El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
El sol ixent em ve a rebre. Un matí daurat i taronja esgarrapa els núvols grisos com boscos i s’escampa fins el cap Blanc. Llavors tot resta fosc de nou, guanyen els núvols a la llum i el dia esdevé gris, opac.
Passo davant els corbs marins i les garses, els ulls ovals dels oms i la mar tintada de llum. Un sol pàl·lid que s’assembla a la lluna d’ahir marca un redol de claredat només suggerida.
Quin espectacle, la lluna d’ahir !. Solcada de boires horitzontals i corones de llum, quan gosava brillar era d’un color blanc intens, enlluernador, com el blanc d’ull d’un nadò, com el nacre de l’opalina, una llum manllevada del sol. Qui ho diria? Tot un estat de connivència el joc de llum que ens arriba, una entesa envejable.
Ha plogut a la fi. Fa dies que no atura de bufar el vent i et gela la roba. Els lledoners fan oscil·lar unes bolles minúscules que un dia potser seran arbres.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Unes bolles que potser un dia seran arbrés.
Unes paraules que són emocions.
Un temps que serà demà.
No som autònoms, estem a la intempèrie… però sentim d’una manera intensa, creiem d’una manera ferma, compartim d’una manera germana, som d’una manera humana…
Quan ens afeblim, el fred sembla més cru. Però no és cap mal que ens arraulim al caliu dels braços d’aquelles persones que ens estimen i ens sabran cuidar, que mirem les coses amb la llum dels seus ulls si els nostres resten cansats, que ens cobrim el pit i el cos sencer amb la bufanda de les paraules que compartim… No fa gaires dies que ho deies, que són les paraules que ens salven. Una abraçada!
Quan ens afeblim, el fred sembla més cru. Però no és cap mal que ens arraulim al caliu dels braços d’aquelles persones que ens estimen i ens sabran cuidar, que mirem les coses amb la llum dels seus ulls si els nostres resten cansats, que ens cobrim el pit i el cos sencer amb la bufanda de les paraules que compartim… No fa gaires dies que ho deies, que són les paraules que ens salven. Una abraçada!
No som autonònoms, no, però sí ens adaptem a qualsevol circumstància. Sempre trobem algun moment preciós. Aquest hivern tan llarg i feixuc, el buit es fa sentir més i més. Voldría ser com els lledoners,o les alzines, o el bambú … s’adapten, lluiten i el vent no els tomba.
Bona nit.