Història d’un prejudici meu
Al llarg dels anys, he visitat moltes comunitats religioses i de totes elles n’he après alguna cosa. Però avui us explicaré un diàleg en un oratori islàmic que vaig necessitar força temps per entendre bé.
Vaig saludar l’imam i, avançada la conversa, li vaig demanar quina era la seva funció en la comunitat. Ell se’m va sincerar amb exemples concrets. “Jo intento que els homes siguin responsables a la feina; que les dones cuidin bé els fills; que els joves siguin aplicats a l’escola…” Aleshores vaig pensar que la seva explicació no s’allunyava gaire de la que em podria donar un rector de poble. Però de sobte, la seva argumentació va fer un gir inesperat. “Perquè és clar —va afegir—, els meus fidels venen majoritàriament del Magrib, i molts queden desconcertats quan arriben a una societat cristiana en la qual els joves s’emborratxen cada cap de setmana, els homes només pensen en fer-se rics i les dones són infidels als marits. Jo procuro protegir-los del cristianisme”.
En aquell moment vaig riure per sota el nas. Marededéusenyor, quanta ignorància!
Aquella tarda, vaig tornar a casa pensant que aquell musulmà tenia tan interioritzats els conceptes dar-al-Islam i dar-al-Harb (casa de l’Islam i terra de l’infidel) que ell deuria considerar que havia sortit d’un país islàmic per anar a un país cristià i copsava la realitat d’aquí des d’aquesta perspectiva.
Aquella setmana, em vaig adonar que, aliè als discursos dels intel·lectuals sobre la descristianització, motius no li’n faltaven per considerar el nostre país com a cristià. Des dels aspectes més populars (festes majors en dates dels seus sants patrons i iniciades amb l’ofici solemne, els noms de la majoria dels ciutadans, nomenclàtor de carrers i ciutats) fins a exemples més oficials (festius catòlics, assignatura de religió a l’ensenyament públic i titularitat de moltes escoles concertades, creueta a la declaració de renda…) tot empeny els ulls llecs a veure-hi cristianisme. I per tant, és normal que l’ajuntament instal·li un pessebre cada Nadal i que la televisió pública retransmeti la missa cada setmana. Com podria ser d’altra manera?
Aquell mes, vaig anar recordant que el fenomen de la secularització només es dóna a Europa, i que està significativament avançat als països nòrdics i a Catalunya. Això no significa que aquí la religió vagi de baixa, sinó que intentem que no es barregi amb les esferes política, cultural i educativa. Mirat en context, és una idea singular i, si em permeteu dir-ho així, bastant pelegrina. Com pretenem separar la identitat religiosa de la resta? I les tradicions religioses de la resta? La laïcitat és tot just adequada per a l’administració, i ja costa Déu i ajuda aplicar-la de forma justa.
Aquell any vaig anar assumint que la distinció entre països islàmics i països cristians no és estesa només entre els immigrants provinents de països poc secularitzats. Entre nosaltres, és també ben estès un argument simètric, que fa que sovint sentim parlar d’”ells” i “nosaltres”, com a dos col·lectius reconeixibles i diferenciables. Qui no ha sentit qüestionar per què hem de respectar la “seva” religió si als “seus” països no es respecta la “nostra”? Qui no ha sentit parlar de l’Islam com a religió violenta? Qui no ha sentit condemnar una mala conducta d’un veí magribí atribuint-li una fe islàmica que no li hem preguntat si professa? Qui no ha relacionat els contendents sirians amb un model d’Islam mentre obviava el cristianisme dels nord-americans, russos i europeus?
Quan torni a sentir que algú atribueix les males conductes a les religions d’altri, no tornaré a riure. Recordaré que jo també havia suposat que l’error d’aquell imam era causat pel seu origen o per la seva religió. Jo, com l’imam, també he de desfer-me del prejudici contra les altres religions… En canvi, de la supèrbia de creure’m més saberut que ell, només me n’he de confessar jo.
En aquests moments convulsos a Catalunya, entitats de tota mena i abast estan publicant comunicats en relació a la situació política creada arran de la convocatòria del referèndum de l’1 d’octubre i la reacció de les institucions espanyoles. Com no podria ser d’altra manera, també a nivell eclesial, bisbes, comunitats i entitats ofereixen els respectius punts de vista i, en la majoria de casos, uns criteris d’actuació.
El primer exemple és que la comunicació dels Mossos sobre la mort del terrorista fugitiu es va fer en termes tranquil·litzadors i no de victòria. Provocava un sentiment d’alleugeriment i no pas de venjança assedegada. Convindrà aclarir si efectivament l’abatiment era l’opció més adequada des del punt de vista policial, però en tot cas no hi va haver enaltiment de l’acció.
El segon exemple és l’abraçada de Rubí. Els pares del Xavi, el nen de tres anys atropellat a la Rambla amb un parent, consolen l’imam de Rubí. L’imam havia vist com un col·lega seu havia perpetrat un atemptat, primer pecat, en nom de Déu, segon pecat. L’imam que predica una religió de pau i convivència es veu conhortat per qui ha sofert el pitjor dels patiments per part justament de qui s’apropia l’Islam. Uns pares que necessiten una abraçada per confirmar que l’amor és més gran que la mort. Qui ha inculcat aquest amor tan gran? D’on han tret aquesta força que honora tot un poble?
El tercer exemple és que en l’acte d’homenatge a les víctimes a Ripoll, la germana d’un dels terroristes morts també pogués parlar des del faristol. Més significatiu que les crides a la unitat, va resultar la tria d’oradors que desdibuixava qualsevol front imaginable. No hi ha famílies enfrontades segons els bàndol de llurs morts, sinó un sol poble que reclama que no torni a passar.
L’últim exemple és la manifestació institucional de Barcelona. Si algú podria tenir la mala jeia d’interpretar les tres escenes anteriors com a fruit d’una visió naïf i mel·líflua, la contestació a la presència d’un traficant d’armes a l’encapçalament de l’acte demostrava que no defensem una unitat fictícia a costa del sentit crític. El terrorisme té moltes causes i molt complexes, però certament els suports i les aliances internacionals faciliten la seva expansió. El problema no era la presència d’un monarca, sinó que fins i tot després dels atemptats ha prioritzat el manteniment dels acords de venda d’armament a Aràbia Saudita sense que el preu pagat en vides a Barcelona l’hagi fet reconsiderar res.