Estem volant, de tornada cap a casa, després d’un mes de viatge en família pel nord de la índia. Tenia al cap escriure abans, sobre el que anés veient a cada ciutat o poble on paréssim però crec que encara ara no sóc del tot conscient del que ens ha arribat a passar per davant. Tot i així, intentaré ordenar en paraules els pensaments que m’han passat pel cap per reflectir-los, encara no sé com, en un relat mínimament coherent i potser fins i tot digne de ser llegit. A veure si me’n surto…
Per començar amb alguna cosa, puc dir sense mullar-me, que han estat X kilòmetres recorreguts amb tren i soferts amb cotxe i autobús (la conducció i el trànsit a la Índia són quelcom que va més enllà del que puc i vull explicar ara). El nostre viatge va començar, ha passat i ha acabat a Delhi, va seguir per quinze dies de viatge en cotxe pel Rajasthan fins a arribar a Agra; des d’on vam agafar un tren cap a Varanasi, ciutat sagrada de l’hinduisme i sens dubte una de les perles del viatge. Des d’aquí vam enfilar amb tren cap al nord fins a Amritsar, per després visitar Dharamsala, Chandigarh i Rishikesh.
De Nova Delhi, la metròpolis de 16 milions d’habitants que fa de capital de la Índia no en puc escriure massa perquè sempre hi hem estat de passada. Del poc que hem vist em va impressionar el bullici caòtic dels basars de Old Delhi i la illa de calma que esdevé entre aquests la mesquita Jamal Masjid. Sens dubte, una bona benvinguda per començar el viatge.
El dia següent, tot i que no ho teníem previst d’aquesta manera, els problemes per trobar bitllets de tren per a sis persones ens van portar a embarcar-nos en un viatge de 15 amb cotxe que ens va portaria per tot el Rajasthan. (Si mai teniu previst anar a la Índia i preteneu viatjar amb tren reserveu els bitllets dues o tres setmanes abans i no tindreu problemes). D’aquest estat al Sud Oest de Delhi, n’hem visitat les grans ciutats. La primera (que val la pena comentar) és Jaisalmer, una ciutat daurada als peus del desert que connecta la Índia amb el Paquistan. Els seus habitants viuen dins i al voltant del Ford, merescuda icona de la ciutat tan per la majestuositat de la construcció que el conforma com per la vida que s’hi respira dins, doncs és l’únic fort del Rajasthan habitat actualment. Passejar al vespre pels seus tranquils carrers i sopar divisant les vistes que permeten els seus restaurants és una experiència que recompensa els llargs kilòmetres que s’han de recórrer per arribar-hi.
La segona va ser Jodhpur, la ciutat blava pel color de les seves cases pintades així des de fa anys i panys. Aquí hi vam visitar l’encara més gran Ford de Merangarh i l’atrafegat Mercat de la Torre del Rellotge però sobretot em quedo amb la troballa del millor lassi (iogurt begut típic de com a mínim tota la India que hem visitat) del viatge, un Lassi de Safrà el gust del qual encara em fa la boca ougua.
Després, de camí a Udaipur vam visitar el temple jainista de Ranakpur, un immens edifici de marbre perdut al mig de la selva. Tenia 1444 (moltes) columnes tallades cadascuna de forma única i una audioguia, però certament la calma de les vistes a la selva que permetien els seus balcons em van semblar motiu de més atenció.
Una carretera, a estones selvàtica i plena de micos i que en altres atravessava petits poblets envoltats de camps d’arròs ens va fer arribar a Udaipur coincidint amb la posta de sol. Un espectacle de tons vermells, morats i blaus tenyia el Pichola Lake i es va convertir en una de les imatges que ens enduem gravades a la retina. La ciutat en si vivia mirant al llac, al mig del qual s’alçava el Lake Palace, un edifici també completament de marbre on es rodar part de la pel·lícula Octopussy de l’amic James Bond. A més, és l’hotel més famós del subcontinent i sí, només el vam veure d’aprop des de la barca que feia la volta pel llac.
I de llac a llac vam tirar perquè ens tocava i vam pujar per una autopista fent autèntic world rally car entre camions i jeeps en contra direcció fins a Pushkar, la primera ciutat sagrada que ens creuavem, fet que significava que no hi havia ni birra ni carn, és a dir, una putada consagrada (amb tot el respecte per les tradicions hindus) que a més es repetiria en futures ocasions. De tota manera, la ciutat blanca, que no va resultar ser ni tan blanca ni tan idílica com recordaven els meus pares de la seva anterior visita romàntica 23 anys enrere (la qual no serà més citada en aquest text; doncs ja en tenen constància aproximadament tots els indis amb els que hem parlat) però tot i així van valdre la pena les místiques passejades al vespre pel llac i amb majúscules la descoberta del Hello to the Queen, un postre fet amb una base de plàtan tebi i una abundant capa galeta cruixent ambdues cobertes amb boles de gelat de vainilla suau, banyades amb xocolata calenta i tot plegat colorejat amb grans de magrada i panses. D’un altre planeta.
Ciutat sagrada enrera vam arribar a Jaipur, la massificada capital del Rajasthan que ens va acabar de massificar a nosaltres també ja cansats pel tute de kilometres de cotxe i ciutat radera l’altra. De la Pink City només en recordo l’Amer Fort i els seus elefants.
Agra va ser un vist Taj Mahal i no vist. Però, pel poc més que vam veure ja en vam tenir prou amb la visita al Red Ford. Ara, el Taj Mahal és una marvel on marble que meravella tot i visitar-lo a les 7 del matí i sense esmorzar. A aquesta hora vam poder disfrutar-lo sense presses i quedar astorats davant de la majestuitat amb què l’entorn l’enquadra i, si és que encara es pot, el realça regalant-li un fons de cel blau. De més aprop, arribava a ser absorvent entrenir-se a seguir amb els ulls les filigranes que decoren el marbre de les seves parets. No he vist les altres però de ben segur que el Taj Mahal es mereix estar entre les 7 meravelles del món.
Deixant la tomba de Muntaj Mahal enrere vam agafar el primer tren del viatge cap a Varanasi en una estació plena de rates, uns lavabos putrefactes (on vaig sucumbir a la primera i liquidament soferta diarrea) i fins i tot un gos mort al mig de la via. El tren en canvi, va ser força còmode tot i les llargues hores que hi vam passar.
L’arribada a Varanasi va ser una de les experiències més intenses del viatge. Al baixar del tren ens va avortar l’home del pick up service de l’hotel i ens va guiar cap a un taxi que ens portaria fins la ciutat. Fins aquí tot bé. Les multituds vestides de taronja, avançant en files inacabables i corejant mantres religiosos van venir just al baixar del cotxe i ens van acompanyar com una processó per carrers i carrerons fins al vell mig del meollo, la nostra Guest House. Va resultar que era dilluns, el Lord Shiva Day i la nostra arribada coincidia amb la celebració d’un festival hindu concorregut per gent de tota la Índia. Sense saber-ho en vam ser convidats de pedra i crec que mai ho oblidarem. Ja més descansats vam poder fer el sunset boattrip pel Ganges amb uns catalans i uns londinencs amb qui ens vam aliar per aconseguir un bon preu de grup. Només arrencar la barca ens va creuar per davant un cos humà menys cremat del compte. En veure’l ens van canviar a tots les cares, acabàvem d’entrar en la realitat que es viu a Varanasi i especialment en les aigües del Ganges. Vam seguir navegants per veure els crematoris i vam acabar veient la Puja des de l’aigua, un ritual espiritual i multitudinari celebrat de cara el riu. Impressionant. Més tard vam conèixer una parella de Hong Kong en una tenda de Lassis que també es va sumar al nostre pròxim sunrise boattrip. Aquest però va ser més decebedor degut als núvols, més aviat un cloudrise. Les incomptables passejades amb pèrdues incloses per l’entramat del casc antic de Varanasi van acabar d’arrodonir-hi la nostra estada.
La recta final del viatge començava a Amritsar, ciutat a la que vam arribar després d’un dia i mig de viatge amb tren. Aquí també vam fer un vist i no vist, aquest cop amb el Golden Temple, un temple Sij, tot i ser diferent del Taj, també ens vam impressionar sobre manera, per l’edifici en sí, el seu entorn i la devoció religiosa que s’hi respirava. Al sortir vam fer un deliciós fastfood punjabí (tan de bo en tinguéssim com aquest en el nostre país) i vam anar directes al taxi que després de 6 hores de viatge entre corbes i boires ens portaria fins a Dharamsala.
Un cop arribats a aquesta regió que acull uns 80000 refugiats tibetans vam decidir allotjar-nos a Mcleod Ganj, població seu del govern tibetà a l’exili i residència del Dalai Lama. Aquí vam sentir l’hotel Om i les seves tranquil·les vistes com la nostra primera casa a la Indià. 22 dies després, ni més ni menys. Abans no havíem estat més de dues nits seguides en cap habitació exceptuant la senzilla Guest House de Varanasi. Establert el camp base, vam començar per la visita a la seu de la comunitat tibetana, la qual com a seu a l’exili es definia per la senzillesa de qui desitjaria estar de pas. Rodejant la seu vam agafar un camí de peregrins decorat amb banderoles d’oració tibetanes que per si sol justificava la visita. Els següents dies amb més calma vam fer un parell de trekkings pels tranquils i ídilics pobles de Dharamkot i Bagsu i les muntanyes dels voltants. També vam fer un curs de cuina punjabí i un curs de massatges que de ben segur ens serviran en un futur. Ens vam establir tant que fins i tot vam aconseguir veure el Barça, tota una fita. L’últim dia vam aconseguir trobar obert el Museu Tibetà i va ser en aquest, que el cocktail de la crua història del poble “del sostre del món”, les associacions de voluntariats amb els refugiats i les serralades per sobre dels 4000m a tir de pedra em van fer plantejar per primer cop la possibilitat de tornar-hi aviat i per passar-hi una bona temporada. El projecte ja em ronda les sinapsis, a veure si potser realitat més d’hora que tard.
D’aquest oasi de muntanya i pluja diària en vam marxar cap a Chandigarh, una ciutat fundada els anys 50 per celebrar la Independència de la Índia del Regne Unit i servir de capital dels estats del Punjab i Haryana. Projectada per l’arquitecte suís Le Corbusier en diferents sectors quadriculats era definida per la Bíblia (Lonely Planet) com una ciutat pròspera i ordenada gràcies l’enginy del seu urbanisme modern. I tot i que abans d’arribar-hi ens costava de creure, els parcs i jardins promesos es van fer realitat. Només ens va faltar aconseguir llogar bicicletes per acabar de disfrutar la urbe. A més, tot i que no gaire ben guiada la visita als imponents edificis governamentals d’estètica protobrutalista (formigó armat) van satisfer les nostres expectatives arquitectòniques, sobretot de l’Arnau.
La última parada del nostre viatge ens portava cap a Rishikesh, ciutat també sagrada, seu mundial del yoga, banyada pel Ganga i al peu de muntanyes dignes de trekking. Per arribar a aquest últim paradís promès vam decidir acabar de trencar la nostra bombolla turística i provar l’últim mitjà de transport terrestre (no he mencionat els rickshaws i tuc tucs, que també vam agafar) que ens faltava, l’autobús. Res més lluny que un monstre blanc i blau de la marca Tata ens va portar en un viatge de més de 7 hores per carreteres plegades de camions als que avançàvem de tres en tres mentre ens en venien altres de cara. Vaig veure tan clar que l’altre barri s’aproximava que ja tenia pensats els moviments per saltar de l’autobús en cas de preveure una imminent col·lisió frontal. Aixecar-me, agafar embranzida i amb dos passos cap a l’esquerra i, amb un bon salt girar l’espatlla per travessar la porta del bus i escapar d’una mort segura. Digne del mismissimo James Bond ja citat. A tot això, el conductor es mantenia despert a base d’ostiar-se a sí mateix i per acabar-ho d’especiar, al col·lega hindi del seient del davant va i no se li acut res més que encendre’s un piti i compartir-lo amb el fitipaldi. Subrealista. Drames a banda, o no, vam arribar a Rishikesh a quarts de quatre de la matinada i vam tenir la “sort” que el tuc-tuc amb qui vam tenir tractes per acostar-nos a l’Hotel Green View (que no tenia view, ni encara menys green) no podia deixar-nos-hi perquè era a l’altra banda del pont. En conseqüència, vam atravessar el pont del Ganges i el mercat local a les fosques, esquivant tifes i mirant de no despertar les vaques, gossos i persones que malauradament els tocava dormir al carrer. Tota una travessa.
L’endemà vam fugir de pressa i corrents de les habitacions humides que ens havien acollit a mitja nit per trobar en el Divine Ganga Cottage el lloc perfecte per al descans final que ens havíem guanyat. Les vistes al Ganges des de la seva terrassa, les habitacions decents i un personal molt acollidor van acabar d’arrodonir el mes. Des d’aquí vam anar fent sortides amb la calma del cabal del riu sagrat com a fidel companya per afeintar-nos, deleitar-nos amb la gastronomia local (la gastronomia, menjar o fatu de la Índia és un altre tema que donaria una llarga conversa, més endavant) i fer un intent força fallit d’anar a veure l’ashram on s’havien allotjat en l’època pertinent els mismíssims Beatles. A més, a l’hotel vam conèixer el Zubhi (zarreta), un noi de 30 anys que treballava deñ mosso multiusos les 24h del dia. Ens va explicar que ho feia per unes 3000 rupies al mes (menys de 45€), un sostre i una dieta a base d’arròs i chapati. Tot això sense perdre el somriure i bon humor que sempre l’acompanyaven; també, quan, emocionat perquè era la primera vegada que ho feia, ens va organitzar i guiar en un trekking que ens va portar des d’un temple de Shiva i Sati penjat dalt d’una muntanya a través de camps d’arròs de postal per acabar en unes waterfalls que van posar la cirereta al viatge.
Fins aquí el meu relat, espero que algú arribi a llegir fins a aquesta frase sense haver mort d’avorriment. En els propers dies, si trobo les paraules, intentaré fer una reflexió en tebi de l’impacte que ha tingut en la meva realitat occidental la societat índia i si m’acabo d’animar escriuré algunes idees pràctiques per viatjar per la Índia que se m’han anat ocorrent al llarg de la nostra estada.
