Llesp, vindria del germànic “Letzt” que vol dir l’ultim, en aquest cas de la nostra vall, un topònim que també veiem en altres llocs com Les, Lles o Llessui, ben a la vora, a l’Aran o al Pallars, amb el mateix significat.

Estaré content si l’encerto més que l’erro, per poder donar el significat d’Erill, el qual derivaria de “Ehre” que vol dir noble, i faria “Ehre-lich” per esdevenir un ennoblit Erill. Sigui Erill la Vall o Erill Castell, tots són de la potestat. Què més podem dir, encara de Saraís, una esgarrapada, “scharren”? O Cardet, de “karg” que vol dir cercle, com Cardona o Cardó? País de muntanya, amb bona aigua, que espera amb neguit també la pluja. Feia dècades que no es veia una sequera tan gran. “Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no ens deixeu” preguem dins del temple, contemplem la llum dels nostres artistes, que agafant l’art del món romà el van transformar en una visió original i corprenedora. I preguem fora, enmig d’aquest cims que ens obliguen a alçar el cap per contemplar els núvols, i el cel de dia i de nit.

REFUGIS CULTURALS ESTIUENCS

0
Publicat el 5 d'agost de 2022

Aquest estiu del 2022 es recordarà per la sequera i les perllongades jornades de calor, dia i nit, que han convertit Catalunya en un país semblant al Brasil. El lema de “mais samba e menos trabalhar” s’ha encomanat sobretot a la classe política. Pel que fa a la gent, va tirant com pot. Com sempre s’ha fet a l’estiu, qui marxa bé, i qui no també. Caldria anar més enllà dels festivals de música, i de les festes majors, per recordar que hem de ballar molt més. Ara molta cosa es fa enllaunada, i la gent jove ha perdut el gust per les propostes més personals. Ja poden anar donant beques culturals, que més aviat serveix de “sopa boba”.

Per als que cerquem camins nous, que no ens facin tornar a la nostàlgia juvenil, caldria aventurar-se per llocs i moments fora dels circuits establerts. Al mateix Empordà podem trobar propostes originals, com actuacions als patis d’alguns hotels, com el Plaja de Palafrugell. Vam gaudir de l’actuació de la Tona Gafarot a una hora propícia per al còctel abans de sopar, a les 8 del vespre. Altres dies l’hotel ha programat més cantants, amb prou diversitat d’estils. Si les cantades d’havaneres a Calella estan bé, o el Festival de Cap Roig, encara és millor trobar aquestes altres opcions.

Malgrat el dol pel recent traspàs de l’artista Rodolfo Candelaria, a Palafrugell senties parlar a la gent d’ell. Així era recordat, amb obra seva exposada a peu de carrer i en altres establiments. D’altres prenen el relleu, fent un nou camí. Mentre al teatre es projectaven films actuals, a la planta superior podíem gaudir de l’exposició titulada “A la Panxa del Bou!” del begurenc Pedro Osuna, amb unes il.lustracions fantàstiques de contes populars. El cartell de la Festa Major d’enguany era seva, i Santa Margarida acompanyava complaent el Drac del programa.

I si de calor en feia a tot arreu, encara podíem aprofitar el dia per visitar les fundacions que es troben al mateix poble. No tenim excuses amb el Tiquet conjunt per 10€. Espais per contemplar i pensar, embolcallats per la fresca de l’aire condicionat. Podíem esmentar la Fundació Pla, que a més de fer recordança de l’escriptor, tenia una bona exposició recordant els contactes amb el Joan Fuster. Dos intel.lectuals, en plena competència, a veure qui escrivia més, i sobretot, qui fumava i bevia més. Dos homenots, per ells mateixos, que han encès moltes llums enmig de la nostra cultura escanyada. Quin goig poder veure una persona llegint en Josep Pla aquest estiu sota l’ombra d’un arbre a la Vall de Boí!

Altres fars culturals, potser no tant alts, no són fets per donar llum, sinó per tenir aigua a pressió. Com la torre de l’aigua que es pot visitar a davant del Museu del Suro. Aquesta torre és l’equivalent Eiffel per Palafrugell, dalt de tot, ben agafats a la barana quan bufa la tramuntana, podrem contemplar  l’Empordanet i els Pirineus en dia clar. Els plafons són ben explicatius, i si aneu al Museu del Suro, amb noves sales renovades, encara ho entendreu millor. A la part inferior també es poden veure obres d’art amb deler. Sense caminar gaire, a davant mateix trobareu Can Mario, una de les seus de la Fundació Vila Casas. Allà podeu caminar amunt i avall observant l’exposició temporal del Subirachs. A la resta d’espai trobareu un conjunt d’art modern impressionant, una col.lecció ben triada i escollida de diferents artistes del segle XX i XXI. Noms de renom, i obres ben representatives de cadascun, de menes i formats variats: sigui un Plensa, un Tàpies, un Subirachs, i molts d’altres d’origen estranger.

A més de despertar l’esperit, ens permeten completar la nostra educació. Des de petits no hem de perdre aquesta dimensió de la nostra vida, ni tant sols quan ens fem més grans. Cal esmentar la presència de la Fundació Pallach també a Palafrugell. L’aniversari el 2020 del pedagog i polític Josep Pallach va passar desapercebuda enmig del maremagnum plaguèmic. Per sort, allà estan per projectar més llum enmig dels mars foscos i les tempestes del món contemporani. Els fars hi són per guiar-nos a bon port, i a la platja assolellada, on ens espera l’estimada.

RIBAGORCES

0
Publicat el 2 d'agost de 2022

Aquestos dies vam passar una setmana de vacances a l’Alta Ribagorça. Mentre l’autobús enfilava la carretera cap a Pont de Suert, resseguint el curs del riu i embassaments de la Noguera Ribagorçana, contemplem els cartells que assenyalen els límits administratius. Com una cremallera, passen d’una comunitat autònoma a l’altra,  d’Aragó a Catalunya, d’una província a l’altra. De fet, Catalunya s’estenia fins al Cinca, i Aragó fins a Fareça. Més val no fer acudits de gegants convertits en nans. En fi, les Ribagorces s’estenen en aquest braç del Montsec d’Es Tall, amb article salat. Com explica l’entrada d’En Coromines, la Ripa Curtia llatinitzada ja parla de les ribes tallades, o en occità, gorces, gorses, amb significat coincident que fan referència a les muntanya entallades, com es mostren al pantà d’Escales.

Vam baixar a Pont de Suert per poder passar la nit a l’Hotel Can Costa, un hotel familiar tranquil i de cuina casolana, on fan un bon menú. Val la pena visitar la capital de la comarca, no massa gran, però amb les coses necessàries. El passeig del riu ben endreçat i acollidor. Els camins per resseguir l’aigua, els antics i nous, els que porten fins al monestir de Lavaix, i fins a la Vall de Boí. Ben assortit de súpers, fins i tot d’una botiga ecològica, la Daina, i de colmados plens de productes artesans i delícies per a qualsevol paladar educat. Llàstima que la gent no s’hi atura gaire camí de la Vall d’Aran. Potser gràcies a això podem trobar la tranquil·litat necessària per fer d’autèntic refugi climàtic. La calor també era ben present, però a les nits es podia dormir. I més si es pujava des d’una costa tropical, que ens acosta més a un país com Brasil que no pas a la Catalunya més fresca.

Els turistes, més holandesos que no pas francesos, i fins i tot una colla de nanos d’Alemanya que s’estaven al càmping proper, passejaven mandrosos pels carrers del poble, a la recerca de llocs frescos com les places i porxades del nucli antic. També per passar la tarda a la piscina municipal. Les obres al Palau del Bisbe i a l’Arxiu encara estan en marxa. A veure com queden. Més empipadores són les obres a la carretera nacional que provoquen retards en els horaris de l’Alsina i del Bus del Parc. Hi ha alguna mena de coordinació de la mobilitat a la comarca, i a la vegueria de l’Alt Pirineu, que pugui equilibrar el manteniment anual de les carreteres amb l’augment de la circulació en els mesos d’estiu? Qüestions que hom es fa mentre esperem l’autobús sota la calor del sol.

Potser haurem de preguntar al cim més alt, la Maladeta, que tanca i fa partió entre la Ribagorçana i l’Aran. Allò de l’Aneto, posat pel nom d’aquest poble a partir del segle XIX per un francès, va ser acceptat per conveniència dels espanyols. La gent del país anomenava el pic com “les Maleïtes”. En plural i femení, i com el significat s’havia perdut, li van penjar el malnom de Maleïda. Res més lluny de la realitat que ens fan veure. Ai, si podem estar orgullosos d’aquesta muntanya, cim de la serralada, quan la gent del poble l’esmentava amb respecte i admiració!. Si mirem d’aplicar l’etimologia gòtica, podem trobar la paraula “Mal”, que vol dir fita, com al Puigmal, i la paraula “Leite”, que en femení vol dir muntanya. En llengua goda escriuríem “hleida”. Ja ho veieu, podem estar molt contents de reivindicar el significat veritable d’aquesta muntanya, la cimera de tota la serralada dels Pirineus!

DELS GOTHS FINS ALS GOTS

0

El català ha viscut un discussió important al voltant dels accents diacrítics. Com tots els canvis gramaticals, o en aquest cas, ortogràfics, comporten punts de vista diferents. Cal dir que el paper de les acadèmies oficials de la llengua ha canviat força durant aquestos anys. Del dogma cartesià del segle XVIII s’ha passat a un model més flexible i divers al segle XXI. Les llengües busquen adaptar-se a les circumstàncies actuals, avui dia, amb la revolució tecnològica que empeny l’anglès americà com a llengua franca. Sigui el francès, o l’alemany o el castellà, a nivell europeu, o a nivell global, totes les llengües es troben sota aquesta influència. Curiosament, les llengües petites resisteixen millor aquest embat perquè són conscients que tenen una llengua pròpia, i una altra de comunicació internacional. Per exemple, les llengües de països com Portugal, Dinamarca, Països Baixos, etc… són més conscients que cal dominar la llengua internacional, i això fa que hagin de dominar la seva pròpia.

Aquesta paradoxa es dóna perquè cal seguir un criteri, és a dir, entendre la lògica de la nostra llengua per poder triar les millors solucions de cara a mirar el futur amb confiança i seguretat. Pel que fa al català vull recalcar que cal recuperar força el seu “logos” i el seu “arqué”. Cal anar a les seves arrels. Igual que amb el galaico-portuguès, cal tenir en compte el catalano-occità. I en quin marc lingüístic es desenvolupava, perquè no eren llengües isolades, tampoc. El perill de l’aïllament és l’arraconament i la destrucció genocidi. Tal com fan els estats-nació europeus contra els seus pobles i comunitats. El català, tant l’occidental com l’oriental no es poden limitar a les divisions administratives oficials. Per aquest motiu, la gran aposta de Pompeu Fabra per normativitzar la llengua va caure en un pou de dogmatisme, seguint el model noucentista, que es va enfrontar al model plural de Mossèn Alcover. Sort que al final van entendre que tots dos eren necessaris.

Si això va passar al segle XX, us vull exposar un fenomen que no ha estat prou estudiat durant els estudis històrics de la filologia catalana que jo sàpiga. La normativització del català va comportar que la llengua es simplifiqués a nivell ortogràfic, pensant que així seria més moderna. Però no van caure que alguns caràcters ortogràfics reflexaven una fonètica determinada. Per exemple, la presència de lh, o nh, enlloc de ny, o la h afegida darrera consonant. Un exemple és precisament el de la h en paraules com Goth o Vich. Per què s’escrivia aquesta consonant en una paraula si no s’hi havia de pronunciar, ni aspirar? Jo crec que responia al model fonètic català, que estava més acostat a la influència goda o de les llengües germàniques. Tant el català com el provençal, occitans, presenten un esquema vocàlic de vocals obertes i tancades, que ens acosta als esquemes fonètics germànics. Però voldria posar l’accent en el sistema de pronunciació anglo-germànic que distingeix les vocals curtes de les llargues. I aquest sistema fa que el significat d’una paraula canviï completament. És un fenomen que costa d’entendre per als parlants de llengües llatines, però si en som conscients facilita la immersió en aquest model germànic. L’exemple de les paraules angleses “shit” i “sheet” és prou evident.

I en català, com que tenim una forta presència d’elements germànics, la presència de la consonant h volia remarcar aquest allargament de la pronunciació. A més a més de l’accent a la vocal, també es marcava una distinció com podem veure en la paraula Goth. Vulguem o no, si ens referim a un got, o vas, la vocal és aguda, però més curta que si apareix amb la h final. Igual passa amb Vic, si afegim una h com tenia el text antic, Vich, estem allargant la vocal, i precisament és la solució més acostada a la transcripció fonètica que fan a la comarca d’Osona. No és cap dígraf que es llegeixi com una -tx, sinó com un allargament de la paraula. Això es pot veure també en paraules com Olot, on la gent de la Garrotxa fa una entonació més llarga. En fi, caldria estudiar aquest fenomen i veure si els nostres estudiosos troben un camp més per treballar i entendre que encara tenim novetats per descobrir en l’evolució de la nostra llengua. Recordem que no debades, escrivíem Cathalunya.

LLAURANT EL CAMP AL SEGLE XVIII

0

Hem acabat de llegir el llibre d’Ernest Lluch “La Catalunya vençuda del segle XVIII”. Editat per Edicions 62 l’any 1996, quatre anys abans del seu assassinat l’any 2000. El subtítol és “Foscors i clarors de la Il.lustració”. Un excel.lent treball del professor que explora la situació del país després de la derrota de la Guerra de Successió. La conquesta va esclavitzar Catalunya, perdent la seva sobirania, i va encetar el genocidi cultural i lingüístic per part de l’Imperi Espanyol. Tot i ser un conflicte clarament internacional, els resultats per al nostre poble van ser especialment durs. Finia la nació amb glòria, com esmentava Rafael de Casanova. I si es va perdre la casa, almenys es van poder salvar els mobles.

Precisament el Decret de Nova Planta va permetre el manteniment del dret civil privat català. I mentre la monarquia espanyola no legislés en aquest camp, eren vigents els usatges. Aquest pacte de mínims, que permetia als Borbons dir que respectava el dret dels catalans d’acord amb el Tractat d’Utrecht, encetava el joc del gat i la rata. Fins a dia d’avui, al Regne de València estan reclamant el restabliment dels Furs. Com que aquest tema no ha estat tocat en el llibre d’En Lluch, en vull fer esment per entendre la capacitat de mantenir la societat “civil” enmig de la desfeta.

Sí que cal valorar amb molt d’interès l’exposició del desenvolupament teòric i aplicat dels corrents econòmics, tant dintre de l’imperi, com els que arriben de fora. És evident que es mantenen els canals de comunicació internacionals, i com les ideologies il·lustrades arriben des de fora malgrat la presència de la Inquisició. Evidentment, la Inquisició Espanyola fa una bona feina perquè les propostes reformistes només es podran emmarcar des d’un punt de vista utilitarista per als Borbons. Precisament caldria recalcar el paper decisiu de la censura dels llibres, tal com ha estat expressat per Jordi Bilbeny i altres historiadors catalans. La transmissió de les idees es fa des de la llengua francesa, aleshores la llengua franca internacional, al castellà mitjançant traduccions i publicacions controlades.

És interessant observar com es reben a l’Imperi les idees il·lustrades des de França. Però des del punt de vista català, tant català com aragonès, els nostres il·lustrats posen l’accent en els models que arriben des del Regne de Prússia, i també des l’Imperi Austro-Hongarès. No deixaran de reivindicar la possibilitat de recuperar el dret públic, o una fórmula mixta, seguint els models germànics, i si cal, estant atents al model anglosaxó. De fet, els nostres funcionaris catalans, que treballen dintre de l’administració borbònica no deixaran passar cap oportunitat favorable per redreçar el país durant tot el segle XVIII.

Una tasca formidable que es personifica en Francesc Romà i Rossell. Va acompanyat de força més gent que ajuden a elaborar “Las señales de la felicidad de España, y medios de hacerlas eficaces”. Aquest llibre s’imprimirà l’any 1768 a Madrid. Altres documents no tindran tanta sort, es quedaran sense editar al seu moment, i la seva circulació quedarà restringida a membres de l’administració, i en cercles culturals restringits. El projecte il·lustrat català està molt ben exposat amb els tres textos que l’estudiós Lluch ens mostra. El primer “Memorias historicas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona”. El segon “Memorias para ayudar a formar un Diccionario crítico de los escritores catalanes”, que es complementarien amb el “Diccionario catalan-castellano-latino” i la “Gramàtica” de Ballot. I el tercer el “Discurso sobre la agricultura, comercio e industria del Principado de Cataluña de la Real Junta de Comercio de Barcelona.

Fixem-nos que tots tres s’editaran les últimes dècades del segle XVIII, en castellà, i on la ciutat de Barcelona assumeix la representació dels seus interessos, i en segon terme els del Principat.  Uns interessos econòmics molt explícits, a favor del proteccionisme i d’un mercat intern per la Península gràcies a la xarxa de mercaders, i d’un mercat extern, que vol accedir directament a les colònies americanes. Pel que fa als interessos culturals, malgrat que estiguin escrits en castellà, tant el diccionari d’escriptors, com el diccionari de la llengua, posaran les bases per poder redreçar la llengua a partir del segle XIX, i per tant, donar pas a la Renaixença. Cal fer esment que el Diccionario Catalan és un autèntic diccionari de la llengua catalana, i que tant el castellà com el llatí apareixen com a vocabularis.

Voldria esmentar també que l’exèrcit d’ocupació borbònic permetrà mantenir un mercat intern dependent, però que permetrà una part de l’estalvi per encetar el segle XIX amb un desenvolupament econòmic capitalista, en lluita amb els drets antics encara vigents a Catalunya. Mentre aquí arriben tropes estrangeres, els catalans són enviats a les colònies americanes on no representen cap amenaça per a la monarquia borbònica. Els fills dels austriacistes formen part de l’exèrcit, com és el cas paradigmàtic de Gaspar de Portolà. Fixeu-vos que el mateix Romà i Rossell és enviat com a regent de l’Audiència de Nueva España. Entre el traspàs del Virrei Bucareli i l’arribada de Martin de Mayorga. Malgrat les peticions de retorn per motius de salut, morirà a Mèxic. En aquells moments s’està fent l’exploració de l’Alta Califòrnia, i Portolà està acompanyat per Juníper Serra.

Mentre uns anaven a fer les Amèriques, d’altres llauraven els camps del nostre país per poder plantar i recollir el fruit de la propera collita. I encara n’hi hauran moltes més collites. Malgrat que avui dia són temps difícils per a tothom, no oblidem l’exemple de gent que ha treballat sense descans per millorar les condicions polítiques i socials, no només de la nostra nació, sinó també d’altres pobles. Què en farem de tot allò que hem ofert per redreçar un imperi en decadència? Les forces s’esgoten, i els ànims ja no volen ni sentir parlar de restablir ponts, malgrat que la propaganda oficial així ho publiciti.

REFRESCANT RIPOLLÈS

0
Publicat el 15 de juny de 2022

El cap de setmana abans de Sant Antoni de Pàdua, el Ripollès celebra la festivitat amb aplecs i altres esdeveniments. Aquest 2022 vam poder celebrar el XXI Aniversari de la banda Randellaires, amb regust d’un final d’etapa per als músics veterans. No és pas un comiat trist, al contrari, va ser molt animat i feliç. Perquè després de gairebé vint anys han fet una tasca immensa per revaloritzar el patrimoni musical de la comarca. No tenen gaires discos publicats, però estic segur que tots els joves del país han sentit totes les seves cançons. Ara cal que la generació dels Randellaires doni pas a nous valors, i que es pugui fer un relleu com cal. La prova va ser el magnífic concert que es va fer davant del monestir de Ripoll dissabte a la nit. Ple de gent, i de joia. Encara ens falta que més enllà dels esbarts, la gent recuperi el plaer del ball per tot arreu. Com diu un amic, cal deixar de ser una “Sonsolunya”… Per això, vull recordar que randallaire és una paraula pròpia, derivada del gòtic, germànic. Al diccionari alemany-català trobareu la paraula rand, que fa randa, i que vol dir vora, o marge. Si us penseu que és una paraula tova, us recordo que quan es va fer la cimera del G7 a Hamburg, l’estiu del 2017, els noticiaris alemanys encetaven els titulars amb “Randalieren in der Stadt”. Quedem-nos per sempre amb la música del país, amb la dels randellaires que ens recorden qui som.

La comarca està patint la crisi més que d’altres llocs. Alguna conversa caçada al carrer posava en valor l’afluència turística a la Cerdanya. Què voleu que us digui, emmirallar-se en el barri de muntanya de l’Upper Diagonal és molt provincià! La immigració ha arribat com a tot arreu, i els padrins van marxant. Alguns records fan molt de mal, com el de jove Iunes, a qui li van prometre el paradís a canvi de portar l’infern a les Rambles. Maleïdes siguin les guerres, i aquell qui les va fer, com diu la cançó d’Ovidi Montllor. També hi ha coses per arreglar, és clar. La vida ha d’anar endavant. Els alumnes surten al carrer aquest estiu per rebre les explicacions de gent coneixent del poble. Allà els comerços estan en català, i així t’atenen, encara que la pell no sigui gaire gruixuda. Iniciatives de qualitat com la Recuiteria amb uns gelats i orxates que no tenen res a envejar a Cal Sirvent. O la botiga de Som Formatgers. Hi ha empenta, i moltes ganes d’anar endavant. I això ofereix un futur millor per tothom.

És més, podem gaudir dels camis endreçats de les vies verdes. La Via del Ferro ja no està sola. S’ha connectat Ripoll amb Campdevànol, i enllacem amb el Camí Ral de Gombrèn. I de Sant Joan de les Abadesses a Sant Pau s’ha millorat la connexió per dins de Sant Joan fins a la Colònia Llaudet. Bicicletes i excursionistes, enmig dels ripollesos que surten a passejar i fer salut, tots omplen els camins. S’ha fet una bona feina, i podeu veure com els arbres que hi ha a les vores han crescut amb els anys per oferir unes ombres agradables.

Potser enmig d’aquestes calorades de primavera, que ens porten un estiu avançat, trobareu que la calor al migdia és molt forta. Però sempre teniu una font ben aprop. Al vespre trobareu unes nits agradables, que us deixen dormir la son millor que qualsevol aire condicionat.

MOIXERNONS I MOIXERNERES AMAGADES

0

Adés hem pogut trobar el llibre de Pep Coll “El Secret de la Moixernera” editada per Empúries, en la seva tercera edició de 1989. Forma part de la col·lecció L’Odissea de Narrativa per a Joves. Va ser un llibre que va encetar amb èxit la carrera literària de l’escriptor pallarès. Després d’uns quants anys podem agafar una bona perspectiva amb un dels seus últims llibres “L’Any que va caure la Roca” de l’editorial Proa, del 2020. Us recomano aquesta entrevista del 9Nou on podreu adonar-vos dels canvis que ha patit la gent i el lloc on viuen.

“El Secret de la Moixernera” forma part d’aquells llibres adreçats més aviat a un públic adolescent, més que infantil, en els quals el protagonista encara és conscient de la seva infància i de com va enfilant el camí de la joventut per esdevenir adult. Un procés de maduració lligat al descobriment de la vida, dels seus misteris, i els seus secrets, tant els íntims com els que s’amaguen enmig del món. Si ens enrecordem de Robert L. Stevenson i “L’Illa del Tresor”, també hauríem de tenir en compte altres referents com “Memórias dun Neno Labrego” de Neira Vilas. El creixement personal que va lligat al coneixement de la vida i de la natura. Dos eixos que s’entrellacen en una aventura que, si no fos literària, bé podria sortir als programes “Crims” del Carles Porta.

Us aconsello que compareu l’entrevista del 9Nou amb aquesta altra al diari Segre. Veurem els canvis dels paisatges i de la gent, de principis de segle XX a segle XXI. Així ens adonem de la repercussió que els grans esdeveniments han tingut en la vida d’aquestos pobles. Enguany ens trobem a les portes d’un altre gran projecte per al Pirineu català, el dels Jocs Olímpics d’Hivern per al 2030.  Com s’acostuma a fer en l’actual societat moderna: una proposta feta des dels despatxos que compta al darrera amb el suport d’interessos privats i públics, més aviat aliens, i amb la col.col·laboració d’una part de la població local. És el conte de sempre, farem una gran fortuna i es portarà el progrés a la colònia.

Des de la desaparició dels comtats pirinencs, tota la riquesa que hi havia ha estat exportada. Sí, el Pirineu era un territori molt ric i poblat, ple de recursos que permetien un desenvolupament autòcton, i que afavorien el creixement. Aquestos excedents van permetre entre els segles X i XV l’expansió de Catalunya, més enllà de la Gàl.lia Narbonesa i del Llobregat, per dominar i redreçar des d’aquí tota la Hispània. Què més podem dir? El protagonista de la novel.la haurà de cercar el tresor de la moixernera, i sobretot, haurà de triar a quin dels dos mossèns ha d’escoltar. Perquè malgrat que tots dos portin el mateix uniforme, un ens portarà a l’infern i l’altre al cel. Potser el seu secret s’amaga enmig dels versos del Dant a la Divina Comèdia?

TEMPS DE DODECAEDRE

0

DodecaedreAdés hem pogut llegir al grup de FB sobre Ibers, Grecs i Romans a Catalunya un comentari al voltant del dodecaedre romà. Fa temps ja vaig tenir esment d’aquesta peça que s’ha trobat en excavacions arqueològiques d’època. Certament, costa trobar una explicació a la utilitat d’aquesta petita eina. A l’article es proposava la teoria que aquesta peça serviria per encaixar els cap dels pals que sostenien les tendes dels soldats. Una cosa possible, però sabent que els forats del dodecaedre són tots desiguals no tindria gaire sentit pràctic. Descartar una proposta és una manera d’acostar-nos a la veritat, no hem de menystenir els errors. Ens fan veure aspectes que no havíem tingut en compte, replantejant l’afer.

Cal centrar-se en l’aparell. Sabem que és una peça petita, amb dotze cares, les quals presenten forats amb diàmetres diferents un dels altres. Cada forat presenta una vora amb un o més cercles concèntrics gravats. I cada cara, presenta una petita bola a cada punta del pentàgon que serveix de suport. També cal tenir en compte la localització d’aquestos aparells en campaments romans, més aviat situats cap als límits nords de l’Imperi. És a dir, en latituds més altes, on la presència de la llum solar escasseja durant els temps hivernals. Aquesta circumstància ja ha estat assenyalada, així com la presència de restes de cera dintre del dodecaedre. Quina utilitat podia tenir per a les legions romanes? Podria ser una eina per xifrar els missatges? La clau que calia aplicar a un document per treure’n l’entrellat? Segurament tenien altres sistemes més eficients per garantir la seguretat d’una informació.

Tornem a l’aparell, per una banda tenim dotze forats, i a més, cinc puntes de base. Si multipliquem aquestos obtenim 60. Això ens suggereix un aparell per mesurar el temps. I com prendríem la mesura? Si fes prou sol en els llocs que es van trobar, podrien haver posat uns bastons, o palets, que amb l’ombra fessin de rellotge. Però com que no és el cas, cal fer-ho a l’inrevés. Caldria posar el sol dintre del dodecaedre, i el mitjà per fer-ho seria amb espelmes. Cercant per internet trobem el rellotge d’espelma, no és ben bé lo que busquem, però ens explica una manera de comptar diferent de la clepsidra o del rellotge de sorra. A més, aquestos darrers aparells són més fràgils de transportar i d’ajustar, i no permeten portar el comptatge més enllà d’anar girant o tombant. En canvi, el dodecaedre és més robust, i ens permet un període de recompte més llarg. Com que cada forat té una mida diferent, voldria dir que cada espelma tindria un gruix diferent, i potser un temps de fosa més llarg o més curt segons llur gruix.

En fi, deixo aquesta proposta a la vostra consideració. Més enllà d’aquest dodecaedre, us recomano aquestos enllaços sobre articles que parlen del calendari, les hores o el temps en l’època romana. Alguns molt didàctics i amens. D’això que expliquen, dedueixo que la meva proposta tampoc l’encerta massa. La meva conclusió és que es tracta d’una eina per calcular. Tal com surt el recompte amb les falanges d’una mà, i la base amb els dits de l’altre, és a dir, 12 per 5, que coincideix amb el dodecaedre i els punts del pentàgon. A més diria que els forats serien coincidents amb els dits, on es posarien com si fos un didal, però cada dit comptaria per una desena, una centena, etc… segurament. Per si de cas, continuarem fent els torns de guàrdia dels legionaris del campament, i els relleus quan toquin, no fos cas que el dodecaedre ens fes portar el compte malament.

TOSQUELLES EN VA FER MERAVELLES

0

Aquest estiu hem gaudit amb la lectura del llibre sobre TOSQUELLES, Curar les Institucions, de Joana Masó, editat aquest 2021 per Arcàdia. Una excel.lent antologia del pensament, l’obra i la biografia del psiquiatre Francesc Tosquelles. L’escriptora ens ofereix un gran un reportatge, seguint la tècnica del mosaic. Podem acostar-nos a cada peça, i allunyar-nos per veure el conjunt. Com si fóssim arqueòlegs que excavéssim al terra i trobéssim un tresor. En Tosquelles ha estat recuperat per a la medicina, la cultura, i la societat. Parlaria d’un català universal en aquest camp, semblant a l’Emili Mira.

Aquest any s’han anat publicant diferents articles als nostres diaris sobre aquest homenot, els quals trobareu enllaçats més avall a la pàgina de l’editorial. D’aquesta manera s’ha anat trencant el silenci interessat que l’envoltava, i de qui se n’havia perdut la pista. Digne hereu de la tradició catalana, que com deia Pujols, sent conservadora era revolucionària, en Francesc Tosquelles n’ha fet meravelles. La seva teràpia ha estat centrada en el malalt, i en la seva relació amb la societat. Més enllà de teories, ha estat força pràctica. El llibre permet seguir la seva trajectòria personal i professional, i com ha estat tot entrelligat, com els fils d’una corda. Conscient dels seus límits, sempre ha tingut en compte les relacions amb altres doctors i la formació d’equips per poder oferir una perspectiva general. En aquestos equips podíem trobar professionals reconeguts, però també d’altres com infermeres, monges o persones amb habilitats per poder atendre els malalts, i si fes falta, donar-los la formació complementària per poder desenvolupar aquestes capacitats. Sempre va voler cercar complicitats a tots els nivells.

Cal llegir amb atenció el llibre, ple d’idees i plantejaments interessants, que fins i tot avui dia topen amb apriorismes i desenfocaments manipulats. A nivell temporal, destacaria la connexió amb la tradició psiquiàtrica catalana amagada durant el franquisme. Com tota societat europea que evoluciona des del segle XIX per tractar la bogeria a nivell “racional”, podem observar el paper de les institucions com Sant Boi de Llobregat o Reus, i com des d’aquestes va progressant el tractament dels malalts. Aleshores ens adonem que aquest progrés no es va interrompre durant la guerra, sinó a partir de la dictadura. Els professionals més destacats van haver de patir l’exili.

Per altra banda, En Tosquelles va aprofitar-se de l’exili dels doctors d’Austria que van anar a parar a Catalunya per la persecució nazi. El Cercle de Viena es trobava al nostre país, i va aprofitar les circumstàncies per aprendre i acostar-se als corrents psiquiàtrics més moderns. Així va aprendre també el valor de la traducció d’un idioma a un altre, com l’alemany, com un pont que permet endreçar el pensaments. D’aquesta manera, enraonant es podia fer teràpia també en totes dues direccions. Un altre pont molt interessant és el que basteix sobre els textos d’Arnau de Vilanova. La traducció o translació dels conceptes mèdics sobre la bogeria d’aquells segles medievals és magnífic. No només reivindica una tradició mèdica pròpia, sinó que ofereix una perspectiva molt més gran de la psicologia i la psiquiatria.

Un altre aspecte central, que per evident, s’ha vist moltes vegades menysvalorat, és el de caminar. La importància de la connexió entre el peu i la terra. Si des de Sant Alban van aconseguir fer excursions, era per fer camí i avançar. Comparem aquesta Occitània amb “La Grava sul Camin” de Joan Bodon. Allò de tocar de peus a terra, ens permet viure en aquest món, fer-nos sentir les nostres limitacions per poder evitar les quimeres. Per això considera la bogeria com part constitutiva de la persona, però també de la societat enmig de la qual vivim. En resum, us recomano la presentació del llibre que es va fer al Centre de Lectura de Reus, i que us acosteu a un gran doctor. Un doctor que volia curar la gent, però també les institucions. Unes institucions enteses com a organitzacions socials abocades a una finalitat real. Calia evitar que esdevinguessin uns ens encarcarats com els estats. Avui dia, el missatge de curar les institucions esdevé una prioritat urgent per a les nostres societats modernes.

PRATS CULTURALS AL PALLARS

0
Publicat el 19 d'agost de 2021

Aquest mes de juliol vam anar a parar a Rialp,  seguint el corrent de la Noguera Pallaresa. Ens vam allotjar a l’excel.lent Hotel Víctor. Una bona elecció per seguir la trilogia de valls, prats i rius del Pallars. Més enllà de les excursions, vam trobar un munt de coincidències literàries enmig de la natura. Certament, sembla que ara es reivindica la muntanya enmig de la pesta que assola la gran ciutat. Però aquesta visió bucòlica amaga les seves parts fosques, i fa que ressalti les brillants. A més a més, sembla que la cultura als pobles i a pagès sigui una cosa anecdòtica, quan sempre ha existit aquest lligam íntim en el nostre país. Sempre han baixat els raiers, i sempre han retornat les aigües, en forma de núvols si cal.

La Vall d’Àssua ha vist el darrer llibre de Marga Codina, “Dones de Ferro”, una interessant novel.la històrica, que des de la casa prefabricada de Sorre l’autora ha pogut escriure. Igual que el darrer llibre de la gran escriptora Maria Barbal, potser des d’Altron. S’hi veu també l’ofici de “Tàndem”. No seran obres memorables, però són la demostració de que la indústria cultural catalana es troba per tot arreu. Fites com “Pedra de Tartera” són monuments culturals que s’aixequen com el Montsent enmig del Pallars. I no són flor d’avui, sinó també de fa anys. A finals del segle XX trobem editat per Garsineu el llibre de poemes de Josep Maria Rexach “Nova Tríada Cordial”, que hauríem d’incloure en els marges alternatius. No debades, fins a la muntanya s’estenia l’ombra de les drogues, sexe i rock and roll, fos per les aventures de la comarca a la capital, com per l’empara de les hores de lleure dels militars.

Ara tampoc no és gaire diferent, tot i que a la llum del dia es respira pau i tranquil.litat. Contemplarem una natura esplèndida, que omple l’esperit, però també trobarem les asprors de les seves pedres, i dels còdols del riu, com la “Grava del Camí” que Joan Bodon va reflectir. Més properes són les vivències expressades per una mestressa de Bernui, la Maria Carrera Masa. Hem llegit l’elixir de “Burg a la Vista” del 2008, també produït per Garsineu, però sota el guiatge de l’autora. La nostra padrina ha escrit uns quants llibres, expressant-se com si tingués la necessitat vital de respirar. Un alè de dins que es reprèn quan trepitgem els camins vora el riu Sant Antoni, cap a Altron, o Sorre. Desitjant fer la tornada per a beure de la font de la plaça, just al davant de la casa del Joan Lluís, pastor i escriptor, que va deixar petjada i va obrir camins de lletra. Paraules vives de la gent que van anar a cercar Mossèn Alcover i companyia, Coromines i altres, pels contraforts dels Pallars. Cercant amb alegria un “Bones” de salutació, passant per Rialp, cruïlla de camins, i de prats.

VORA LES NOGUERES

0
Publicat el 13 d'agost de 2021

Juliol ha estat un mes prou tranquil al Pallars. Hi havia gent, però potser no tanta com a l’agost. Els que han pogut gaudir d’uns dies de vacances han pogut trobar un ambient familiar i relaxat. Aquí dalt el sol era prou fort, però al vespre la lluna ens deixava descansar de gust. Alguna pluja escadussera per remullar el terra també assedegat. Per sort, les Nogueres baixaven amb força aigua, prou per escombrar la calor que hi passava. Tot i les centrals elèctriques, l’aixeta s’obria per fer llum i per fer cabal. Al dematí, a Llavorsí, ja estava tot a punt per començar a sortir amb les barques cap a Rialp. Ara els raiers estan entrenats, fan tots de timoners; enlloc de troncs, les tramades es compten per persones vestides amb les proteccions necessàries per fer la baixada del riu. Ho tenen ben apamat perquè el turista s’ho passi bé, i ells es guanyin la vida com cal.

Des de l’habitació de l’Hotel de Rei podíem contemplar aquest espectacle. Ens quedàvem amb les ganes d’afegir-nos al seguici, veient anar els rems d’un costat a l’altre, i les barques deixar-se portar pel corrent evitant les roques punxegudes. Ressonava la tonada de Mossèn Cinto abans de fer la caminada matinal. Més que el Noguera Pallaresa, més agradosa es feia la Noguera de la vall de Cardós. El camí vora riu hi feia una ombra més generosa que convidava a fer el primer pas. Fos per pujar a Tírvia, o a Gilareny. Després amb les cames despertes, la pujada es feia més alegre malgrat la calor. Quan hi arribàvem, podíem contemplar el paisatge espectacular, i beure de la font d’aigua fresca.  I si venia de pas, poder petar la xerrada amb alguna persona que ens hi trobàvem. Aquí al Pallars, més que el bon dia, la gent es saluda amb el bones, més curt de paraules però més obert d’esperit. Parlant amb la gent et trobaves amb coincidències i fets anecdòtics que et meravellaven. Certament hi havia algun turista estranger, però fins i tot, una colla de Madrid no va fer cap gest rar quan els hi parlàvem en català. Aquest era l’ambient de viu i deixa viure que es respirava per aquestes valls.

Llavorsí s’aixeca esgraonadament sobre una punta de la muntanya, com l’aresta d’una piràmide que baixa a tocar el riu. No és gaire gran, però tot és polit, i l’aigua fresca de la font raja sempre de la roca. A la vora de la carretera s’hi fa la vida social i econòmica, els comerços, bars i hotels la ressegueixen, sobretot a la banda del poble. I si cal creuar algun pont, cap allà te n’hi vas. Això sí, hi ha camins que necessiten un bon manteniment, perquè malgrat estiguin ben dibuixats sobre el mapa, alguns són més aptes per a les cabres o els isards. Per exemple, el de les Bordes d’Arnui, i sobretot, el que va a Gilareny, passant pel Bosquet, o l’enllaç amb les Riberies. Està molt bé fer la Matxicots o la Ribalera, però la majoria de caminants no estem en aquesta categoria atlètica. I això que al poble s’hi troba la seu del Parc Natural de l’Alt Pirineu, però ja passa que allò que tenim més aprop ens passa per alt.

Enguany, per Santa Anna es va fer una Festa Major de circumstàncies per la pesta. Tot i fer-se lo mínim, calia no perdre el pas. I si el capellà arribava tard per un malentès, un truc el feia eixorivir mentre la gent esperava a la plaça de l’església.  Si Llavorsí es ben maco, la comparació amb Tírvia agafa tons d’admiració. Si una és més ombrívola, i l’altra més assolellada, la tria ja la farà cadascú. Si Llavorsí ja prové de Loberçui, Tírvia el fan venir de Trivia, tres vies, però el nom antic era Terbiensem. Aleshores, vol dir que és un derivat de Ter, “Ster”, que vol dir riu, en llengua celta bretona.  En fi, tal com fa l’aigua, anirem seguint la corrent obrint pas enmig del muntanyam.