Horitzons

Han anunciat una parada indefinida i no haver anat a un dels seus concerts de despedida a l’Apolo serà una de les pedres a la sabata que m’acompanyaran el resta de la meva existència. Standstill són un grup de Barcelona d’aquells desconeguts pel gran públic i que aixeca passions entre aquells d’orelles inquietes que necessiten diverses escoltades perquè una cosa els convenci. Aquest Vivalaguerra el publicaven ja fa una dècada però la seva música em sembla més que vigent. Són un exemple de grup en què lletra i música assoleixen simbiosis perfectes que et transporten. Sempre és bo escoltar-los.

Jungle són un grup britànic de soul amodernat que vaig conèixer al Primavera Sound. Perfectes per arrencar a ballar en directe i immillorables ara que ja tenim l’estiu aquí. Amb el seu Jungle se’t fiquen al cap i t’abstreuen de tot estrès possible.

A Wilhelm scream, és un grup que em va enganxar des de la primera cançó que vaig escoltar. Gran part de culpa la va tenir el seu cantant, Nuno Pereira, que amb la seva veu resgada i potent, combinada amb unes melodies sensibles però alhora punyents;  fa d’aquest grup una petita joia del hardcore melòdic la qual a ningú hauria de deixar escapar.

Però centrant-nos en aquest album, Partycrasher ens ofereix, per una banda una muntanya russa d’emcions en cada cançó que, al contrari dels primers discs de la banda, és fa de més fàcil digestió per el gran públic. I per altra banda, una instrumental variada, tècnica, molt dinàmica i de gran qualitat; molt recomanada per aquells músics sibarites que no poden deixar d’analitzar la música que escolten.

Resumint, si tens ganes de descarregar adrenalina i et vols empapar d’emocions positives, sens dubte aquest disc és una bona elecció.

Martí Clapés González

PD: com el Martí, tothom que vulguí està més que convidat a penjar reviews de discus que el commoguin.

Berri Txarrak, Berri Txarrak i Berri Txarrak. Fan 20 anys i els celebren amb un triple disc. Cada un d’ells gravat amb un productor diferent i cada un compost per representar una vessant diferent del grup. Berri Txarrak es podrien presentar com un grup que cantant en euskera ha tocat per tot el món i la carta de presentació encara els hi quedaria petita. Amb Denbora da Poligrafo Bakarra (El temps és l’únic polígraf) no han fet més que afegir coherència a un projecte musical que demostra cada dia més que la bona música no té fronteres.

https://www.youtube.com/watch?v=48pViZk1gLU&list=PL4nsMnl_vttOiVBF9M3XSV5KKBIpuflxE

Les lletres traduides les podeu trobar a:

Poligrafo bakarra

PD: Per més conya, actualment només són tres dalt l’escenari però si teniu la sort de veure’ls en directe feu l’exercici de tancar els ulls; sonen com 50.

Un disc ambiental, en què música i emocions es fonen en cada cançó. Tot un canvi amb una veu neta que s’adapta perfectament al conjunt. Pianos Become The Teeth han deixat enrera un so més agressiu per trobar-ne un de reflexiu que, de diferent manera, arriba a la fibra i et transporta molt lluny. Un disc per escoltar un mateix. Introspectiu i sense presses, Keep You es mereix un lloc a la lleixa de qualsevol.

Entrar-hi és desconnectar però a l’hora pensar en el que és important.

Podeu trobar les lletres al bandpage del grup:

http://pianosbecometheteeth.bandcamp.com/album/keep-you

Manu Chao. Un exemple perfecte de fusió tan musical com de missatge. Potser és perquè he crescut escoltant-lo però, malgrat les moltes veritats no massa complaents que relaten les seves lletres, aquest disc em trasllada a un sentiment de benestar difícil d’explicar, alguna cosa com “hi ha moltes coses per les que val la pena enfadar-se, però no val la pena viure enfadat”.

Potser es fa més fàcil d’escoltar quan va arribant la marxa a mesura que avança el disc. Sens dubte val la pena entrar-hi.

“Todo es mentira en este mundo, todo es mentira la verdad. Todo es mentira yo me digo. Todo es mentira porqué serà!”

https://www.youtube.com/watch?v=ftXphqw1Rcg&index=1&list=PLA8C9D2C46DA6150F

PD: les lletres les afegiré tan aviat com pugui.

Hola món,

Horitzons neix d’una idea d’aquestes que se’t posa al cap i no para quieta fins que la fas realitat. Aquesta era veure com passaven setmanes i mesos i no trobava moments per parar i escoltar música pel simple fet de fer-ho. El temps per agafar un disc i escoltar-lo de la primera fins la última cançó. El temps per entrar a la música, respirar i tornar-ne per tirar endavant. I és que la música de ben segur que molts i moltes la situem entre els majors “petits plaers” que ens regala la vida. Però, a l’hora de la veritat, si fem recompte del temps en què ens la regalem, és molt possible que ens adonem que no es troba entre les nostres majors dedicacions. És aquesta reflexió, aquest merda, que em porta aquí. A obrir un espai on fer de la música que ens agrada la protagonista de les nostres vides encara només sigui per una estona. L’obro primer per mi, com a exercici personal, digueu-me egoista, però després per tothom qui s’hi senti còmode i hi vulgui col·laborar. I de fet, l’objectiu últim potser no és més que crear un espai de reflexió comuna que ens permeti obrir horitzons musicals, que ens ajudi a descobrir nous sons i que porti a les nostres orelles propostes alternatives que a vegades sembla que al entrar a la Península Ibèrica es perdin en el buit.

Començaré obrint la categoria “Lleixa de discus” on pujaré entrades amb bàsicament això, discus. La portada, la llista de cançons, un petit comentari dient què m’ha aportat i per acabar si ningú es queixa un document amb les lletres de les cançons.

De moment poc més, només desitjar aquest bloc sigui una excusa per posar més hores de música a la meva vida i a la de tothom qui vulgui. Si això segon passa, aquest espai ja tindrà motiu de ser.

Gràcies,

Roc Farriol Duran