Raül Romeva i Rueda

Darrerament hi ha qui em demana sovint de quina manera una més correcta gestió del mar i dels seus recursos pot emmarcar-se en la necessitat de trobar respostes a la doble crisi que afecta cada cop més la nostra vida: la crisi econòmico-financera i la crisi ambiental. I és que el mar tampoc no se n’escapa. Per una banda són moltes les persones que viuen del mar que pateixen les constants pujades dels preu dels carburants, la dificultat per aconseguir crèdits per impulsar iniciatives empresarials, la pèrdua del poder adquisitiu de la població que fa que es consumeixi menys peix, o la pèrdua de llocs de treball -directament a mar o en les diferents parts de la cadena de producció i transformació-. Per altra banda, però, els estocs de peix estan cada vegada més amenaçats, en part degut a la contaminació i al sobrepesca -resultat també de la sobrecapacitat de la flota comunitària- , i en part degut al canvi climàtic que provoca canvis en les lògiques biològiques de determinades espècies. 

En aquest context sóc dels que pensen que una manera de fer front a ambdós problemes és amb una política més clara, coherent i eficaçment implementada dels mecanismes de control de la pesca. De fet, segons estimacions de la mateixa Comissió, una bona política en aquest sentit permetria primer, lògicament, garantir la sostenibilitat i millor conservació dels estocs de peix dels nostres mars i oceans, i conseqüentment, podria suposar un increment dels beneficis nets d’uns 10.000 milions d’euros en 10 anys. A més a més, aquests beneficis anirien acompanyats, previsiblement, per un augment net de l’ocupació que podria suposar fins a 4000 llocs de treball en els diferents subsectors. La part més significativa d’aquesta valoració és que l’increment de la producció pesquera estimularia la creació de llocs de treball en els sectors i les regions corresponents. En termes encara més concrets, la proposta de reglament podria suposar que els costos per al sector derivats de la implementació de l’actual política de control es podrien reduir fins un 60%. (segueix…) 

Per altra banda, un dels pilars fonamentals de la Política Pesquera Comuna ha de ser l’aplicació eficaç i no discriminatòria de les regles. El respecte per a les regles i un enfocament coherent que permeti controlar no només més, sinó, sobretot, millor, és la millor manera de protegir els estocs pesquers, ja molt depauperats, i conseqüentment els interessos del sector que en viu directament o indirecta.

Si aquells grups que viuen i treballen en el marc de la pesca, des de la gent que treballa a bord dels vaixells fins a aquelles persones que manipulen i venen el peix als consumidors, no respecten les regles, la Política Pesquera Comunitària està condemnada. Els estocs de peix desapareixeran, juntament amb totes aquelles activitats que en depenen.

Tant la Comissió com des del Parlament Europeu hem lamentat repetidament el baix nivell de compliment i hem reclamat més i millors controls per part dels Estats membre,  criteris d’inspecció harmonitzats, sancions dissuassòries, major transparència en quant als resultats de les inspeccions, enfortir el sistema d’inspeccions de la Comunitat, etc.

En tractar-se d’un àmbit de competència exclusiva de la UE, és la Comunitat qui en té la responsabilitat de definir les regles (no s’aplica el principi de subsidiarietat). Tanmateix, la implementació d’aquestes regles correspon als Estats membres o a aquelles entitats que en tinguin una competència específica o compartida, com és el cas de Catalunya (en vaig parlar a l’apunt Construir Catalunya des d’Europa: l’exemple de la gestió pesquera). Aquest fet fa que hi hagi diversos motius que expliquin (tot i que no justifiquin, la incorrecta o insuficient aplicació de les normes). El primer és jurídic, en el sentit que la regulació de control i els instruments relacionats són clarament insuficients, i no proporcionen el marc legal necessari per tal que els inspectors puguin fer la seva feina. El segon és polític i té a veure amb el fet que no sempre els Estats Membre compleixen les seves obligacions legals d’implementar plenament les regles que han acceptat al Consell i no assignen els recursos suficients per a fer-ho. Per altra banda, la Comissió té el mandat de verificar què fan els Estats membre, cosa que no sempre fa, de vegades per dificultats tècniques, de vegades per manca de recursos pressupostaris i, algunes vegades, també, per pressions dels mateixos Estats.

?Per altra banda, l’aspecte segurament més determinant que justifica la necessitat de la Reforma és el demolidor Informe Especial de 2007 del Tribunal de Comptes el qual examinava la qüestió de l’aplicació d’un aspecte de la PPC (les regles sobre conservació de recursos) i concloïa que existien seriosos problemes. En concret, en el seu apartat 125 establia que ‘El treball del Tribunal ha posat de manifest que, malgrat les millores recents, els mecanismes de control, inspecció i sanció sobre el terreny no han estat prou per tal d’assegurar que les regles que determinen la gestió dels recursos pesquers, els TAC i els sistema de quota en particular, s’apliquin eficaçment’. Es tracta, amb diferència, d’un dels informes més demolidors del Tribunal de Comptes dels darrers anys en contra de la mala gestió d’una política comunitària.

El Tribunal va fer també algunes recomanacions sobre com millorar la situació, mentre que la Comissió va fer, per la seva banda, un nombre igualment important de promeses per tal d’afrontar el problema i refer la regulació del controla través d’un nou Reglament.

L’informe del qual m’ocupo des de fa unes setmanes en tant que ponent del Parlament té a veure, precisament, l’esmentada proposta de Reglament (veure  Reglament del Consell de la UE pel qual s’estableix un règim de control comunitari per tal de garantir el compliment de les normes de la Política pesquera comunitària )

Aquest Reglament és la darrera de tres regulacions que constituiran el sistema de control, essent els altres dos el Reglament de la Pesca INN (Il.legal, no documentada i no reglamentada, IUU en anglès) i el Reglament sobre autoritzacions de pesca. És essencial que les mesures incloses en la proposta no solament incorporin tots els aspectes necessaris del l’actual marc de regulació de control i les recomanacions del Tribunal de Comptes, sinó que també siguin coherents amb les provisions d’aquestes dues altres regulacions.

Probablement el principi de base més important d’un sistema de control que s’ha d’aplicar a 27 Estats Membre és que comporti que tothom serà tractat de manera equitativa, sense discriminacions, cosa que implica que tots aquells actors que formen part de la cadena de producció – pescadors, manipuladors, compradors i altres – percebin que no se’ls discrimina i aportin la seva parcel.la de responsabilitat. L’Agència de Control de la Pesca de la UE ha de jugar-hi també un paper especialment important.

Finalment, tenint en compte que el règim de control en la UE s’està tornant cada cop més complex, amb l’actual proposta de Reglament la Comissió ha d’assegurar que totes les regles siguin aplicables i eficaces.

El meu paper, en tant que ponent del aprlament, és seguir els fars adequats per tal que el vaixell del control arribi a bon port. 

Font foto: lavozdigital