Bona part dels lectors que fan sentir la seva veu en aquest bloc ho han fet les últimes hores (alguns anònimament) per donar suport a Joan Carretero, i han trobat en els meus textos la diana perfecta per desfogar-se. Cap problema. He criticat els últims comportaments (lícits) de l’exconseller de Governació, certament. Però no m’atribueixin
El debat generat per l’exconseller de Governació Joan Carretero és viu a la catosfera, especialment la sobiranista. A part de les reaccions que vaig aportar a l’apunt d’ahir [Carretero o les receptes miraculoses des de Puigcerdà], afegeixo aquí algunes de posteriors. Lamento que algun lector hagi interpretat que faltava al respecte del senyor Carretero, res
Avui fa un any vaig escriure Mas fa dissabte a La Moncloa, un relat cronològic de la nit d’infart arran de la visita secreta d’Artur Mas al palau presidencial que ocupa Rodríguez Zapatero. Van pactar l’Estatut, per a sorpresa de tothom. [Joan Rovira (PSC): Aquells cigarrets a la Moncloa…]Un any després, Mas confessa, resignat, que
La Vanguardia publicava divendres aquest article signat per Jordi Barbeta, coincidint amb aquesta notícia. La història ve de lluny, quan ja anava forta la cosa en clau interna. L’arxiu ho certifica. I com que es veia a venir, la direcció va tancar files davant d’una possible ofensiva interna. El no a l’Estatut, la remodelació de
Admiro la capacitat intel·lectual del President Jordi Pujol. Últimament he escrit elogiosament sobre la seva figura institucional, tot i discrepar d’algunes de les darreres decisions polítiques que va prendre. Pujol és un personatge irrepetible, i el terratrèmol que ha viscut el país durant el postpujolisme més immediat (el maragallisme ha estat, en part, continuïtat del
És obvi que ETA trenca l’alto el foc permanent i duu el procés de pau a un carreró sense sortida. La culpa d’això i de les dues víctimes mortals a la T-4 és d’ETA. La legislatura de Zapatero va començar marcada per un atemptat, el de l’11-M a Atocha, i segurament acabarà marcada per l’atemptat
Dimecres, en la categoria d’articles del bloc Relat diari, vaig escriure Un salvavides al Consell de Ministres, en què feia una mirada a les files de la federació nacionalista CiU en un moment en què el debat intern és molt important. Com que plantejava les discrepàncies entre sobiranistes convergents i socialcristians pragmàtics, o entre Mas
De la notaria al festeig n’hi ha un pas. De l’amor a l’odi, també. Qui vol fer aquest pas, trencant l’estratègia sobiranista de Convergència, és el soci socialcristià de la federació. Després de la patacada per la victòria a les urnes i la derrota als pactes, és Unió qui marca discurs. Mentre Mas queda tocat,
El diari Gara acaba de penjar el comunicat d’ETA en què reivindica l’autoria de l’atemptat de Barajas i manté l’alto el foc permanent iniciat el 24 de març de 2006. Aquestes són algunes de les peces que he anat llegint per la bloquesfera i que m’han semblat interessants: –Lluís Foix (La Vanguardia): Estado de opinión
Dues fotos que ho expliquen tot. L’escenari, La Moncloa. L’actor principal, Zapatero. Foto d’urgència al migdia entre el president espanyol i Rajoy. Qüestió d’Estat. A la tarda, foto de tràmit amb el President Montilla. Dues imatges que visualitzen clarament com la qüestió basca desplaça l’interès mediàtic del tema català. Després del culebrot estatutari, en l’esquema
"Carod será a partir de este año responsable de dos áreas estrella: la política lingüística y las relaciones exteriores de la Generalitat. En el campo idiomático se enfrenta al doble reto de conseguir que el catalán no pierda fuelle sin por ello hacer un feo a los castellanohablantes. En materia de política exterior, Carod tendrá
Un cop superades les eleccions al Parlament de Catalunya, ara l’atenció se centra en la cita de les municipals de la propera primavera. Setmanes abans de les eleccions de Tots Sants vaig escriure l’anotació que segueix a continuació, però la vaig deixar descansar sense publicar-la uns dies fins que se’m va adormir del tot. La
CiU va decebre els sobiranistes que havia il·lusionat durant la negociació de l’Estatut al Parlament de Catalunya aquell dissabte de gener a La Moncloa quan va pactar, secretament, la retallada estatutària. El discurs sobiranista que havia fixat Artur Mas i el seu pinyol més fidel en determinat imaginari col·lectiu postpujolista quedava molt afeblit. El desconcert
Certament aquest nou govern d’Entesa té grans dosis de continuïtat respecte els anteriors executius de Pasqual Maragall, ja sigui el primer tripartit fill del pacte del Tinell o l’últim govern bipartit, una mena de fill bastard de l’acord originari anomenat catalanista i d’esquerres. El continuisme és, per exemple, en les maragallades. L’ombra de Pasqual Maragall
Dimarts de la setmana passada La Vanguardia publicava que Puigcercós arría la bandera española de la sede de Governació que repuso su antecesor. Com molt bé destaca el sempre atent Spain News, un bloc sobiranista de consulta recomanable pel seu esperit crític amb els mitjans, el titular de dijous del mateix rotatiu era més contemporanitzador,