Horitzons

Un espai on explico les inquietuds que em generen els contextos que m'envolten.

Arxiu de la categoria: General

Ens ho estem jugant tot

0

Escric perquè m’està costant dormir. Tinc 22 anys però després dels dos últims mesos sento que ja en dec tenir 23, 24 o 25. Bé, 25 potser no tants. Al tema: Catalunya.

 

Més que mai enamorat del meu país i sobretot de la seva gent. Diguem-nos-ho més tots plegats. Diguem-nos-ho més per ser conscients de que els nivells de mobilització, a voltes cansada, que hem assolit com a poble. No m’estranyaria que en termes de (població mobilitzada/població total) x temps de mobilització x freqüència de mobilització la nostra lluita sigui de les més importants de la història. Si amb els 11-S dels darrers 7 anys ja vam organitzar-nos als carrers per a fer les majors manifestacions de la història d’Europa sinó del món; el que estem fent i farem, des de dins (tan com puc) m’és inclassificable. Bé sí, espero que l’Estat que n’acabem obtinguent s’hi ajusti.

Vivim setmanes de realitat accelerada i de normalització subrealista. Si el passat Agost en un cinema a la fresca ens haguessin passat un film d’aquests setembre i octubre, de ben segur que haguessim fet cua a tots els corre-bars de totes les Festes Majors a la rodona per beure a la salut del que ens venia.

Entrant en matèria, només puc entendre que sigui el viure envoltats d’una realitat política tan accelerada el que ens ha portat a la barbaritat de normalitzar l’empresonament dels Presidents d’Òmnium Cultural i l’ANC, des d’aquí el meu record per ells, des de la primera que ja en són masses de nits.

En aquest estat de “procés-shock” que vivim passen coses que mai hauríem imaginat: independències de 8 segons, forces paramilitars/piolinitzadores/invasores/espanyoles atracades al port de Barcelona en un vaixell de la Warner, diputats havent de votar anònimament per una Independència que havien somiat des de ben petits… Sobretot però, NO oblidem l’agressió policial i el patiment conseqüent de milers de nosaltres l’1-O.

Malauradament però, per l’acció repressiva del feixista govern espanyol, el dia 1-O no vam aconseguir que tothom que s’havia de mobilitzar per votar ho acabés fent. Segurament però, de rebot a la violència, també gent que no tenia pensat de votar va acabar fent-ho. Què va pesar més mai ho sabrem. De la mateixa manera que quin va ser el resultat real del referèndum tampoc ho sabem.

El resultat del 1-O que tenim, per bé que legítim i dignissim, i la DI del 27-O fins ara no han estat suficients per convèncer la comunitat internacional. El que sí que ha fet però és cridar-ne l’atenció. Per dir-ho d’alguna manera, només en els dies més grossos hem passat de la matinada del National Geographic a la CNN en prime-time a les televisions de la ONU a Nova York. Però potser més important, el que sí que hem fet de forma més permanent, ha estat colar-nos a la pantalla de la opinió pública mundial. Per això hem de ser conscients de que el protagonisme que hem assolit amb l’1-O i mantingut els 3-O, 10-O, 27-O però mai abans (ni amb el 9-N ni amb tots els 11-S junts) és el nostre major capital. Per mi doncs, és ara amb aquest altaveu que ens hem guanyat, que hem de ser capaços d’explicar al món la legimitat del nostre “Cas Català”. I si per explicar-ho al món ens hem de baixar els pantalons i anar al 21-D, ves quin refotut remei (ja ens ho deien ja que anàvem lents, però TAN!!!??). L’alternativa seria boicotejar-les i aconseguir una participació residualment menor a la del 1-O tot jugant una mica a allò que tots coneixem del “qui la té més grossa” (la participació). El problema és que a ulls del món en el nostre referèndum “només” hi va haver una participació del 42%. I que sí, que segur que vam ser més però si ells el 21-D aconseguissin el políticament utòpic però matematicament possible de mobilitzar al 58% de la població restant, la qual en aquest supòsit votaria a partits no independentistes, l’Unionisme ens hauria pintat la cara. A més, hem d’entendre que ens agradi o no, l’Estat Espanyol ja ha posat el 21-D al calendari internacional i que aquell dia hi haurà gent que anirà a votar o almenys que voldrà fer-ho. En aquest suposit i amb els mitjans de comunicació del món pendents, el que seria un sense-sentit democràtic seria dormir als col·legis la nit abans però aquest cop per evitar que s’obrin com a acte últim de boicot. No els hem de pagar mai amb la seva moneda. Nosaltres hem de ser millors que ells i anar fins on faci falta per exposar al llop demofòbic que és actualment Espanya. Ens toca un esforç titànic més aconseguir que sigui el món qui posi les garanties pel 21-D. Si ho aconseguim i guanyem, que guanyarem, serem de ben segur més aprop d’Ítaca (des on em diuen els cants de sirena que hi podria sonar un #mambo que t’hi cagues, però això potser a aquestes hores ja són imaginacions meves – escrit a les 6am).

PS: I si el govern, la mesa i els Jordis han tingut la valentia d’anar a Madrid amb les coses com estan és perquè crec que creuen que no hi ha millor forma d’ensenyar a la opinió pública internacional l’Estat Franco Espanyol en el que vivim. Perquè ja em perdonaran la Fiscalia i el Mariano però si ens els posen a la presó no sé quin 21-D vendran al Món, que no és ximple però malauradament sí que el sabem fastigosament sord i cec com ens ha demostrat amb els refugiats,

 

 

2016, 2017 i altres coses

0

15844386_10210284757749300_1358982666306796082_o

Aquest 2016 m’han passat moltes coses, algunes de grosses com trobar parella o marxar a viure a l’estranger, d’Erasmus. Per aquest últim motiu, estic particularment orgullós dels 5km en 22’30”. Tot i així, comptant-ho ara fa 5 anys que vaig deixar l’esport regular. Aquest 2017 toca posar-s’hi pels anys que vindran.

Seguirà tocant també posar hores a les coses que m’agraden de veritat i dedicar-ne menys a d’altres que no s’ho mereixen. Aquest 2016 ha estat el primer any que he dedicat sencer majoritàriament a la recerca. Encara no n’ha sortit ben bé res però he disfrutat molt. Marxar fora m’ha donat el temps necessari per pensar en el meu futur i veure clar que tot i que no és fàcil aquest passa per la recerca. Fent números de futur, acabant carrera, màster i doctorat em planto gairebé als trenta. 30. Òstia. L’any que vé seré aquí, els dos següents cada cop tinc més clar que fent un màster fora (Leiden, Berlin…) i el doctorat si en trobo el més segur és que sigui també a l’estranger. Plantejar-se un futur lluny de casa, amb la intenció de tornar, impressiona sobretot pel que es deixa de teixir aquí. Enriqueix molt marxar i veure món, ho desitjo a tothom. Suposo que les colles d’amics del segle XXI haurem d’aprendre a teixir en la distància, aprofitar nadals i sobretot viatjar molt amb l’excusa de tenir gent fora. Si d’una cosa me n’he adonat al marxar és del valor dels amics, tan dels que tens a casa com dels nous que fas. No hi ha millor patrimoni i l’hem de cuidar. Acaba sent la família que no ens vé donada però que diu més de nosaltres.

Suposo també que és per això que escric aquest text és per explicar el meu projecte de vida. Això de seguir estudiant no sé si s’entén gaire des de fora. Però creieu-me que segueix la vocació de conèixer la biologia humana per entendre més la vida primer, a través d’això entendre més com funciona el món i a poder ser en un futur aportar-hi nou coneixement. Tot això a més, amb la certesa que l’important és disfrutar del camí i estudiar més em permetrà poder seguir triant a la vida. Conèixer ens fa lliures, ens fa venir ganes de viure i per viure què millor que fer de la teva vocació la teva feina. Aquestes crec és la lògica que segueixo. Porto només 4 mesos amb una jornada laboral de 8 hores i encara que siguin pràctiques (no en veig ni un) les hores em passen volant. M’agradaria poder dir el mateix tota la vida. Per això crec que la recerca tot i no ser un camí gens còmode; al contrari exigent, competitiu i força inestable, pot aportar-me un camí versàtil que em permeti desenvolupar una vida plena.

Per demostrar que recerca i ciència no són sinònims de desconnexió social penjo aquest vídeo d’en Noam Chomski, científic de la llengua i un gran activista social. Bona radiografia del món de capitalisme irracional i sense valors en què vivim però volem canviar:

https://www.youtube.com/watch?v=yDw_z5QFsV0

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Reflexionant d’Erasmus I

0

Amsterdam MuseumNacht

Estic preparat, ja em toca. Volia fer-ho abans, espero fer-ho també després. Escriure sobre l’Erasmus vull dir…

L’Erasmus. L’Erasmus no és un partit fàcil de jugar. La pressió és alta. És com sortir al camp per ser el Barça de Guardiola. Cruyff diria: surt i disfruta!. I jo òstia però potser la Orientation Week no ho va petar tant… De moment, deixem’ho amb un Barça de Luis Enrique. Que sí, que triplet també, pero… èh!?

He trobat la meva MSN. El Nil (Ney) ja el coneixia i el Louis (Suarez) vingut d’Irlanda ha estat tot un nou. I sí, és pretensiós afirmar ser el tercer però bé, sóc l´únic amb qui (ho) visc tot el que sóc en tot moment; així que què collons sóc el meu Messi particular.

A la meva Antonella de Girona, amics i família, la distància em fa adonar-me de la sort que tinc. A partir d’ara però, deixem-nos de referències que això va de lo que va. Del (meu) Erasmus.

Context:

  • Situació: sóc a Leiden, una ciutat Holandesa entre la Haia i Amsterdam. De mida, més o menys com Sabadell però… #grissensefestapurantpotserdivendresidissabtesortdelsamics no. #ambcanalsimoltaplujanogairesolperoambmoltsestudiantsimesvidillaperopotsernogaireambienterasmus sí.
  • Fent?: la meitat de 4t de Ciències Biomèdiques. Un moment, la meitat!? – Pensareu. – Tocant-te les boles! – Concloureu. Doncs, no. Estic fent unes pràctiques al Center for Proteomics and Metabolomics -mola èh- 8h al laboratori cada dia – pringat, gràcies. A més, estic fent cursos de tres masters diferents. #ganesdecomplicarselavida

Per trencar mites i engrandir llegendes escric de l’Erasmus. La primera setmana (laOrientationWeekquenohovapetartant) me la vaig passar dormint al terra de residències entre Amsterdam i Leiden, em vaig carregar el mòvil i sense saber-ho vaig visitar amb no gaire esperança la que seria la meva nova casa després de ser homeless airbnbplus durant un mes i una setmana. També vaig conèixer el meu housemate a part del Nil, el Louis i molta altra gent però potser no tanta com em pensava #siguemsincers. I ens vam comprar una bici, la meva Gazelle marró companya de punxades i de pedals circunvalats.

Les setmanes següents van passar petant-nos el cul dues hores al dia sobre la #bicisensemarxes fins a Zoetermeer (l’Airbnb més barato que vam trobar), caient al canal (Louis) i fent moltes altres coses que ja no recordo prou.

En aquest punt us hauria de començar a parlar de les #houseparties que muntem com a amfitrions però aquest capítol encara està en marxa així que ja us l’explicaré més endavant. (Només dir-vos que aquest dissabte vam fer la segona i a Leiden ja som Legen – wait for it- daries). Per no fer-ho us diré què m’ha passat avui.

Avui se m’ha trencat la clau del candau de la bici. S’ha quedat dins la cabrona i ni l’ajuda d’un Alemany, d’una Grega, un Italià, un Holandès i un Madrileny no ha servit. Així que res d’International Homemade Pizza Dinner a casa la Thessa i el Jonas (si veieu que surten moltes nacionalitats no malpenseu, no fantasmejo, és que parlo de l’Erasmus;). Doncs bé, avui era un dia d’aquells en què eren les set de la tarda i ja portava quatre birres i ni la meva (mala) sort a evitat que me n’anés xino-xano, ballant i xiulant amb la música cap a casa amb peestop inclòs.

Dir també que ja tenim bar (temple) per veure el Barça. El Vikings. I per si no us n’havíeu adonat fa tres tres mesos que no jugo a futbol. Vamos que m’estic xutant a sobre, d’aquí les metàfores futbolístiques…

Records i una abraçada,

Publicat dins de General | Deixa un comentari

VIII. Standstill – Vivalaguerra

0

vivalaguerrastandstill500

Han anunciat una parada indefinida i no haver anat a un dels seus concerts de despedida a l’Apolo serà una de les pedres a la sabata que m’acompanyaran el resta de la meva existència. Standstill són un grup de Barcelona d’aquells desconeguts pel gran públic i que aixeca passions entre aquells d’orelles inquietes que necessiten diverses escoltades perquè una cosa els convenci. Aquest Vivalaguerra el publicaven ja fa una dècada però la seva música em sembla més que vigent. Són un exemple de grup en què lletra i música assoleixen simbiosis perfectes que et transporten. Sempre és bo escoltar-los.

Abstracte de voluntat política

0

Símil sobre la voluntat política: la VP potser com quan intentes quedar amb aquell amic al que fa temps que no veus. Si entremig hi ha el bon motiu d’una amistat separada per la distància, els horaris coincideixen i es troba un forat amb rapidesa. Sinó, tot queda en un mer whatsapp de cara a la galeria.

Se m’ha acudit avui al metro mentre intentava trobar un forat per quedar amb un parell d’amics de les meves èpoques futboleres. Per què VP? Perquè la voluntat política és un concepte de pes que malauradament he trobat a faltar aquests darrers dies. Crec entendre que serveix (la VP) per a no tenir por d’escoltar a la gent, tan si diuen que sí com que no i acte seguit actuar en conseqüència.

PD: hem quedat dijous.

Justa i necessària (Apartat de polítiques)

0

Faig aquest apartat perquè amb els emocionants temps que ens venen a sobre em vé de gust tenir un espai on escriure i compartir el que em plagui sobre política. Ho faré quan pugui i sobretot quan les noves del món motivin les meves paraules. Sempre des de la perspectiva d’una persona jove, amb l’optimimisme que això comporta i també, perquè no amb la falta de recorregut històric que ens porta als de la meva generació a ser més “agosarats amb certes utopies”.

Amb el nom pretenc dir que política sí. Sempre i per tot arreu. Ens envolta. Però parlar-ne no ho és tot ni arregla el món abans d’escalfar el cap a gent com jo a qui també ens agraden altres coses i no ens veiem prou savis (ni ganes) per establir com hauria de funcionar el sistema més enllà de retornar als valors bàsics que regeixen la biodiversitat natural d’aquest planeta.

Relat d’un mes de viatge a la Índia

3
Publicat el 31 d'agost de 2015

Estem volant, de tornada cap a casa, després d’un mes de viatge en família pel nord de la índia. Tenia al cap escriure abans, sobre el que anés veient a cada ciutat o poble on paréssim però crec que encara ara no sóc del tot conscient del que ens ha arribat a passar per davant. Tot i així, intentaré ordenar en paraules els pensaments que m’han passat pel cap per reflectir-los, encara no sé com, en un relat mínimament coherent i potser fins i tot digne de ser llegit. A veure si me’n surto…

IMG_20150819_203709

Per començar amb alguna cosa, puc dir sense mullar-me, que han estat X kilòmetres recorreguts amb tren i soferts amb cotxe i autobús (la conducció i el trànsit a la Índia són quelcom que va més enllà del que puc i vull explicar ara). El nostre viatge va començar, ha passat i ha acabat a Delhi, va seguir per quinze dies de viatge en cotxe pel Rajasthan fins a arribar a Agra; des d’on vam agafar un tren cap a Varanasi, ciutat sagrada de l’hinduisme i sens dubte una de les perles del viatge. Des d’aquí vam enfilar amb tren cap al nord fins a Amritsar, per després visitar Dharamsala, Chandigarh i Rishikesh.

De Nova Delhi, la metròpolis de 16 milions d’habitants que fa de capital de la Índia no en puc escriure massa perquè sempre hi hem estat de passada. Del poc que hem vist em va impressionar el bullici caòtic dels basars de Old Delhi i la illa de calma que esdevé entre aquests la mesquita Jamal Masjid. Sens dubte, una bona benvinguda per començar el viatge.

El dia següent, tot i que no ho teníem previst d’aquesta manera, els problemes per trobar bitllets de  tren per a sis persones ens van portar a embarcar-nos en un viatge de 15 amb cotxe que ens va portaria per tot el Rajasthan. (Si mai teniu previst anar a la Índia i preteneu viatjar amb tren reserveu els bitllets dues o tres setmanes abans i no tindreu problemes). D’aquest estat al Sud Oest de Delhi, n’hem visitat les grans ciutats. La primera (que val la pena comentar) és Jaisalmer, una ciutat daurada als peus del desert que connecta la Índia amb el Paquistan. Els seus habitants viuen dins i al voltant del Ford, merescuda icona de la ciutat tan per la majestuositat de la construcció que el conforma com per la vida que s’hi respira dins, doncs és l’únic fort del Rajasthan habitat actualment. Passejar al vespre pels seus tranquils carrers i sopar divisant les vistes que permeten els seus restaurants és una experiència que recompensa els llargs kilòmetres que s’han de recórrer per arribar-hi.

La segona va ser Jodhpur, la ciutat blava pel color de les seves cases pintades així des de fa anys i panys. Aquí hi vam visitar l’encara més gran Ford de Merangarh i l’atrafegat Mercat de la Torre del Rellotge però sobretot em quedo amb la troballa del millor lassi (iogurt begut típic de com a mínim tota la India que hem visitat) del viatge, un Lassi de Safrà el gust del qual encara em fa la boca ougua.

Després, de camí a Udaipur vam visitar el temple jainista de Ranakpur, un immens edifici de marbre perdut al mig de la selva. Tenia 1444 (moltes) columnes tallades cadascuna de forma única i una audioguia, però certament la calma de les vistes a la selva que permetien els seus balcons em van semblar motiu de més atenció.

 Una carretera, a estones selvàtica i plena de micos i que en altres atravessava petits poblets envoltats de camps d’arròs ens va fer arribar a Udaipur coincidint amb la posta de sol. Un espectacle de tons vermells, morats i blaus tenyia el Pichola Lake i es va convertir en una de les imatges que ens enduem gravades a la retina. La ciutat en si vivia mirant al llac, al mig del qual s’alçava el Lake Palace, un edifici també completament de marbre on es rodar part de la pel·lícula Octopussy de l’amic James Bond. A més, és l’hotel més famós del subcontinent i sí, només el vam veure d’aprop des de la barca que feia la volta pel llac.

I de llac a llac vam tirar perquè ens tocava i vam pujar per una autopista fent autèntic world rally car entre camions i jeeps en contra direcció fins a Pushkar, la primera ciutat sagrada que ens creuavem, fet que significava que no hi havia ni birra ni carn, és a dir, una putada consagrada (amb tot el respecte per les tradicions hindus) que a més es repetiria en futures ocasions. De tota manera, la ciutat blanca, que no va resultar ser ni tan blanca ni tan idílica com recordaven els meus pares de la seva anterior visita romàntica 23 anys enrere (la qual no serà més citada en aquest text; doncs ja en tenen constància aproximadament tots els indis amb els que hem parlat) però tot i així van valdre la pena les místiques passejades al vespre pel llac i amb majúscules la descoberta del Hello to the Queen, un postre fet amb una base de plàtan tebi i una abundant capa galeta cruixent ambdues cobertes amb boles de gelat de vainilla suau, banyades amb xocolata calenta i tot plegat colorejat amb grans de magrada i panses. D’un altre planeta.

Ciutat sagrada enrera vam arribar a Jaipur, la massificada capital del Rajasthan que ens va acabar de massificar a nosaltres també ja cansats pel tute de kilometres de cotxe i ciutat radera l’altra. De la Pink City només en recordo l’Amer Fort i els seus elefants.

Agra va ser un vist Taj Mahal i no vist. Però, pel poc més que vam veure ja en vam tenir prou amb la visita al Red Ford. Ara, el Taj Mahal és una marvel on marble que meravella tot i visitar-lo a les 7 del matí i sense esmorzar. A aquesta hora vam poder disfrutar-lo sense presses i quedar astorats davant de la majestuitat amb què l’entorn l’enquadra i, si és que encara es pot, el realça regalant-li un fons de cel blau. De més aprop, arribava a ser absorvent entrenir-se a seguir amb els ulls  les filigranes que decoren el marbre de les seves parets. No he vist les altres però de ben segur que el Taj Mahal es mereix estar entre les 7 meravelles del món.

Deixant la tomba de Muntaj Mahal enrere vam agafar el primer tren del viatge cap a Varanasi en una estació plena de rates, uns lavabos putrefactes (on vaig sucumbir a la primera i liquidament soferta diarrea) i fins i tot un gos mort al mig de la via. El tren en canvi, va ser força còmode tot i les llargues hores que hi vam passar.

L’arribada a Varanasi va ser una de les experiències més intenses del viatge. Al baixar del tren ens va avortar l’home del pick up service de l’hotel i ens va guiar cap a un taxi que ens portaria fins la ciutat. Fins aquí tot bé. Les multituds vestides de taronja, avançant en files inacabables i corejant mantres religiosos van venir just al baixar del cotxe i ens van acompanyar com una processó per carrers i carrerons fins al vell mig del meollo, la nostra Guest House. Va resultar que era dilluns, el Lord Shiva Day i la nostra arribada coincidia amb la celebració d’un festival hindu concorregut per gent de tota la Índia. Sense saber-ho en vam ser convidats de pedra i crec que mai ho oblidarem. Ja més descansats vam poder fer el sunset boattrip pel Ganges amb uns catalans i uns londinencs amb qui ens vam aliar per aconseguir un bon preu de grup. Només arrencar la barca ens va creuar per davant un cos humà menys cremat del compte. En veure’l ens van canviar a tots les cares, acabàvem d’entrar en la realitat que es viu a Varanasi i especialment en les aigües del Ganges. Vam seguir navegants per veure els crematoris i vam acabar veient la Puja des de l’aigua, un ritual espiritual i multitudinari celebrat de cara el riu. Impressionant. Més tard vam conèixer una parella de Hong Kong en una tenda de Lassis que també es va sumar al nostre pròxim sunrise boattrip. Aquest però va ser més decebedor degut als núvols, més aviat un cloudrise. Les incomptables passejades amb pèrdues incloses per l’entramat del casc antic de Varanasi van acabar d’arrodonir-hi la nostra estada.

La recta final del viatge començava a Amritsar, ciutat a la que vam arribar després d’un dia i mig de viatge amb tren. Aquí també vam fer un vist i no vist, aquest cop amb el Golden Temple, un temple Sij, tot i ser diferent del Taj, també ens vam impressionar sobre manera, per l’edifici en sí, el seu entorn i la devoció religiosa que s’hi respirava. Al sortir vam fer un deliciós fastfood punjabí (tan de bo en tinguéssim com aquest en el nostre país) i vam anar directes al taxi que després de 6 hores de viatge entre corbes i boires ens portaria fins a Dharamsala.

Un cop arribats a aquesta regió que acull uns 80000 refugiats tibetans vam decidir allotjar-nos a Mcleod Ganj, població seu del govern tibetà a l’exili i residència del Dalai Lama. Aquí vam sentir l’hotel Om i les seves tranquil·les vistes com la nostra primera casa a la Indià. 22 dies després, ni més ni menys. Abans no havíem estat més de dues nits seguides en cap habitació exceptuant la senzilla Guest House de Varanasi. Establert el camp base, vam començar per la visita a la seu de la comunitat tibetana, la qual com a seu a l’exili es definia per la senzillesa de qui desitjaria estar de pas. Rodejant la seu vam agafar un camí de peregrins decorat amb banderoles d’oració tibetanes que per si sol justificava la visita. Els següents dies amb més calma vam fer un parell de trekkings pels tranquils i ídilics pobles de Dharamkot i Bagsu i les muntanyes dels voltants. També vam fer un curs de cuina punjabí i un curs de massatges que de ben segur ens serviran en un futur. Ens vam establir tant que fins i tot vam aconseguir veure el Barça, tota una fita. L’últim dia vam aconseguir trobar obert el Museu Tibetà i va ser en aquest, que el cocktail de la crua història del poble “del sostre del món”, les associacions de voluntariats amb els refugiats i les serralades per sobre dels 4000m a tir de pedra em van fer plantejar per primer cop la possibilitat de tornar-hi aviat i per passar-hi una bona temporada. El projecte ja em ronda les sinapsis, a veure si potser realitat més d’hora que tard.

D’aquest oasi de muntanya i pluja diària en vam marxar cap a Chandigarh, una ciutat fundada els anys 50 per celebrar la Independència de la Índia del Regne Unit i servir de capital dels estats del Punjab i Haryana. Projectada per l’arquitecte suís Le Corbusier en diferents sectors quadriculats era definida per la Bíblia (Lonely Planet) com una ciutat pròspera i ordenada gràcies l’enginy del seu urbanisme modern. I tot i que abans d’arribar-hi ens costava de creure, els parcs i jardins promesos es van fer realitat. Només ens va faltar aconseguir llogar bicicletes per acabar de disfrutar la urbe. A més, tot i que no gaire ben guiada la visita als imponents edificis governamentals d’estètica protobrutalista (formigó armat) van satisfer les nostres expectatives arquitectòniques, sobretot de l’Arnau.

La última parada del nostre viatge ens portava cap a Rishikesh, ciutat també sagrada, seu mundial del yoga, banyada pel Ganga i al peu de muntanyes dignes de trekking. Per arribar a aquest últim paradís promès vam decidir acabar de trencar la nostra bombolla turística i provar l’últim mitjà de transport terrestre (no he mencionat els rickshaws i tuc tucs, que també vam agafar) que ens faltava, l’autobús. Res més lluny que un monstre blanc i blau de la marca Tata ens va portar en un viatge de més de 7 hores per carreteres plegades de camions als que avançàvem de tres en tres mentre ens en venien altres de cara. Vaig veure tan clar que l’altre barri s’aproximava que ja tenia pensats els moviments per saltar de l’autobús en cas de preveure una imminent col·lisió frontal. Aixecar-me, agafar embranzida i amb dos passos cap a l’esquerra i, amb un bon salt girar l’espatlla per travessar la porta del bus i escapar d’una mort segura. Digne del mismissimo James Bond ja citat. A tot això, el conductor es mantenia despert a base d’ostiar-se a sí mateix i per acabar-ho d’especiar, al col·lega hindi del seient del davant va i no se li acut res més que encendre’s un piti i compartir-lo amb el fitipaldi. Subrealista. Drames a banda, o no, vam arribar a Rishikesh a quarts de quatre de la matinada i vam tenir la “sort” que el tuc-tuc amb qui vam tenir tractes per acostar-nos a l’Hotel Green View (que no tenia view, ni encara menys green) no podia deixar-nos-hi perquè era a l’altra banda del pont. En conseqüència, vam atravessar el pont del Ganges i el mercat local a les fosques, esquivant tifes i mirant de no despertar les vaques, gossos i persones que malauradament els tocava dormir al carrer. Tota una travessa.

L’endemà vam fugir de pressa i corrents de les habitacions humides que ens havien acollit a mitja nit per trobar en el Divine Ganga Cottage el lloc perfecte per al descans final que ens havíem guanyat. Les vistes al Ganges des de la seva terrassa, les habitacions decents i un personal molt acollidor van acabar d’arrodonir el mes. Des d’aquí vam anar fent sortides amb la calma del cabal del riu sagrat com a fidel companya per afeintar-nos, deleitar-nos amb la gastronomia local (la gastronomia, menjar o fatu de la Índia és un altre tema que donaria una llarga conversa, més endavant) i fer un intent força fallit d’anar a veure l’ashram on s’havien allotjat en l’època pertinent els mismíssims Beatles. A més, a l’hotel vam conèixer el Zubhi (zarreta), un noi de 30 anys que treballava deñ mosso multiusos les 24h del dia. Ens va explicar que ho feia per unes 3000 rupies al mes (menys de 45€), un sostre i una dieta a base d’arròs i chapati. Tot això sense perdre el somriure i bon humor que sempre l’acompanyaven; també, quan, emocionat perquè era la primera vegada que ho feia, ens va organitzar i guiar en un trekking que ens va portar des d’un temple de Shiva i Sati penjat dalt d’una muntanya a través de camps d’arròs de postal per acabar en unes waterfalls que van posar la cirereta al viatge.

Fins aquí el meu relat, espero que algú arribi a llegir fins a aquesta frase sense haver mort d’avorriment. En els propers dies, si trobo les paraules, intentaré fer una reflexió en tebi de l’impacte que ha tingut en la meva realitat occidental la societat índia i si m’acabo d’animar escriuré algunes idees pràctiques per viatjar per la Índia que se m’han anat ocorrent al llarg de la nostra estada.

VIc. Touché Amoré – Is Survived By

0
Publicat el 1 de maig de 2015

TAissurvivedbycover

Touché Amoré és un grup d’aquells que com a músic (o intent de) et fan preguntar: com ho fan? Com ho fan per posar tanta música i emocions en cançons que duren poc més de dos minuts si és que hi arriben. Aquest Is Survived By és la seva última referència i és ple de temes que són petits grans móns dins de l’univers que conforma tot el disc. És possible que escoltar una única cançó desorienti, per això recomanem escoltar el disc de PE a PA i deixar-se emportar per l’adrenalina dels trossos frenètics, l’extasi dels trossos ambientals i la sinceritat i proximitat de les seves lletres; que un cop acabat et fa sentir sobrepassat, com si hagués passat una huracà per l’habitació, del que ara només  en queda la brisa suau del mar calmat. Aquest disc és poesia feta música.

Martí i Roc

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Vc. A Wilhelm Scream – Partycrasher

0
Publicat el 1 de maig de 2015

AWSpartycrasher

A Wilhelm scream, és un grup que em va enganxar des de la primera cançó que vaig escoltar. Gran part de culpa la va tenir el seu cantant, Nuno Pereira, que amb la seva veu resgada i potent, combinada amb unes melodies sensibles però alhora punyents;  fa d’aquest grup una petita joia del hardcore melòdic la qual a ningú hauria de deixar escapar.

Però centrant-nos en aquest album, Partycrasher ens ofereix, per una banda una muntanya russa d’emcions en cada cançó que, al contrari dels primers discs de la banda, és fa de més fàcil digestió per el gran públic. I per altra banda, una instrumental variada, tècnica, molt dinàmica i de gran qualitat; molt recomanada per aquells músics sibarites que no poden deixar d’analitzar la música que escolten.

Resumint, si tens ganes de descarregar adrenalina i et vols empapar d’emocions positives, sens dubte aquest disc és una bona elecció.

Martí Clapés González

PD: com el Martí, tothom que vulguí està més que convidat a penjar reviews de discus que el commoguin.

IV. My Chemical Romance – The Black Parade

0

Blackparadecover

Una tarda vespre de diumenge m’ha servit per recuperar aquest tros de disc. Si es deixen de banda els prejudicis estètics (com sempre que s’escolta música hauríem de fer) My Chemical Romance és un d’aquells grups que hauria d’estar a la biblioteca de cadascú. El The Black Parade és potser l’album més representatiu de la seva trajectòria i per això em sembla una bona manera de començar a escoltar-los. Amb cançons per tots els gustos i intensitats no deixa de sorprendre a mesura que avancen les pistes.

Llista de cançons:

  • 1. The End.
  • 2. Dead!
  • 3. This Is How I Disappear
  • 4. The Sharpest Lives
  • 5. Welcome to the Black Parade
  • 6. I Dont Love You
  • 7. House of Wolves
  • 8. Cancer
  • 9. Mama
  • 10. Sleep
  • 11. Teenagers
  • 12. Disenchanted
  • 13. Famous Last Words
  • 14. Blood (hidden track)
  • 15. Heaven Help Us (bonus track)

Les lletres les podeu trobar a:
http://www.azlyrics.com/m/mychemicalromance.html

PD: Si us agrada, no us perdeu l’anterior Three Cheers for a Sweet Revenge.

Publicat dins de General | Deixa un comentari