Els Ponts de Sant Boi

Sobre allò que l'Home ha aixecat i ha aterrat

Arxiu de la categoria: Cultura

RIBAGORCES

0
Publicat el 2 d'agost de 2022

Aquestos dies vam passar una setmana de vacances a l’Alta Ribagorça. Mentre l’autobús enfilava la carretera cap a Pont de Suert, resseguint el curs del riu i embassaments de la Noguera Ribagorçana, contemplem els cartells que assenyalen els límits administratius. Com una cremallera, passen d’una comunitat autònoma a l’altra,  d’Aragó a Catalunya, d’una província a l’altra. De fet, Catalunya s’estenia fins al Cinca, i Aragó fins a Fareça. Més val no fer acudits de gegants convertits en nans. En fi, les Ribagorces s’estenen en aquest braç del Montsec d’Es Tall, amb article salat. Com explica l’entrada d’En Coromines, la Ripa Curtia llatinitzada ja parla de les ribes tallades, o en occità, gorces, gorses, amb significat coincident que fan referència a les muntanya entallades, com es mostren al pantà d’Escales.

Vam baixar a Pont de Suert per poder passar la nit a l’Hotel Can Costa, un hotel familiar tranquil i de cuina casolana, on fan un bon menú. Val la pena visitar la capital de la comarca, no massa gran, però amb les coses necessàries. El passeig del riu ben endreçat i acollidor. Els camins per resseguir l’aigua, els antics i nous, els que porten fins al monestir de Lavaix, i fins a la Vall de Boí. Ben assortit de súpers, fins i tot d’una botiga ecològica, la Daina, i de colmados plens de productes artesans i delícies per a qualsevol paladar educat. Llàstima que la gent no s’hi atura gaire camí de la Vall d’Aran. Potser gràcies a això podem trobar la tranquil·litat necessària per fer d’autèntic refugi climàtic. La calor també era ben present, però a les nits es podia dormir. I més si es pujava des d’una costa tropical, que ens acosta més a un país com Brasil que no pas a la Catalunya més fresca.

Els turistes, més holandesos que no pas francesos, i fins i tot una colla de nanos d’Alemanya que s’estaven al càmping proper, passejaven mandrosos pels carrers del poble, a la recerca de llocs frescos com les places i porxades del nucli antic. També per passar la tarda a la piscina municipal. Les obres al Palau del Bisbe i a l’Arxiu encara estan en marxa. A veure com queden. Més empipadores són les obres a la carretera nacional que provoquen retards en els horaris de l’Alsina i del Bus del Parc. Hi ha alguna mena de coordinació de la mobilitat a la comarca, i a la vegueria de l’Alt Pirineu, que pugui equilibrar el manteniment anual de les carreteres amb l’augment de la circulació en els mesos d’estiu? Qüestions que hom es fa mentre esperem l’autobús sota la calor del sol.

Potser haurem de preguntar al cim més alt, la Maladeta, que tanca i fa partió entre la Ribagorçana i l’Aran. Allò de l’Aneto, posat pel nom d’aquest poble a partir del segle XIX per un francès, va ser acceptat per conveniència dels espanyols. La gent del país anomenava el pic com “les Maleïtes”. En plural i femení, i com el significat s’havia perdut, li van penjar el malnom de Maleïda. Res més lluny de la realitat que ens fan veure. Ai, si podem estar orgullosos d’aquesta muntanya, cim de la serralada, quan la gent del poble l’esmentava amb respecte i admiració!. Si mirem d’aplicar l’etimologia gòtica, podem trobar la paraula “Mal”, que vol dir fita, com al Puigmal, i la paraula “Leite”, que en femení vol dir muntanya. En llengua goda escriuríem “hleida”. Ja ho veieu, podem estar molt contents de reivindicar el significat veritable d’aquesta muntanya, la cimera de tota la serralada dels Pirineus!

DELS GOTHS FINS ALS GOTS

0

El català ha viscut un discussió important al voltant dels accents diacrítics. Com tots els canvis gramaticals, o en aquest cas, ortogràfics, comporten punts de vista diferents. Cal dir que el paper de les acadèmies oficials de la llengua ha canviat força durant aquestos anys. Del dogma cartesià del segle XVIII s’ha passat a un model més flexible i divers al segle XXI. Les llengües busquen adaptar-se a les circumstàncies actuals, avui dia, amb la revolució tecnològica que empeny l’anglès americà com a llengua franca. Sigui el francès, o l’alemany o el castellà, a nivell europeu, o a nivell global, totes les llengües es troben sota aquesta influència. Curiosament, les llengües petites resisteixen millor aquest embat perquè són conscients que tenen una llengua pròpia, i una altra de comunicació internacional. Per exemple, les llengües de països com Portugal, Dinamarca, Països Baixos, etc… són més conscients que cal dominar la llengua internacional, i això fa que hagin de dominar la seva pròpia.

Aquesta paradoxa es dóna perquè cal seguir un criteri, és a dir, entendre la lògica de la nostra llengua per poder triar les millors solucions de cara a mirar el futur amb confiança i seguretat. Pel que fa al català vull recalcar que cal recuperar força el seu “logos” i el seu “arqué”. Cal anar a les seves arrels. Igual que amb el galaico-portuguès, cal tenir en compte el catalano-occità. I en quin marc lingüístic es desenvolupava, perquè no eren llengües isolades, tampoc. El perill de l’aïllament és l’arraconament i la destrucció genocidi. Tal com fan els estats-nació europeus contra els seus pobles i comunitats. El català, tant l’occidental com l’oriental no es poden limitar a les divisions administratives oficials. Per aquest motiu, la gran aposta de Pompeu Fabra per normativitzar la llengua va caure en un pou de dogmatisme, seguint el model noucentista, que es va enfrontar al model plural de Mossèn Alcover. Sort que al final van entendre que tots dos eren necessaris.

Si això va passar al segle XX, us vull exposar un fenomen que no ha estat prou estudiat durant els estudis històrics de la filologia catalana que jo sàpiga. La normativització del català va comportar que la llengua es simplifiqués a nivell ortogràfic, pensant que així seria més moderna. Però no van caure que alguns caràcters ortogràfics reflexaven una fonètica determinada. Per exemple, la presència de lh, o nh, enlloc de ny, o la h afegida darrera consonant. Un exemple és precisament el de la h en paraules com Goth o Vich. Per què s’escrivia aquesta consonant en una paraula si no s’hi havia de pronunciar, ni aspirar? Jo crec que responia al model fonètic català, que estava més acostat a la influència goda o de les llengües germàniques. Tant el català com el provençal, occitans, presenten un esquema vocàlic de vocals obertes i tancades, que ens acosta als esquemes fonètics germànics. Però voldria posar l’accent en el sistema de pronunciació anglo-germànic que distingeix les vocals curtes de les llargues. I aquest sistema fa que el significat d’una paraula canviï completament. És un fenomen que costa d’entendre per als parlants de llengües llatines, però si en som conscients facilita la immersió en aquest model germànic. L’exemple de les paraules angleses “shit” i “sheet” és prou evident.

I en català, com que tenim una forta presència d’elements germànics, la presència de la consonant h volia remarcar aquest allargament de la pronunciació. A més a més de l’accent a la vocal, també es marcava una distinció com podem veure en la paraula Goth. Vulguem o no, si ens referim a un got, o vas, la vocal és aguda, però més curta que si apareix amb la h final. Igual passa amb Vic, si afegim una h com tenia el text antic, Vich, estem allargant la vocal, i precisament és la solució més acostada a la transcripció fonètica que fan a la comarca d’Osona. No és cap dígraf que es llegeixi com una -tx, sinó com un allargament de la paraula. Això es pot veure també en paraules com Olot, on la gent de la Garrotxa fa una entonació més llarga. En fi, caldria estudiar aquest fenomen i veure si els nostres estudiosos troben un camp més per treballar i entendre que encara tenim novetats per descobrir en l’evolució de la nostra llengua. Recordem que no debades, escrivíem Cathalunya.

LLAURANT EL CAMP AL SEGLE XVIII

0

Hem acabat de llegir el llibre d’Ernest Lluch “La Catalunya vençuda del segle XVIII”. Editat per Edicions 62 l’any 1996, quatre anys abans del seu assassinat l’any 2000. El subtítol és “Foscors i clarors de la Il.lustració”. Un excel.lent treball del professor que explora la situació del país després de la derrota de la Guerra de Successió. La conquesta va esclavitzar Catalunya, perdent la seva sobirania, i va encetar el genocidi cultural i lingüístic per part de l’Imperi Espanyol. Tot i ser un conflicte clarament internacional, els resultats per al nostre poble van ser especialment durs. Finia la nació amb glòria, com esmentava Rafael de Casanova. I si es va perdre la casa, almenys es van poder salvar els mobles.

Precisament el Decret de Nova Planta va permetre el manteniment del dret civil privat català. I mentre la monarquia espanyola no legislés en aquest camp, eren vigents els usatges. Aquest pacte de mínims, que permetia als Borbons dir que respectava el dret dels catalans d’acord amb el Tractat d’Utrecht, encetava el joc del gat i la rata. Fins a dia d’avui, al Regne de València estan reclamant el restabliment dels Furs. Com que aquest tema no ha estat tocat en el llibre d’En Lluch, en vull fer esment per entendre la capacitat de mantenir la societat “civil” enmig de la desfeta.

Sí que cal valorar amb molt d’interès l’exposició del desenvolupament teòric i aplicat dels corrents econòmics, tant dintre de l’imperi, com els que arriben de fora. És evident que es mantenen els canals de comunicació internacionals, i com les ideologies il·lustrades arriben des de fora malgrat la presència de la Inquisició. Evidentment, la Inquisició Espanyola fa una bona feina perquè les propostes reformistes només es podran emmarcar des d’un punt de vista utilitarista per als Borbons. Precisament caldria recalcar el paper decisiu de la censura dels llibres, tal com ha estat expressat per Jordi Bilbeny i altres historiadors catalans. La transmissió de les idees es fa des de la llengua francesa, aleshores la llengua franca internacional, al castellà mitjançant traduccions i publicacions controlades.

És interessant observar com es reben a l’Imperi les idees il·lustrades des de França. Però des del punt de vista català, tant català com aragonès, els nostres il·lustrats posen l’accent en els models que arriben des del Regne de Prússia, i també des l’Imperi Austro-Hongarès. No deixaran de reivindicar la possibilitat de recuperar el dret públic, o una fórmula mixta, seguint els models germànics, i si cal, estant atents al model anglosaxó. De fet, els nostres funcionaris catalans, que treballen dintre de l’administració borbònica no deixaran passar cap oportunitat favorable per redreçar el país durant tot el segle XVIII.

Una tasca formidable que es personifica en Francesc Romà i Rossell. Va acompanyat de força més gent que ajuden a elaborar “Las señales de la felicidad de España, y medios de hacerlas eficaces”. Aquest llibre s’imprimirà l’any 1768 a Madrid. Altres documents no tindran tanta sort, es quedaran sense editar al seu moment, i la seva circulació quedarà restringida a membres de l’administració, i en cercles culturals restringits. El projecte il·lustrat català està molt ben exposat amb els tres textos que l’estudiós Lluch ens mostra. El primer “Memorias historicas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona”. El segon “Memorias para ayudar a formar un Diccionario crítico de los escritores catalanes”, que es complementarien amb el “Diccionario catalan-castellano-latino” i la “Gramàtica” de Ballot. I el tercer el “Discurso sobre la agricultura, comercio e industria del Principado de Cataluña de la Real Junta de Comercio de Barcelona.

Fixem-nos que tots tres s’editaran les últimes dècades del segle XVIII, en castellà, i on la ciutat de Barcelona assumeix la representació dels seus interessos, i en segon terme els del Principat.  Uns interessos econòmics molt explícits, a favor del proteccionisme i d’un mercat intern per la Península gràcies a la xarxa de mercaders, i d’un mercat extern, que vol accedir directament a les colònies americanes. Pel que fa als interessos culturals, malgrat que estiguin escrits en castellà, tant el diccionari d’escriptors, com el diccionari de la llengua, posaran les bases per poder redreçar la llengua a partir del segle XIX, i per tant, donar pas a la Renaixença. Cal fer esment que el Diccionario Catalan és un autèntic diccionari de la llengua catalana, i que tant el castellà com el llatí apareixen com a vocabularis.

Voldria esmentar també que l’exèrcit d’ocupació borbònic permetrà mantenir un mercat intern dependent, però que permetrà una part de l’estalvi per encetar el segle XIX amb un desenvolupament econòmic capitalista, en lluita amb els drets antics encara vigents a Catalunya. Mentre aquí arriben tropes estrangeres, els catalans són enviats a les colònies americanes on no representen cap amenaça per a la monarquia borbònica. Els fills dels austriacistes formen part de l’exèrcit, com és el cas paradigmàtic de Gaspar de Portolà. Fixeu-vos que el mateix Romà i Rossell és enviat com a regent de l’Audiència de Nueva España. Entre el traspàs del Virrei Bucareli i l’arribada de Martin de Mayorga. Malgrat les peticions de retorn per motius de salut, morirà a Mèxic. En aquells moments s’està fent l’exploració de l’Alta Califòrnia, i Portolà està acompanyat per Juníper Serra.

Mentre uns anaven a fer les Amèriques, d’altres llauraven els camps del nostre país per poder plantar i recollir el fruit de la propera collita. I encara n’hi hauran moltes més collites. Malgrat que avui dia són temps difícils per a tothom, no oblidem l’exemple de gent que ha treballat sense descans per millorar les condicions polítiques i socials, no només de la nostra nació, sinó també d’altres pobles. Què en farem de tot allò que hem ofert per redreçar un imperi en decadència? Les forces s’esgoten, i els ànims ja no volen ni sentir parlar de restablir ponts, malgrat que la propaganda oficial així ho publiciti.

REFRESCANT RIPOLLÈS

0
Publicat el 15 de juny de 2022

El cap de setmana abans de Sant Antoni de Pàdua, el Ripollès celebra la festivitat amb aplecs i altres esdeveniments. Aquest 2022 vam poder celebrar el XXI Aniversari de la banda Randellaires, amb regust d’un final d’etapa per als músics veterans. No és pas un comiat trist, al contrari, va ser molt animat i feliç. Perquè després de gairebé vint anys han fet una tasca immensa per revaloritzar el patrimoni musical de la comarca. No tenen gaires discos publicats, però estic segur que tots els joves del país han sentit totes les seves cançons. Ara cal que la generació dels Randellaires doni pas a nous valors, i que es pugui fer un relleu com cal. La prova va ser el magnífic concert que es va fer davant del monestir de Ripoll dissabte a la nit. Ple de gent, i de joia. Encara ens falta que més enllà dels esbarts, la gent recuperi el plaer del ball per tot arreu. Com diu un amic, cal deixar de ser una “Sonsolunya”… Per això, vull recordar que randallaire és una paraula pròpia, derivada del gòtic, germànic. Al diccionari alemany-català trobareu la paraula rand, que fa randa, i que vol dir vora, o marge. Si us penseu que és una paraula tova, us recordo que quan es va fer la cimera del G7 a Hamburg, l’estiu del 2017, els noticiaris alemanys encetaven els titulars amb “Randalieren in der Stadt”. Quedem-nos per sempre amb la música del país, amb la dels randellaires que ens recorden qui som.

La comarca està patint la crisi més que d’altres llocs. Alguna conversa caçada al carrer posava en valor l’afluència turística a la Cerdanya. Què voleu que us digui, emmirallar-se en el barri de muntanya de l’Upper Diagonal és molt provincià! La immigració ha arribat com a tot arreu, i els padrins van marxant. Alguns records fan molt de mal, com el de jove Iunes, a qui li van prometre el paradís a canvi de portar l’infern a les Rambles. Maleïdes siguin les guerres, i aquell qui les va fer, com diu la cançó d’Ovidi Montllor. També hi ha coses per arreglar, és clar. La vida ha d’anar endavant. Els alumnes surten al carrer aquest estiu per rebre les explicacions de gent coneixent del poble. Allà els comerços estan en català, i així t’atenen, encara que la pell no sigui gaire gruixuda. Iniciatives de qualitat com la Recuiteria amb uns gelats i orxates que no tenen res a envejar a Cal Sirvent. O la botiga de Som Formatgers. Hi ha empenta, i moltes ganes d’anar endavant. I això ofereix un futur millor per tothom.

És més, podem gaudir dels camis endreçats de les vies verdes. La Via del Ferro ja no està sola. S’ha connectat Ripoll amb Campdevànol, i enllacem amb el Camí Ral de Gombrèn. I de Sant Joan de les Abadesses a Sant Pau s’ha millorat la connexió per dins de Sant Joan fins a la Colònia Llaudet. Bicicletes i excursionistes, enmig dels ripollesos que surten a passejar i fer salut, tots omplen els camins. S’ha fet una bona feina, i podeu veure com els arbres que hi ha a les vores han crescut amb els anys per oferir unes ombres agradables.

Potser enmig d’aquestes calorades de primavera, que ens porten un estiu avançat, trobareu que la calor al migdia és molt forta. Però sempre teniu una font ben aprop. Al vespre trobareu unes nits agradables, que us deixen dormir la son millor que qualsevol aire condicionat.

MOIXERNONS I MOIXERNERES AMAGADES

0

Adés hem pogut trobar el llibre de Pep Coll “El Secret de la Moixernera” editada per Empúries, en la seva tercera edició de 1989. Forma part de la col·lecció L’Odissea de Narrativa per a Joves. Va ser un llibre que va encetar amb èxit la carrera literària de l’escriptor pallarès. Després d’uns quants anys podem agafar una bona perspectiva amb un dels seus últims llibres “L’Any que va caure la Roca” de l’editorial Proa, del 2020. Us recomano aquesta entrevista del 9Nou on podreu adonar-vos dels canvis que ha patit la gent i el lloc on viuen.

“El Secret de la Moixernera” forma part d’aquells llibres adreçats més aviat a un públic adolescent, més que infantil, en els quals el protagonista encara és conscient de la seva infància i de com va enfilant el camí de la joventut per esdevenir adult. Un procés de maduració lligat al descobriment de la vida, dels seus misteris, i els seus secrets, tant els íntims com els que s’amaguen enmig del món. Si ens enrecordem de Robert L. Stevenson i “L’Illa del Tresor”, també hauríem de tenir en compte altres referents com “Memórias dun Neno Labrego” de Neira Vilas. El creixement personal que va lligat al coneixement de la vida i de la natura. Dos eixos que s’entrellacen en una aventura que, si no fos literària, bé podria sortir als programes “Crims” del Carles Porta.

Us aconsello que compareu l’entrevista del 9Nou amb aquesta altra al diari Segre. Veurem els canvis dels paisatges i de la gent, de principis de segle XX a segle XXI. Així ens adonem de la repercussió que els grans esdeveniments han tingut en la vida d’aquestos pobles. Enguany ens trobem a les portes d’un altre gran projecte per al Pirineu català, el dels Jocs Olímpics d’Hivern per al 2030.  Com s’acostuma a fer en l’actual societat moderna: una proposta feta des dels despatxos que compta al darrera amb el suport d’interessos privats i públics, més aviat aliens, i amb la col.col·laboració d’una part de la població local. És el conte de sempre, farem una gran fortuna i es portarà el progrés a la colònia.

Des de la desaparició dels comtats pirinencs, tota la riquesa que hi havia ha estat exportada. Sí, el Pirineu era un territori molt ric i poblat, ple de recursos que permetien un desenvolupament autòcton, i que afavorien el creixement. Aquestos excedents van permetre entre els segles X i XV l’expansió de Catalunya, més enllà de la Gàl.lia Narbonesa i del Llobregat, per dominar i redreçar des d’aquí tota la Hispània. Què més podem dir? El protagonista de la novel.la haurà de cercar el tresor de la moixernera, i sobretot, haurà de triar a quin dels dos mossèns ha d’escoltar. Perquè malgrat que tots dos portin el mateix uniforme, un ens portarà a l’infern i l’altre al cel. Potser el seu secret s’amaga enmig dels versos del Dant a la Divina Comèdia?

TEMPS DE DODECAEDRE

0

DodecaedreAdés hem pogut llegir al grup de FB sobre Ibers, Grecs i Romans a Catalunya un comentari al voltant del dodecaedre romà. Fa temps ja vaig tenir esment d’aquesta peça que s’ha trobat en excavacions arqueològiques d’època. Certament, costa trobar una explicació a la utilitat d’aquesta petita eina. A l’article es proposava la teoria que aquesta peça serviria per encaixar els cap dels pals que sostenien les tendes dels soldats. Una cosa possible, però sabent que els forats del dodecaedre són tots desiguals no tindria gaire sentit pràctic. Descartar una proposta és una manera d’acostar-nos a la veritat, no hem de menystenir els errors. Ens fan veure aspectes que no havíem tingut en compte, replantejant l’afer.

Cal centrar-se en l’aparell. Sabem que és una peça petita, amb dotze cares, les quals presenten forats amb diàmetres diferents un dels altres. Cada forat presenta una vora amb un o més cercles concèntrics gravats. I cada cara, presenta una petita bola a cada punta del pentàgon que serveix de suport. També cal tenir en compte la localització d’aquestos aparells en campaments romans, més aviat situats cap als límits nords de l’Imperi. És a dir, en latituds més altes, on la presència de la llum solar escasseja durant els temps hivernals. Aquesta circumstància ja ha estat assenyalada, així com la presència de restes de cera dintre del dodecaedre. Quina utilitat podia tenir per a les legions romanes? Podria ser una eina per xifrar els missatges? La clau que calia aplicar a un document per treure’n l’entrellat? Segurament tenien altres sistemes més eficients per garantir la seguretat d’una informació.

Tornem a l’aparell, per una banda tenim dotze forats, i a més, cinc puntes de base. Si multipliquem aquestos obtenim 60. Això ens suggereix un aparell per mesurar el temps. I com prendríem la mesura? Si fes prou sol en els llocs que es van trobar, podrien haver posat uns bastons, o palets, que amb l’ombra fessin de rellotge. Però com que no és el cas, cal fer-ho a l’inrevés. Caldria posar el sol dintre del dodecaedre, i el mitjà per fer-ho seria amb espelmes. Cercant per internet trobem el rellotge d’espelma, no és ben bé lo que busquem, però ens explica una manera de comptar diferent de la clepsidra o del rellotge de sorra. A més, aquestos darrers aparells són més fràgils de transportar i d’ajustar, i no permeten portar el comptatge més enllà d’anar girant o tombant. En canvi, el dodecaedre és més robust, i ens permet un període de recompte més llarg. Com que cada forat té una mida diferent, voldria dir que cada espelma tindria un gruix diferent, i potser un temps de fosa més llarg o més curt segons llur gruix.

En fi, deixo aquesta proposta a la vostra consideració. Més enllà d’aquest dodecaedre, us recomano aquestos enllaços sobre articles que parlen del calendari, les hores o el temps en l’època romana. Alguns molt didàctics i amens. D’això que expliquen, dedueixo que la meva proposta tampoc l’encerta massa. La meva conclusió és que es tracta d’una eina per calcular. Tal com surt el recompte amb les falanges d’una mà, i la base amb els dits de l’altre, és a dir, 12 per 5, que coincideix amb el dodecaedre i els punts del pentàgon. A més diria que els forats serien coincidents amb els dits, on es posarien com si fos un didal, però cada dit comptaria per una desena, una centena, etc… segurament. Per si de cas, continuarem fent els torns de guàrdia dels legionaris del campament, i els relleus quan toquin, no fos cas que el dodecaedre ens fes portar el compte malament.

TOSQUELLES EN VA FER MERAVELLES

0

Aquest estiu hem gaudit amb la lectura del llibre sobre TOSQUELLES, Curar les Institucions, de Joana Masó, editat aquest 2021 per Arcàdia. Una excel.lent antologia del pensament, l’obra i la biografia del psiquiatre Francesc Tosquelles. L’escriptora ens ofereix un gran un reportatge, seguint la tècnica del mosaic. Podem acostar-nos a cada peça, i allunyar-nos per veure el conjunt. Com si fóssim arqueòlegs que excavéssim al terra i trobéssim un tresor. En Tosquelles ha estat recuperat per a la medicina, la cultura, i la societat. Parlaria d’un català universal en aquest camp, semblant a l’Emili Mira.

Aquest any s’han anat publicant diferents articles als nostres diaris sobre aquest homenot, els quals trobareu enllaçats més avall a la pàgina de l’editorial. D’aquesta manera s’ha anat trencant el silenci interessat que l’envoltava, i de qui se n’havia perdut la pista. Digne hereu de la tradició catalana, que com deia Pujols, sent conservadora era revolucionària, en Francesc Tosquelles n’ha fet meravelles. La seva teràpia ha estat centrada en el malalt, i en la seva relació amb la societat. Més enllà de teories, ha estat força pràctica. El llibre permet seguir la seva trajectòria personal i professional, i com ha estat tot entrelligat, com els fils d’una corda. Conscient dels seus límits, sempre ha tingut en compte les relacions amb altres doctors i la formació d’equips per poder oferir una perspectiva general. En aquestos equips podíem trobar professionals reconeguts, però també d’altres com infermeres, monges o persones amb habilitats per poder atendre els malalts, i si fes falta, donar-los la formació complementària per poder desenvolupar aquestes capacitats. Sempre va voler cercar complicitats a tots els nivells.

Cal llegir amb atenció el llibre, ple d’idees i plantejaments interessants, que fins i tot avui dia topen amb apriorismes i desenfocaments manipulats. A nivell temporal, destacaria la connexió amb la tradició psiquiàtrica catalana amagada durant el franquisme. Com tota societat europea que evoluciona des del segle XIX per tractar la bogeria a nivell “racional”, podem observar el paper de les institucions com Sant Boi de Llobregat o Reus, i com des d’aquestes va progressant el tractament dels malalts. Aleshores ens adonem que aquest progrés no es va interrompre durant la guerra, sinó a partir de la dictadura. Els professionals més destacats van haver de patir l’exili.

Per altra banda, En Tosquelles va aprofitar-se de l’exili dels doctors d’Austria que van anar a parar a Catalunya per la persecució nazi. El Cercle de Viena es trobava al nostre país, i va aprofitar les circumstàncies per aprendre i acostar-se als corrents psiquiàtrics més moderns. Així va aprendre també el valor de la traducció d’un idioma a un altre, com l’alemany, com un pont que permet endreçar el pensaments. D’aquesta manera, enraonant es podia fer teràpia també en totes dues direccions. Un altre pont molt interessant és el que basteix sobre els textos d’Arnau de Vilanova. La traducció o translació dels conceptes mèdics sobre la bogeria d’aquells segles medievals és magnífic. No només reivindica una tradició mèdica pròpia, sinó que ofereix una perspectiva molt més gran de la psicologia i la psiquiatria.

Un altre aspecte central, que per evident, s’ha vist moltes vegades menysvalorat, és el de caminar. La importància de la connexió entre el peu i la terra. Si des de Sant Alban van aconseguir fer excursions, era per fer camí i avançar. Comparem aquesta Occitània amb “La Grava sul Camin” de Joan Bodon. Allò de tocar de peus a terra, ens permet viure en aquest món, fer-nos sentir les nostres limitacions per poder evitar les quimeres. Per això considera la bogeria com part constitutiva de la persona, però també de la societat enmig de la qual vivim. En resum, us recomano la presentació del llibre que es va fer al Centre de Lectura de Reus, i que us acosteu a un gran doctor. Un doctor que volia curar la gent, però també les institucions. Unes institucions enteses com a organitzacions socials abocades a una finalitat real. Calia evitar que esdevinguessin uns ens encarcarats com els estats. Avui dia, el missatge de curar les institucions esdevé una prioritat urgent per a les nostres societats modernes.

PRATS CULTURALS AL PALLARS

0
Publicat el 19 d'agost de 2021

Aquest mes de juliol vam anar a parar a Rialp,  seguint el corrent de la Noguera Pallaresa. Ens vam allotjar a l’excel.lent Hotel Víctor. Una bona elecció per seguir la trilogia de valls, prats i rius del Pallars. Més enllà de les excursions, vam trobar un munt de coincidències literàries enmig de la natura. Certament, sembla que ara es reivindica la muntanya enmig de la pesta que assola la gran ciutat. Però aquesta visió bucòlica amaga les seves parts fosques, i fa que ressalti les brillants. A més a més, sembla que la cultura als pobles i a pagès sigui una cosa anecdòtica, quan sempre ha existit aquest lligam íntim en el nostre país. Sempre han baixat els raiers, i sempre han retornat les aigües, en forma de núvols si cal.

La Vall d’Àssua ha vist el darrer llibre de Marga Codina, “Dones de Ferro”, una interessant novel.la històrica, que des de la casa prefabricada de Sorre l’autora ha pogut escriure. Igual que el darrer llibre de la gran escriptora Maria Barbal, potser des d’Altron. S’hi veu també l’ofici de “Tàndem”. No seran obres memorables, però són la demostració de que la indústria cultural catalana es troba per tot arreu. Fites com “Pedra de Tartera” són monuments culturals que s’aixequen com el Montsent enmig del Pallars. I no són flor d’avui, sinó també de fa anys. A finals del segle XX trobem editat per Garsineu el llibre de poemes de Josep Maria Rexach “Nova Tríada Cordial”, que hauríem d’incloure en els marges alternatius. No debades, fins a la muntanya s’estenia l’ombra de les drogues, sexe i rock and roll, fos per les aventures de la comarca a la capital, com per l’empara de les hores de lleure dels militars.

Ara tampoc no és gaire diferent, tot i que a la llum del dia es respira pau i tranquil.litat. Contemplarem una natura esplèndida, que omple l’esperit, però també trobarem les asprors de les seves pedres, i dels còdols del riu, com la “Grava del Camí” que Joan Bodon va reflectir. Més properes són les vivències expressades per una mestressa de Bernui, la Maria Carrera Masa. Hem llegit l’elixir de “Burg a la Vista” del 2008, també produït per Garsineu, però sota el guiatge de l’autora. La nostra padrina ha escrit uns quants llibres, expressant-se com si tingués la necessitat vital de respirar. Un alè de dins que es reprèn quan trepitgem els camins vora el riu Sant Antoni, cap a Altron, o Sorre. Desitjant fer la tornada per a beure de la font de la plaça, just al davant de la casa del Joan Lluís, pastor i escriptor, que va deixar petjada i va obrir camins de lletra. Paraules vives de la gent que van anar a cercar Mossèn Alcover i companyia, Coromines i altres, pels contraforts dels Pallars. Cercant amb alegria un “Bones” de salutació, passant per Rialp, cruïlla de camins, i de prats.

VORA LES NOGUERES

0
Publicat el 13 d'agost de 2021

Juliol ha estat un mes prou tranquil al Pallars. Hi havia gent, però potser no tanta com a l’agost. Els que han pogut gaudir d’uns dies de vacances han pogut trobar un ambient familiar i relaxat. Aquí dalt el sol era prou fort, però al vespre la lluna ens deixava descansar de gust. Alguna pluja escadussera per remullar el terra també assedegat. Per sort, les Nogueres baixaven amb força aigua, prou per escombrar la calor que hi passava. Tot i les centrals elèctriques, l’aixeta s’obria per fer llum i per fer cabal. Al dematí, a Llavorsí, ja estava tot a punt per començar a sortir amb les barques cap a Rialp. Ara els raiers estan entrenats, fan tots de timoners; enlloc de troncs, les tramades es compten per persones vestides amb les proteccions necessàries per fer la baixada del riu. Ho tenen ben apamat perquè el turista s’ho passi bé, i ells es guanyin la vida com cal.

Des de l’habitació de l’Hotel de Rei podíem contemplar aquest espectacle. Ens quedàvem amb les ganes d’afegir-nos al seguici, veient anar els rems d’un costat a l’altre, i les barques deixar-se portar pel corrent evitant les roques punxegudes. Ressonava la tonada de Mossèn Cinto abans de fer la caminada matinal. Més que el Noguera Pallaresa, més agradosa es feia la Noguera de la vall de Cardós. El camí vora riu hi feia una ombra més generosa que convidava a fer el primer pas. Fos per pujar a Tírvia, o a Gilareny. Després amb les cames despertes, la pujada es feia més alegre malgrat la calor. Quan hi arribàvem, podíem contemplar el paisatge espectacular, i beure de la font d’aigua fresca.  I si venia de pas, poder petar la xerrada amb alguna persona que ens hi trobàvem. Aquí al Pallars, més que el bon dia, la gent es saluda amb el bones, més curt de paraules però més obert d’esperit. Parlant amb la gent et trobaves amb coincidències i fets anecdòtics que et meravellaven. Certament hi havia algun turista estranger, però fins i tot, una colla de Madrid no va fer cap gest rar quan els hi parlàvem en català. Aquest era l’ambient de viu i deixa viure que es respirava per aquestes valls.

Llavorsí s’aixeca esgraonadament sobre una punta de la muntanya, com l’aresta d’una piràmide que baixa a tocar el riu. No és gaire gran, però tot és polit, i l’aigua fresca de la font raja sempre de la roca. A la vora de la carretera s’hi fa la vida social i econòmica, els comerços, bars i hotels la ressegueixen, sobretot a la banda del poble. I si cal creuar algun pont, cap allà te n’hi vas. Això sí, hi ha camins que necessiten un bon manteniment, perquè malgrat estiguin ben dibuixats sobre el mapa, alguns són més aptes per a les cabres o els isards. Per exemple, el de les Bordes d’Arnui, i sobretot, el que va a Gilareny, passant pel Bosquet, o l’enllaç amb les Riberies. Està molt bé fer la Matxicots o la Ribalera, però la majoria de caminants no estem en aquesta categoria atlètica. I això que al poble s’hi troba la seu del Parc Natural de l’Alt Pirineu, però ja passa que allò que tenim més aprop ens passa per alt.

Enguany, per Santa Anna es va fer una Festa Major de circumstàncies per la pesta. Tot i fer-se lo mínim, calia no perdre el pas. I si el capellà arribava tard per un malentès, un truc el feia eixorivir mentre la gent esperava a la plaça de l’església.  Si Llavorsí es ben maco, la comparació amb Tírvia agafa tons d’admiració. Si una és més ombrívola, i l’altra més assolellada, la tria ja la farà cadascú. Si Llavorsí ja prové de Loberçui, Tírvia el fan venir de Trivia, tres vies, però el nom antic era Terbiensem. Aleshores, vol dir que és un derivat de Ter, “Ster”, que vol dir riu, en llengua celta bretona.  En fi, tal com fa l’aigua, anirem seguint la corrent obrint pas enmig del muntanyam.

CERCANT LA LLUM PER LA VALL FOSCA

0
Publicat el 10 d'agost de 2021

Quan mirem el mapa comarcal del Pallars Jussà, ens sorprèn la punta que sobresurt. Per entendre el misteri, cal pujar a Sallente, embarcar-se en el telefèric i contemplar com la vall s’estén en línia recta, fins als contraforts del Montsec. S’aixeca la Vall Fosca com una espelma que té per taula la Conca de Tremp i per ble, la capçalera del riu Flamisell. Ses flames es trobem als cims del Montsent, la Roca Roia o el Pic d’Espada. En ple mes de juliol l’aigua raja encara amb alegria per la vall, enfilant cap a la Pobla de Segur on s’ajunta amb la Noguera Pallaresa. Podeu arribar-hi agafant el tren de la Pobla des de Lleida, i si us bé de gust, el Tren dels Llacs. Des de la Pobla hom pot agafar el Bus del Parc que funciona els mesos d’estiu.

Ens vam arribar a la Pobleta de Bellveí, on s’eixampla una mica la vall abans de la Plana de Mont-ros. Uns dies de vacances cercant aire, espai i tranquil.litat lluny de la terra baixa. Els llops i óssos de la muntanya no són tan perillosos com els de la terra plana. L’allotjament a l’Hotel Arturo ens va refer, i el seu tracte familiar us fa estar com a casa, prou atents si sabeu què voleu. Una excel.lent cuina, amb detalls com un gelat de timonets, una excel.lent girella, o un lluç i unes sardines fresques per llepar-se els dits. Sort que ens va avisar el conductor de l’autocar. A més a més, podeu preguntar per tota mena de rutes. Caminar amunt i avall per poder obrir els pulmons, moure el cul, i desemboirar el cap.

Des de la Pobleta aneu a passejar cap al riu, i si cal, enfilar-vos cap a Antist, Envall, Montcortès, o Senterada. Temps d’estiu per buscar més l’obaga que la solana, més el riu que la roca. Tant és si voleu fer campaments i esplais, com a Molinos, o agafar hotel o autocaravana. Hi ha lloc per a tothom. A Senterada, bons hostals, una bona piscina enmig del parc, i un hort comunitari per respondre a la manca de botigues. A la Pobleta, una plaça de poble on s’hi troba tot i tothom. Font i botiga, hostal i companyia, terrasses i música, sons i alegria. Aquí dalt també cal suar fort, però tot es fa amb serenor.

Podeu agafar el bus per pujar fins a Capdella, i trobar-vos amb l’Estany Gento. Més amunt es troben llacs que li fan companyia, i cap al costat, el carrilet que us portarà, si voleu per pla, fins a la Cambra d’Aigües. Volianes i àguiles, o potser milanys, us faran companyia entre boscos, cims i prats. Després de la caminada parada al bar-restaurant, per acabar de contemplar la vall des de dalt ben arrepapats. Ben a la vora del Parc d’Aigüestortes i Sant Maurici. També us recomano anar fins a la Torre de Capdella, i des d’allà agafar el camí fins a Mont-ros, Pobellà i Paüls, per tornar a baixar cap a la Plana. Es poden fer bé, prou ben senyalitzats, però alguns necessiten un bon manteniment. Les meves recomanacions per als Ajuntaments, i al Consell Comarcal: caldria endreçar el camí d’Envall, a més del de Senterada i del Barranc de Ruixoi des de Mentui.

Com diu l’Evangeli, enmig de la fosca la llum d’una espelma encesa es veu força. D’aquesta vall surt una bona part de l’electricitat que aprofita el país. La gran companyia ja ha tingut moltes raons per no respectar els pactes originals. Caldria que la torna fos més profitosa per als seus veïns, que no pas un Jocs d’Hivern per a quatre rics. Que el pagès fos més respectat per les vaques que no pas per les bordes esdevingudes apartaments. En el fons, cercant més equitat entre les persones i justícia de veritat. Per tot això, cal treballar i lluitar, camins amunt, camins avall, els que caldrà trepitjar.

CERCANT L’AIGUAFREDA I LA PLUJA

0
Publicat el 27 de juny de 2021

Vam aprofitar el Dilluns de Pasqua Granada per sortir fora de la nostra comarca. Després de mesos de confinament legal, vam buscar un lloc no massa allunyat, i accessible amb transport públic. En aquest cas el tren ens podia deixar a l’estació de Sant Martí de Centelles. Malgrat perdre el primer tren per les presses i la deficient informació de Renfe, vam poder agafar un altre mitja hora més tard. Els nervis acumulats es van esvair tant aviat com vam arribar-hi. Els cingles de Bertí es retallaven al seu costat, i com diu son nom, Berg Tur, la porta de la muntanya,  vam entrar en un món més relaxant. No debades, Aiguafreda manté moltes cases d’estiueig.

El camí de l’estació baixa travessant pel nucli d’Abella, deixant a la dreta l’ermita de Sant Jaume. Més avall ens cal travessar el bonic pont gòtic que creua el Congost per entrar a Aiguafreda. Seguint l’antic camí ral convertit en carrer Major del poble, vam anar a raure a l’Hostal de l’Esquella. És l’únic que queda dels molts que devia tenir la població quan els viatgers passaven del Vallès cap a Osona des de temps immemorials. De seguida ens adonem que els carrers estan endreçats, i que disposa de tot lo necessari per al dia a dia. Aquesta polidesa es mostra tant al poble com al nostre hostal, on a més de les habitacions ben aparellades, pots gaudir d’una cuina familiar i tradicional. Una cuina atenta a les peticions dels seus clients, i un personal treballador perquè tothom estigui ben satisfet a cor què vols. Aiguafreda té un caràcter amatent, potser això va lligat a la presència del convent actual de monges, i també a la Torre Llobeta, actualment una casa de colònies. Aquesta tradició perviu des de fa segles, quan la comtessa Ermessenda fa una donació i estableix el nucli d‘Aiguafreda de Dalt, muntanya amunt.

Al nucli de Dalt s’hi pot arribar per una de les valls, la que ha modelat la riera de Martinet, i que alimenta la Font dels Enamorats. Vam aprofitar les hores bones de la tarda per seguir el camí ben marcat i senyalat, amb unes bones explicacions del recorregut. Riera amunt, fins a la Sort, el Rec, i més enllà anem a sortir a la Frau, a la bonica masia del pintor Paco Ballesteros. Allà podreu contemplar la seva obra, tant pictòrica com escultòrica. Enfilant-nos per la pista arribareu a Aiguafreda de Dalt, allà el capvespre ens ofereix unes vistes impressionants, i podem contemplar Centelles en primer terme. Aiguafreda de Dalt està ple d’excavacions, però val la pena donar-hi un cop d’ull, encara que sigui des de fora. O contemplar el goig de la natura, o el vol d’una parella d’àguiles. Passat l’església de Sant Martí, el camí davalla de tornada cap al poble.

A l’endemà, cap a la Serra de l’Arca, més aviat se les arques, o sarques, que són els dòlmens, o enterraments prehistòrics que es troben escampats per aquesta banda. Costa amunt, fins a Can Serra de l’Arca, i després planejant de tornada pel costat del poble que dóna al castell de Cruïlles. Els núvols feien un capell gris que ens protegia de les calors estivals, avançades per l’època. Una altra ruta recomanable és la de l’Avencó. Com la riera de Martinet, és una vall estreta que s’endinsa en direcció al Montseny. La riera segueix la pista per la seva dreta, i va acompanyant el recorregut que ens endinsa en el Parc Natural. Les ermites que s’hi troben són una mostra del poblament antic de la vall. Pel camí trobareu els pous de glaç, i si teniu la sort, a una veïna que se’n recordava de quan era petita, del fred i gel d’aquells hiverns, que poc tenen a veure amb els actuals.

Per contrast, enguany la terra estava seca, els camins plens de pols, i les rieres baixaven amb molt poca aigua. La gent del poble estaria més contenta si plogués que si els hi toqués la loteria. Per ara, més que aigua, vam poder agafar una mica d’aire i de pau. Cal que neixin flors a cada instant!.

LES VALLS DELS PRATS – I

0
Publicat el 4 de maig de 2021

L’estiu passat vam poder aprofitar per visitar la Vall d’Àneu a la segona quinzena d’agost. Malgrat les restriccions, vam gaudir d’unes bones caminades. Aprofitant l’Alsina i el Bus del Parc vam estar per Esterri, Espot i l’Escaló abans de tornar cap a casa. Estava tot força concorregut, però per sort ja no tenien les gentades de la primera quinzena. Per desgràcia, ens va quedar per veure algun espectacle del Dansàneu 2020. La resta bé, vam poder visitar la Casa Gassia, i comprovar la bona tasca que fan per difondre la cultura del Pallars. Sigui el museu, les activitats, els llibres o la música, o l’empenta dels seus treballadors, tot fa un regust de cultura d’arrel que mereix que arribi a tothom. Defensant lo seu, volen difondre aquestos tresors, i que cadascú pugui valorar-ho com cal.

Aquesta actitud es feia evident amb la gent del país. Molts portaven samarretes amb paraules característiques del parlar pallarès, com a signe d’identitat. L’associació Cambuleta està fent una bona tasca en aquest camp. A més de la promoció del dialecte nord-occidental, els pallaresos defensen la seva cosmovisió. Potser els drets del comtat del Pallars han quedat més arraconats que els de la Querimònia de l’Aran, històries de vells i d’intel.lectuals segons la majoria dels catalans. Què podem dir de la mancances sobre la pròpia història? Doncs que molts ciutadans viuen als núvols, en aquest cas, els d’internet.

I què més falte? demanen a les botigues, als hostals, per tot arreu us diuen la gent que us atendrà. Amb aquell esperit que a Barcelona ni a l’Àrea Metropolitana trobareu pas. Sí que podeu aconseguir el llibre dels Costums de la Vall, i també podem gaudir de la darrera publicació dels Quaderns del Consell Cultural de les Valls d’Àneu titulada “Pagus Anabiensis” d’Albert Turull sobre l’onomàstica i toponímia de les valls. Un bon treball editat a finals dels 2020 que completa publicacions anteriors i que fa un recull més exhaustiu. Ben editat, i amb unes bones fotografies per intentar exposar allò que la gent veu quan anomenen els seus llocs.

El text segueix les tesis principals del Joan Coromines. Aquest gegant de la filologia catalana va fer un recull enciclopèdic en el seu Onomasticon Cataloniae. Adés tenim l’oportunitat de consultar-ho per internet, una excel.lent eina per posar-lo a l’abast de tothom. Ara bé, amb el pas del temps es fan evidents els encerts del Coromines, i també d’on coixeja. Coromines va deixar moltes llacunes, i és normal que així fos. Ell tenia uns vidres per llegir els textos i els topònims que estaven amarats de la influència basca. Aquest filtre oferia explicacions raonables en molts dels casos, però també en deixava altres de banda. La reverència a la seva gran tasca ha fet que altres opcions filològiques es quedessin fora. En el fons, el nostre filòleg ens va deixar molt camp per córrer, i molta feina per fer.

Si la toponímia i l’onomàstica va lligada a la geografia i als diferents pobles que han viscut en un lloc determinat, és normal que tinguem diferents cosmovisions d’acord amb cadascun d’aquestos pobles. Si seguim la cronologia històrica ens trobarem primer amb els celtes o gals, i posteriorment amb els ibers, amb els bascos, amb els llatins, amb els gots, i els àrabs. Sense negar la influència basca, caldria tenir en compte el paper dels gots, i per extensió, dels germànics, en la conformació del poble català. Durant molts més segles que els àrabs, els gots influiran en la llengua. A l’Edat Mitjana la majoria de noms eren de nissaga germànica, no debades, els gots eren el nervi de la noblesa catalana, i estem parlant d’un dels tres ordres de la societat d’aleshores. Per tant, seria coherent que gairebé un terç, un trenta per cent de la parla tingui la seva empremta. Per què els lingüistes rebaixen aquesta aportació al voltant d’un deu per cent? Caldrà aplicar el filtre dels vidres germànics per veure si la seva perspectiva és més ajustada a la realitat geogràfica. I això ho provarem d’esbrinar al següent article.

LES VIDES PROMESES A LES AMÈRIQUES

0

Aquesta setmana s’ha difós el projecte que uns inversors volen fer al Brasil. L’han batejada com Aguaduna, la construcció planificada d’una ciutat sencera, com es va fer amb la capital de Brasília. La novetat és que volen que sigui una població sostenible, d’acord amb els últims avenços tècnics i ambientals. El lloc que han trobat és a la prefeitura d’Entre Rios, que es troba a l’estat de Bahia. Compteu que hi ha una gran extensió de terrenys, i més si és al Brasil. Podeu donar un cop d’ull a la presentació pública d’Aguaduna, tenint en compte que els responsable tenen la seu a Catalunya, amb el suport de capitalistes internacionals. Sembla paradoxal que un grup financer tant potent s’esmerci a desenvolupar una idea tant agosarada, que a més compti amb l’atractiu mediambiental. Si a Europa ja no hi ha lloc per a aquestes iniciatives, sempre hem tingut tirada a veure les Amèriques com el Nou Món, ple d’ideals i promeses utòpiques. No debades, tothom situa “La Utopia” de More a l’Amèrica.

Però si això ja passava al segle XVI, què me’n podeu dir de l’aventura del segle XX que ens explica el darrer llibre d’Enric Larreula “La Vida Promesa” editat per La Campana el 2020. Explica els esforços esmerçats per anarquistes catalans de crear una Nova Catalunya al Brasil de la primera meitat del segle, durant el mandat del president Getúlio Vargas. Fugint de la repressió al nostre país, els anarquistes buscaven terres verges per explotar i portar d’acord amb els seus principis llibertaris. Fent de pagès, volent portar una educació, defensant el català, i l’esperanto, el naturisme i les cooperatives, l’estimació pels animals i plantes, i la fraternitat humana. L’escriptor ens explica tot això mitjançant els diaris d’un adolescent que va creixent, i aprenent a viure enmig del món. Un recurs molt utilitzat, però que l’ofici d’En Larreula ens acosta de forma senzilla i tendra, envoltada d’aquestes ironies que ens fan profundament humans. El xoc amb la realitat dels camps i la selva, dels indis i del cacic local, de la família i de l’amor lliure. De com s’enfronten a les diferents contradiccions, de vegades de cara, de vegades d’esquena. Malgrat tot l’esforç i estimació posada en el projecte, les esperances es van esvaint, i aboquen a un comiat. Un comiat que no deixa de ser l’etern retorn a la lluita per la vida, i com ens hi encarem. L’epíleg, una mica massa enfarfegat, ens ensenya com el fil de la vida es va perllongant durant generacions. La ironia del retorn del vaixell a Barcelona el 18 de juliol del 1936 és un bon encert. Les promeses d’una vida millor s’esvaeixen davant la força dels poderosos, i com, davant del naufragi, només ens queda remar amb els bots fins a trobar un port més segur i arrecerat.

Aconseguirem desenvolupar una nova ciutat al Brasil, com diu la cançó “moro num país tropical abençoado por Déus”? El temps ho dirà, caldrà que tingui molts recursos, i molt de suport per poder tirar endavant. Fa anys un projecte per construir un barri d’habitatge públic a Salvador no va reeixir,  malgrat que tenia fins i tot el suport del Carlinhos Brown. Quan es va acabar la batucada, el seu so intens es va esvair enmig dels carrers del Pelourinho. Molts catalans han fet camí al Brasil, d’altres no gaire, perquè de Pere Casaldàliga n’hi ha pocs. Sigui a Catalunha, sigui al Brasil, tots els països tenen coses bones i dolentes, però qui ha de guanyar-se el pa ha de ser l’home, i el cel i l’infern són tots a les seves mans. I estan ben aprop, no cal anar-hi gaire lluny.

VALLS I DEVESSALLS

0
Publicat el 9 de gener de 2021

Adés s’ha registrat al clot del Tuc de la Llança una de les temperatures més baixes de la Península Ibèrica. L’aparell meteorològic ha marcat la nit de Reis uns trenta-quatre graus sota zero com a rècord històric. Aquest cim està a tocar del pla de Beret, on neixen la Garona i la Noguera Pallaresa. La serralada alterosa fa de capçalera dels Pallars, i de frontera amb el vessant nord del Pirineu.  La neu acumulada als mesos d’hivern s’anirà desfent, davallant pel curs de la Noguera. Aquestos tucs es despullaran a l’estiu de llur mantell blanc, deixant a una banda la roca pelada de la solana, i a l’altra banda els boscos i prats verds de l’obaga. Així durant milions d’anys s’ha repetit aquest cicle natural, reforçat per les glaciacions, de manera que les valls s’han anat obrint i escalant per fer via a l’aigua que va rajant. Com les Valls d’Àneu.

Dintre de les valls es troben els replans de Son, que s’allarguen una mica més fins a Jou. A Son mateix trobareu el Centre de Documentació dels Pirineus, un edifici no gaire gran, però ple a vessar de continguts molts interessants, que podeu trobar al vostre abast. En destaca la part del Romànic Pallarès. Per això, no és d’estranyar que ara mateix pugueu veure un exposició artística contemporània al Museu Nacional d’Art de Catalunya, MNAC. Es titula “Empremtes i Figuracions a les Valls d’Àneu. Una intervenció d’Oriol Vilapuig”. Malgrat les circumstàncies sanitàries, podeu arribar-vos al museu per contemplar una perspectiva diferent d’aquestes obres. Si la mà de l’artista us permet copsar el geni de les persones que les van fer, també cal obrir els nostres sentits a aquesta realitat immanent.

Una realitat que també s’expressa entre els homes mitjançant el drets perennes de la Vall. Potser el fred d’aquestos dies està glaçant la neu, com es va glaçar la sang del darrer comte del Pallars a la presó de Xàtiva molts segles fa. Cinc cents anys que va caure el castell de Valença d’Àneu i la comtessa, Caterina Albert, va acomiadar-se de la fortalesa que va defensar gairebé sola. Se n’ha parlat molt, però no s’ha explicat prou. Potser ve a tomb pensar que Caterina Albert fos també un pseudònim literari com ho era Víctor Català?. Més enllà de la grandesa d’aquesta escriptora, se’ns apareix la fermesa dels Costums i Ordinacions de les Valls d’Àneu.

L’evolució dels drets i costums de les Valls anava lligada a l’evolució de la societat d’aleshores, però es fonamentava en una sobirania real. Els drets es defensaven perquè per a la gent eren tant propis com les creences religioses o el respecte a la sobirania comtal. Els pilars jurídics eren sòlids, i tothom era molt conscient del seu valor. Els segles han passat, però els drets i costums continuen sent una fita. Un referent i una àncora per a la nostra societat moderna. Enmig d’aquesta crisi general que vivim a principis del segle XXI de la nostra era. Més enllà del misteri, ens meravellem davant la saviesa d’aquells avantpassats. Malgrat els contratemps, tenien clar que l’home necessitava expressar-se per poder mirar al futur amb confiança. El verb, la imatge, l’escrit, tot ressonava dins dels seus caps i cors.

ENGINYERS SOCIALS DE LA LLENGUA GALAICO-CATALANA

0

Fa anys vam anar de vacances a la ciutat de Porto, i vam visitar els seus voltants. A l’aeroport vam entrar a comprar algun diari, jornal en portuguès, i parlàvem amb la dependenta. El cas és que la meva dona parlava amb accent brasiler, coses dels viatges, i la dependenta va fer el comentari que els brasilers “estragavam” el portuguès, és a dir, que el malparlaven o el destrossaven. Em va fer gràcia, que aleshores vaig contraatacar dient que els portuguesos hi havien “estragado” el gallec. Una retranca carinyosa per a la dependenta que es va quedar una mica parada.

Aquest any 2020 està dedicat a l’escriptor i lingüista gallec, Ricardo Carvalho Calero. Nascut al Ferrol, va desenvolupar un camí propi dintre del camp de llengua i la literatura gallega. Amb una visió ampla i una perspectiva històrica enorme, tant com del passat com del futur, va defensar l’idioma gallec com a part de la família del portuguès. És a dir, formant part amb la seva pròpia personalitat del tronc d’allò que es va anomenar el romanç galaico-portuguès, tal com nosaltres teníem el catalano-occità, esmentat també com a llemosí.

La seva proposta era defensar el gallec integrant-lo de manera natural en el seu àmbit familiar. Com un parent llunyà, calia retornar-lo a casa. I això implicava fer servir un sistema ortogràfic propi i alhora comú, que es pogués llegir seguint les normes clàssiques, és a dir, del gallec-portuguès. Deixant de banda la influència castellanitzadora i desnaturalitzadora de l’idioma. Tampoc no volia passar-se al portuguès, no era canviar un per l’altre. Era agafar el camí del mig. En el fons, volia reconstruir l’esquelet o els ossos que sostenien el cos de l’idioma. I per sobre d’ells la carn que és la llengua de la gent, recorrent totes les classes socials. Volia redreçar l’idioma gallec que es trobava ajupit a l’ombra d’una llengua imperial, que vol deixar-lo minoritzat, i empetitit, reclòs i sense cap horitzó de futur.

Podem fer una comparança entre Ricardo Carvalho Calero i en Pompeu Fabra, dues persones que van fer enginyeria amb la llengua gallega i la catalana. Pompeu Fabra també era conscient que calia endreçar l’idioma català, va buscar un estàndard equiparable a altres llengües estrangeres, i alhora, buscant la centralitat enmig d’aquestes. Al final també es va adonar que sobre els ossos de la llengua calia tenir en compte la carn que representava Mossèn Alcover. Tots dos van perdre la batalla, però estic segur que la història els hi donarà la victòria en la guerra. El seu tresor no es perdrà pas.

Des d’aquí podem recordar a l’estimat Pepe Rubianes, que les deixava anar pel broc gros. Però vull destacar la sensibilitat, l’estimació gallega, o agarimo, que ha representat el còmic editat al voltant del personatge de Ricardo Carvalho Calero, “Coraçom de Terra” de Demo Editorial i Através Editora. Amb un discurs poètic molt ben travat, ens acostem a la figura senyera del professor. La seva tenacitat i fortalesa, tant com la de Pompeu Fabra, ens donen esperances d’un renaixement esplendorós de les nostres llengües, més acostades de lo que ens pensem.