Saül Gordillo www.saul.cat
Bloc sense fulls
CiU va decebre els sobiranistes que havia il·lusionat durant la negociació de l’Estatut al Parlament de Catalunya aquell dissabte de gener a La Moncloa quan va pactar, secretament, la retallada estatutària. El discurs sobiranista que havia fixat Artur Mas i el seu pinyol més fidel en determinat imaginari col·lectiu postpujolista quedava molt afeblit. El desconcert en l’àmbit del sobiranisme va incrementar quan ERC va protagonitzar el frenètic ball estatutari que va començar amb un "sí crític", per donar pas a la prudent abstenció per mantenir intacte el tripartit fins arribar al "no sobiranista", un cop descartat el vot nul. El referèndum del 18 de juny va passar amb més pena que glòria, malgrat l’efecte Gran Via [Som una nació… sense por!] o l’onada sobiranista del 18-F [Dissabte es va ensorrar el pacte Mas-Zapatero]. Escassa participació, cap entusiasme col·lectiu (ni cava ni senyeres al carrer, per entendre’ns) i la victòria pírrica d’un sí sociovergent que certificava la defunció del pacte del Tinell i aplanava el camí als designis del PSOE i de CiU, o de Zapatero i Mas, que és el mateix [Resultat previsible: ara toca eleccions al Parlament].
Aquesta sacsejada nacionalista al Principat no es podia fer reposar després del culebrot estatutari, i havent aparegut una nova família de sobiranistes desamparats, aquells que el sociòleg Salvador Cardús va titllar d’Els sense nom. Les eleccions de Tots Sants, que eren la cita definitiva amb la fi del pujolisme i el maragallisme històricament retroalimentats, requerien exitació i mobilització de l’electorat, una combinació que no lligava gaire amb la serenitat i pacificació catalanista. La campanya electoral, doncs, ajornava el debat, l’autocrítica i la necessària reflexió d’on som, cap a on volem anar i com ho hem de fer. La cursa de l’1-N no servia per teixir complicitats entre nacionalistes i independentistes, per reforçar la transversalitat del catalanisme ambiciós. Tot el contrari, perquè la campanya reobria ferides i abocava uns i altres a l’estratègia futbolística del catennacio.
La creativitat (ambició nacional) es va imposar al futbol italianitzant (la gestió per damunt de la política). Era l’hora, predicaven els sociovergents, de gestionar i de no fer gaire soroll. És a dir, de jugar a la defensiva i conservar el resultat (desplegament d’un Estatut decebedor). Fets, no paraules, de la campanya de José Montilla, i Governar bé, estimar Catalunya, d’Artur Mas, anaven en aquesta direcció. L’objectiu era adormir el futbol espectacle, el jogo bonito que tant fa disfrutar l’afició com sorpreses desagradables pot generar (al Japó em refereixo).
Tot i que el Parlament de Catalunya segueix sumant una majoria nacionalista, ampliable amb l’hipotètic afegitó d’una Iniciativa no subordinada a cap partit estatal, finalment el pacte de govern d’Entesa Nacional pel Progrés és el que és. I la ferida també és la que és: més profunda que mai entre simpatitzants i votants de CiU i d’ERC. (Ramon Tremosa [web]: Generació Montilla.) Un camí pràcticament sense retorn per a l’actual generació. Però acabem l’any, certament. Un any intens que ens ha deixat esgotats. Estatut, eleccions al Parlament i nou govern a Catalunya han estat un autèntic terratrèmol polític, amb rèpliques a 600 quilòmetres de distància, on la ruptura entre el PSOE i ERC ha quedat en suspens, mentre el PSOE i CiU protagonitzaven un coitus interruptus, amb un socialcristià, Josep Antoni Duran Lleida, que és qui es queda amb la faena inacabada.
Aquest és el resum del 2006 en l’àmbit del sobiranisme, vist per aquest humil blocaire. Del PP intractable que Josep Piqué pretén representar al Principat amb cara amable, de la despullada i provocadora irrupció dels exprogres de Ciutadans, un satèl·lit espatllat a les òrbites de conservadors i socialistes, i de l’aposta del PSC per jubilar la vella guàrdia catalanista que tenia Pasqual Maragall com a principal icona per fer l’assalt baixllobregatí al poder institucional que ostenta aquest partit [Adéu Maragall, arriba Montilla] ja en parlarem, arribat el cas. (Cardús: Conservadurisme nacional.)
Exhaurim el 2006, un any per a la història política d’aquest país. A les portes de Nadal ens trobem amb una federació nacionalista que intenta fer la seva pesada digestió d’una victòria a les urnes que condueix a la dura derrota dels pactes. Mentre Mas apunta a la "casa comuna del catalanisme" i intenta recuperar el discurs sobiranista que ell mateix va dilapidar a La Moncloa, Duran Lleida no fa cap esforç per dissimular el seu desacord. (Les tensions a la federació nacionalista són cada cop més públiques.) Uns, els convergents, s’aproparien als independentistes per pispar-los espai i vots. Altres, els socialcristians, més pendents de les enquestes del CIS que indiquen un empat tècnic entre Zapatero i Mariano Rajoy, intentarien relativitzar l’eix catalanisme-espanyolisme per centrar-se en l’eix dreta-esquerra i aproximar-se als conservadors espanyols, tot recordant vells temps a l’Hotel Majestic. L’estratègia de Mas pretén competir electoralment a Catalunya. La de Duran està més pensada en Madrid. Cadascú escombra cap a casa seva. (Un ideòleg nacionalista com l’escriptor Vicenç Villatoro, exdiputat de CiU, altertava del suïcidi polític que representaria per a la federació ancorar-se a la dreta, per molt catalanista que sigui.)
I mentre això succeeix, la Declaració de Barcelona revifa momentàniament encara que sigui perquè el peneuvista més conservador, Iñaki Anasagasti [bloc], s’erigeixi, amb permís de CiU, en el fuet mediàtic dels republicans a les pàgines de l’Avui: Abertzales catalans (I) i Abertzales catalans (II). Comparar Josep-Lluís Carod-Rovira o Joan Puigcercós amb Mario Onaindía, que va ser militant d’ETA i va acabar al PSE, és un pèl forçat, per dir-ho suau. La mirada sobre la Catalunya actual, des d’Euskadi, pot esdevenir esbiaixada per simplista i equivocada a l’hora d’establir comparacions entre les dues realitats nacionals. (Cardús: L’eix i l’àmbit nacional.)
L’anotació Canvi de guió, al bloc de Joan Puigcercós, secretari general d’ERC explicava molt bé, dies enrere, com afronten els independentistes aquesta nova etapa política al Govern. Cal llegir-la atentament. Puigcercós no accepta de CiU ni d’aquells que reclamaven la sociovergència que ara acusin ERC de rebaixar plantejaments i fer renúncies a canvi de tornar al poder. ¿Si després de l’esgotador debat estatutari Catalunya necessitava calma i tranquil·litat, per què acusen ara els republicans de prioritzar l’acció de govern, cedint davant del soci majoritari, i aparcar la reivindicació nacional? En el fons, la "pluja fina" catalanista de Josep-Lluís Carod-Rovira, o el "patriotisme social" de José Montilla, tenen un doble propòsit: ocupar l’espai que històricament dominava Jordi Pujol [web], el del catalanisme, i posar l’accent social en l’eix esquerra-dreta. Els dos propòsits, la pluja carotista i patriotisme montillista, són una declaració de batalla política i ideològica a la federació nacionalista. (ERC vol diferenciar la seva acció de govern amb la del partit.)
Lluny de la Catalunya postnacional que alguns pronostiquen insistentment, aquest país té molta feina per endavant. Cal llegir l’entrevista de José Antich a José Montilla [L’estil Montilla] de diumenge passat perquè nega això de l’etapa "postnacional" i és molt reveladora de les prioritats del President i del Govern. (L’anterior entrevista a Montilla la van fer Luis Mauri i Josep Tordera a El Periódico. I l’anterior de La Vanguardia és aquella polèmica que li va fer l’economista proconvergent Xavier Sala-i-Martín [Montilla: "Ets un sectari. Què t’has cregut!"])
L’entrevista de Tian Riba a Artur Mas, diumenge a El Punt, també mereix atenció. Montilla i Mas, el President real i el President moral, apunten línies de futur. En el cas del segon, la proximitat d’unes altres eleccions, les municipals de la propera primavera, compliquen la presa de decisions: el caixa o faixa amb Unió. Són tradicionals les picabaralles territorials entre els socis de la federació a l’hora de tancar llistes per als ajuntaments, i amb aquest escull sobre la taula és difícil decidir el futur de CiU. Coincideixen les veus que advoquen per l’oportunitat, ara que s’és a la freda oposició, per trencar amb UDC, amb aquelles que reclamen més unitat que mai.
CiU tanca el 2006 amb l’etern dilema sense resoldre. ERC tampoc no ho té fàcil, perquè té el repte de demostrar que és possible fer acció de govern amb perfil propi i sense hipotecar el discurs de partit (ERC proposa reformar la Constitució). Catalunya postnacional? Amb tanta incògnita i feina pendent, impossible. Hi ha Catalunya nacional per anys.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Saül Gordilla, tu vius a Matrix.
Com pots estar criticant cada dia que si CiU s’ha venut, que si han traït als sobiranistes, etc. I no comentar res del que ha aconseguit ERC: fer un president espanyolista perdedor que vol més hores de castellà a les escoles, el tema de les banderes, etc.
Un periodista no pot confondre dessitjos amb realitats. Tu, Saül, no ets un bon periodista, ets un home de partit, un opinador de partit, un Sopena d’ERC.
Ningú considera a Enric Sopena, un periodista, el consideren un home del PSOE. A tú, et passarà el mateix.
Fixa’y tots els post que has posat: Tremosa, Cardús, etc. si alguna cosa critiquen, és l’actuació d’ERC, cosa que intentes dissimular.
En fí, sempre trobaràs lloc al Plural.com
Saül, Catalunya necessita més periodistes com tu. Realment l’anàlisi que fas del 2006 és d’una lucidesa extraordinària. Bé aprofito per desitjar-te a tu i atos els lectors del teu Bloc unes Bones Festes de Nadal. Salut i Independència.
M’ha agradat llegir la teva anotació, dóna una bona perspectiva del que ha estat el 2006, allunyant-nos del dia a dia. Tot i això, el veig massa "resum" i mancat del que hauria de ser el principal: lliçons apreses pel sobiranisme de tot aquest Dragon Khan.
L’enhorabona pels dos primers paràgrafs! Genials. Em sembla que només hi manca afegir que Convergència no escolta, no escolta, no escolta.
La resta és la típica literatura raonada en defensa d’ERC. Sé que es tracta del 2006. Ara bé, no era moment per a dir alguna cosa del Tripartit 1.0? Si més no, estimat periodista, de l’expulsió del Govern d’ERC, que sembla un fet prou rellevant del 2006 –mai no havia passat des que vam recuperar la Generalitat, oi? O de la pèrdua de poder d’ERC al Tripartit 2.0 (ho va explicar molt bé La Vanguardia). Per exemple.
Vinga, Saül! D’acord: no cal fer cas dels convergents sords –com el del comentari de sobre– però els lectors d’aquest bloc de referència que som dels Sense Nom demanem que se’ns tracti com a adults informats. Com que no ets un talós ni un desinformat, haurem de pensar que ho fas per malícia o per partidisme. Endavant.
blog candidat de ciu a Bigues i Riells.
Acabo de recuperar la fe com un Sant Pau acabat de caure del cavall, precisament avui que volia penjar un article al meu bloc – ja veure’m – dient curt i ras que la classe periodistica no servia per a res. Pero la llucidesa, la capacitat de sintetiitzar tota la informació, fins i tot l’ordre del teu comentari d’avui, és senzillament de nota i molt alta, qui em va recomenar el teu bloc savia el que es deia. Felicitats
Doncs el que ve a cloure tota aquesta anàlisi és el darrer article d’en Víctor Alexandre:
L’impossibilisme d’Esquerra
Això sí, no espereu llegir-lo en cap mitjà, ni tan sols en aquells que es consideren "nacionals". Li deuen tenir una por terrible, al que diu aquest home. Aquesta és la "nació" que tenim.
Malgrat les diferents posicions polítiques que hom pot tenir, ha estat un plaer en llegir la teva anàlisi sobre la política catalana. Certament la nació catalana està encara latent, Catalunya està encra per construir, i just ara i en pocs anys, entrarà en escena la generació que ha crescut i s’ha educat en democràcia. Tot està per fer certament, simplement el 2006 s’ha posat el comptador a zero.
Bones festes a tothom!
i intenta recuperar el discurs sobiranista que ell mateix va dilapidar a La Moncloa
Des de quan un senyor que va dir "ara no és l’hora de proclamar l’auutodeterminació" o sigui en Mas, que no sap, pel que denoten les seves pròpies paraules, que l’autodeterminació no se proclama sinó que s’exerceix. Des de quan aquest senyor és sobiranista? Des de quan CiU és o ha estat sobiranista? I sobiranista de quin territori? Quan és que CiU s’ha presentat al País Valencià o a les Illes? Al seu moment ho podia haver fet (com amb notable sentit patriòtic sempre han fet el PNB i l’esquerra patriota basca a Navarra. Però s’estimaren més presentar-se a Espanya (operación reformista) que no els va voler . Lógicament perquè els espanyols tenen clar que no són catalans. A més CiU a través del seu representant més destacat (Miquel Roca Junyent) pactà amb els poders fàctics deixar València en mans dels blaveros.
CiU no és sobiranista. Es més aquest tema no els preocupa, ni els lleva la son i en refer-s’hi no saben del que parlen.
Saul, ets un geni.
Puc estar d’acord o no, però el que està clar és que estàs molt ben informat i tens una capacitat d’anàlisi que molts desitjarien.
Bon Nadal.
Saül, coincideixo amb la crítica d’en Ramon Gomà. Que aquestes alçades ens surtis encara amb allò de la sociciòvergència fa tuf. Una cosa són els fets i l’altre els mites que s’inventa Esquerra com a cortina de fum per a justificar els pactes.
Tal com han anat les coses, queda clar que només hi havia dos possibilitats: o bé teníem govern de CiU en solitari, amb el suports externs del PSC o d’Esquerra, o bé teníem tripartit. Esquerra ha triat tripartit, per raons estrictes de poder, que és el combustible que fa anar la maquinària del finançamet. En el cas d’Esquerra, l’equació és ben simple: tants càrrecs col·loques, tants calés ingresses a comissió. A l’opsició no hagués col·locat ningú. Això explica que hagi acceptat un acord tant a la baixa.
Al tercer paràgraf descrius la realitat justament a l’inrevés del que és: Convergència no va parlar mai de gestió, com pretens fer veure, sinó de desenvolupar l’Estatut, que és molt diferent. Qui va alçar la bandera de la gestió va ser Montilla i, Esquerra s’ha enfilat al carro de Montilla. Que els vagi de gust!!
La Vanguardia vol fer veure que en Montilla mana molt per fotre als d’ERC pq no van fer president a en Mas. Des de quan La Vanguardia Española és el diari de capçalera de tants suposats "sobiranistes"?. No fotem.
Els convergents, us emprenyeu amb ERC i en canvi del PSOE no en diueu res, potser encara voleu ser decisius a Madrid i colocar-hi algun ministre calb….
On ha anat a parar l’estatut del 30 de Setembre de 2005, aprovat pel 90% dels diputats del parlament? Aquest és el consens que ens hauria d’unir a tots els catalanistes, nacionalistes, independentistes, sobiranistes, … tant se val com es diguin.