Ens ho estem jugant tot
Escric perquè m’està costant dormir. Tinc 22 anys però després dels dos últims mesos sento que ja en dec tenir 23, 24 o 25. Bé, 25 potser no tants. Al tema: Catalunya.
Més que mai enamorat del meu país i sobretot de la seva gent. Diguem-nos-ho més tots plegats. Diguem-nos-ho més per ser conscients de que els nivells de mobilització, a voltes cansada, que hem assolit com a poble. No m’estranyaria que en termes de (població mobilitzada/població total) x temps de mobilització x freqüència de mobilització la nostra lluita sigui de les més importants de la història. Si amb els 11-S dels darrers 7 anys ja vam organitzar-nos als carrers per a fer les majors manifestacions de la història d’Europa sinó del món; el que estem fent i farem, des de dins (tan com puc) m’és inclassificable. Bé sí, espero que l’Estat que n’acabem obtinguent s’hi ajusti.
Vivim setmanes de realitat accelerada i de normalització subrealista. Si el passat Agost en un cinema a la fresca ens haguessin passat un film d’aquests setembre i octubre, de ben segur que haguessim fet cua a tots els corre-bars de totes les Festes Majors a la rodona per beure a la salut del que ens venia.
Entrant en matèria, només puc entendre que sigui el viure envoltats d’una realitat política tan accelerada el que ens ha portat a la barbaritat de normalitzar l’empresonament dels Presidents d’Òmnium Cultural i l’ANC, des d’aquí el meu record per ells, des de la primera que ja en són masses de nits.
En aquest estat de “procés-shock” que vivim passen coses que mai hauríem imaginat: independències de 8 segons, forces paramilitars/piolinitzadores/invasores/espanyoles atracades al port de Barcelona en un vaixell de la Warner, diputats havent de votar anònimament per una Independència que havien somiat des de ben petits… Sobretot però, NO oblidem l’agressió policial i el patiment conseqüent de milers de nosaltres l’1-O.
Malauradament però, per l’acció repressiva del feixista govern espanyol, el dia 1-O no vam aconseguir que tothom que s’havia de mobilitzar per votar ho acabés fent. Segurament però, de rebot a la violència, també gent que no tenia pensat de votar va acabar fent-ho. Què va pesar més mai ho sabrem. De la mateixa manera que quin va ser el resultat real del referèndum tampoc ho sabem.
El resultat del 1-O que tenim, per bé que legítim i dignissim, i la DI del 27-O fins ara no han estat suficients per convèncer la comunitat internacional. El que sí que ha fet però és cridar-ne l’atenció. Per dir-ho d’alguna manera, només en els dies més grossos hem passat de la matinada del National Geographic a la CNN en prime-time a les televisions de la ONU a Nova York. Però potser més important, el que sí que hem fet de forma més permanent, ha estat colar-nos a la pantalla de la opinió pública mundial. Per això hem de ser conscients de que el protagonisme que hem assolit amb l’1-O i mantingut els 3-O, 10-O, 27-O però mai abans (ni amb el 9-N ni amb tots els 11-S junts) és el nostre major capital. Per mi doncs, és ara amb aquest altaveu que ens hem guanyat, que hem de ser capaços d’explicar al món la legimitat del nostre “Cas Català”. I si per explicar-ho al món ens hem de baixar els pantalons i anar al 21-D, ves quin refotut remei (ja ens ho deien ja que anàvem lents, però TAN!!!??). L’alternativa seria boicotejar-les i aconseguir una participació residualment menor a la del 1-O tot jugant una mica a allò que tots coneixem del “qui la té més grossa” (la participació). El problema és que a ulls del món en el nostre referèndum “només” hi va haver una participació del 42%. I que sí, que segur que vam ser més però si ells el 21-D aconseguissin el políticament utòpic però matematicament possible de mobilitzar al 58% de la població restant, la qual en aquest supòsit votaria a partits no independentistes, l’Unionisme ens hauria pintat la cara. A més, hem d’entendre que ens agradi o no, l’Estat Espanyol ja ha posat el 21-D al calendari internacional i que aquell dia hi haurà gent que anirà a votar o almenys que voldrà fer-ho. En aquest suposit i amb els mitjans de comunicació del món pendents, el que seria un sense-sentit democràtic seria dormir als col·legis la nit abans però aquest cop per evitar que s’obrin com a acte últim de boicot. No els hem de pagar mai amb la seva moneda. Nosaltres hem de ser millors que ells i anar fins on faci falta per exposar al llop demofòbic que és actualment Espanya. Ens toca un esforç titànic més aconseguir que sigui el món qui posi les garanties pel 21-D. Si ho aconseguim i guanyem, que guanyarem, serem de ben segur més aprop d’Ítaca (des on em diuen els cants de sirena que hi podria sonar un #mambo que t’hi cagues, però això potser a aquestes hores ja són imaginacions meves – escrit a les 6am).
PS: I si el govern, la mesa i els Jordis han tingut la valentia d’anar a Madrid amb les coses com estan és perquè crec que creuen que no hi ha millor forma d’ensenyar a la opinió pública internacional l’Estat Franco Espanyol en el que vivim. Perquè ja em perdonaran la Fiscalia i el Mariano però si ens els posen a la presó no sé quin 21-D vendran al Món, que no és ximple però malauradament sí que el sabem fastigosament sord i cec com ens ha demostrat amb els refugiats,