El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
Les fulles dels àlbers, dels oms i dels lledoners voleiaven uns instants fins a petar de nassos en terra i s’hi aferraven com esmalts. Tenyien el carrer de llum groga, deixant l’arbre trèmul, dibuixat com una ànima en pena, solitari, esgarrapant la nit que partia.
Petons liles de buguenvílees al xamfrà. Fanals encesos. Un plugim generós i menut, incessant. La llum de colors dels cotxes travessant la pluja i el carrer.
Un fred que pelava la pell del nas i tallava els llavis i les mans.
El blau de nit ha anat esblaimant-se, anèmic, sense força i ha tornat gris, gris de moc i de llàgrima, gris opac i uniforme, gris gelat, sense núvols, ni llum. La claredat somorta que mostrava era potser més trista que la fosca. No s’ha aixecat el dia fins les dotze i ho ha fet sense sol.
Un cel fumat encara ens acompanya ara. Potser hi ha neu molt a prop, diuen els diaris. Fa molt de fred.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tant preciosa com tu… les paraules tant enlluernadores com tristes…
Esperem que la mandra d’aquest dia no siga perquè pense que no hi ha res nou que descobrir sota el seu cel entristit…
Preciosa descripció.
Per cert, sempre que et llig i ho menciones em sobta una mica perquè no imaginava que per aquesta zona hi hagués plataners.
Ja he obert les finestres, i totd’una que claregi obriré les estufes per si queda gens de caliu i reenganxar. És un martiri de santa Teresa fer foc. Em varen dur la llenya banyada i he de vigilar com un llonzí. No sé què pareix, amb una cadira plena de roba davant les estufes perquè la roba quedi ben eixuta abans de guardar-la.
Tots els matins del món a Mallorca descrits esplèdidament.