Sembla ser que el Govern i el Parlament han demanat al Barça que, donat que el proper partit contra el Mallorca coincideix amb la Diada, facin un acte de suport a l’Estatut. Jo ja fa temps que vaig desconnectar per esgotament però em sembla que encara no hi ha nou Estatut, que no se sap
A l’inici de l’estiu em vaig plantejar fer l’experiment –no gaire original– d’intentar recollir tots els noms de possibles fitxatges blaugrana que han anat sortint als mitjans. De tots els rius de tinta, pàgines i minuts televisius i radiofònics, ens hem quedat amb Ezquerro i Van Bommel que venien gratis i al juny ja estaven al
Sort que Ronaldinho ja ha signat. El que no entenc és perquè no li han ofert un contracte fins al 2030 pel cap baix. Jo sóc contrari als contractes llargs i per això reivindico que Ronaldinho — y també Puyol — és l’excepció que confirma la regla. Els jugadors que obliguen a afegir el pitet al
Tres bicicletes del Robinho i a Madrid ja pretenen seure’ns al famós cagodromo. La veritat és que sembla mentida que ja s’hagin gastat tones de paper per situar a un xaval que ha jugat 25 minuts contra el Cadis al nivell del Pelé dels 70. I a la meseta els sembla que ja ho tenen
Després de cada partit del Barça tots podem escoltar i llegir aquells anàlisis tant originals que els fan a tots els jugadors. Amb paraules com gris, goleador, desaparecido, voluntarioso, … es defineix la tasca dels jugadors als que també se’ls valora amb una nota o amb estrelletes com si fossin una pel·lícula de Cine de Fiesta.
Els dos anys que m’ha tocat assistir a l’Assemblea de compromissaris del FC Barcelona m’han servit per constatar la inutilitat i absurditat d’aquest acte. El Barça és propietat de prop de 138.000 socis. D’aquests hi ha poc menys de 3.000 compromissaris a qui se’ls delega la representació i, finalment, només assisteixen a l’acte uns 300.
Fa uns dies vaig rebre la carta del club que em convocava a l’Assemblea de Compromissaris d’aquest proper dissabte. Els números del club semblen fantàstics, l’equip i les seccions — amb l’excepció del bàsquet — en molt bona línia i el projecte social fa patxoca. Però n’hi ha que tenim memòria històrica i recordem que
L’Emilio Pérez de Rozas ha escrit un fantàstic article a El Periódico (del divendres 12 d’agost) mostrant les ‘amistats perilloses’ del president a Mallorca. Si compten el director de El Mundo, Pedro J Ramírez, el blanquíssim i espanyolíssim Carlos Sainz, alts càrrecs del PP (Jaume Mates entre ells) i el més gran especulador de l’illa, l’alemany Mathias Kühn.
Com si en comptes dels U2 hagués tocat el Bob Marley: ens hem quedat sense herba. Ara cal replantar-la a corre cuita i confiar que no es repeteixin les escenes de la famosa gespa dels de Gardentona que, fent un homenatge al maig de 68, ens van voler mostrar als culers que sota els camps
Hi ha dues maneres senzilles de sortir als mitjans de comunicació. La primera és vendre’s la dignitat i acabar a qualsevol reality o programa del cor explicant una parida. La segona opció és crear un grup d’oposició a la directiva del Barça. Ningú et demanarà cap referència, amb un cutre-manifest i quatre signatures no representatives
He vist a la portada de Vilaweb que m’ha sortit competència. Resulta que el gran Jordi Borda també s’ha animat a escriure un diari sobre la gira de pretemporada del Barça. Sort en té ell que pot seguir-la. De cara a la propera temporada a veure si trobo algún esponsor (si cal me’l busco a
Ja ho deien a Full Monty: si només ho fas un vegada, cal anar a per totes i ensenyar la carn d’olla. El president no es va aplicar i, a l’aeroport del Prat, va fer un striptease d’anar per casa. Un d’aquests de Noche de fiesta amb el que riuen les iaies quan algú es
La premsa esportiva és el Qué me dices dels futboleros. Com a informació poca cosa i l’interès es redueix al safareig i a la necessitat malaltissa que tenim que donar mil voltes a cada tonteria que estigui lligada al món de la pilota. Durant l’estiu, les discussions sobre l’arbitre, el regat de Ronaldinho o la
Desconec si això de la gira pel Japó ens donarà gaire caler però, el cert és que no para d’oferir-nos imatges impagables. De les constants sorpreses -sovint desagradables- que ens ofereix la mundialització, la de veure un grup de nipons cridant "uh, uh, Oleguer" a l’aeroport de Tokyo és una de les que em quedarà
Ara que som campions de lliga m’han explicat que si passes per les oficines del Barça cridant ¿Qué hay de lo mio? et donen un xec amb una morterada de diners. I després diran que els catalans som uns garrepes! I és que això de ser futbolista és el xollo del segle. Si ets un