Diari d'un Culer
Sovint comparen un gol amb un orgasme. No hi ha comparació, és millor un gol
Fa molts dies que escolto que els contractes llargs són dolents. Què no es pot preveure si un jugador rendirà. Que contribueixen a desmotivar, a adoptar una actitut ‘funcionarial’. I em sembla que tot això és cert menys quan un veu com és Ronaldinho.
Resaré cada nit perquè Ronaldinho jugui sempre al Barça. Sempre em tingut els millors jugadors i, malauradamet, n’hi ha molts que ens van durar molt poc, des de Luisito Suarez a Ronaldo passant per Cruyff, Maradona o Romario. No em sembla mala idea intentar que un futbolista que et fa caure la baba fins i tot quan entrena — fa coses amb la pilota que la resta de mortals som incapaços d’imaginar — és quedi uns anyets per can Barça fins que deixem ben empapat el pitet.
I valorem també el compromís. No sé si sóc el més il·lús de Catalunya (és molt probable) però em crec a Ronaldinho quan diu que es feliç i que està compromès amb el club. Me’l crec perquè el veig sincer i espontani. I és que si el futbolista meravella, el personatge és fascinant.
Com sempre hi ha els ‘amargats’ que surten a dir que és feliç pels diners. I sens dubte jo seria molt més feliç cobrant només una petita part del que guanya Ronaldinho. Però el fet és que Ronaldinho podria estar guanyant el que li donem aquí, o més, al Chelsea, al Milan, a la Juve, al Manchester, al Madrid… i ell ha decidit quedar-se a Barcelona.
Que sigui per molts anys que tots els mitòmans enamorats de les elàstiques i altres filigranes puguem gaudir cada setmana veient com ell s’ho passa bé sobre la gespa del Camp Nou.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
D’acord amb tu, company. Els contractes llargs són dolents si els contractats ho són. Si fitxes bé, són indiscutiblement recomanables. A més a més, tal com està el Barça tampoc es podria permetre el luxe d’amortitzar aquests fitxatges tan cars en dos o tres anys.
Aquests llestos de les tertúlies que aquests dies bescanten els contractes llargs d’un Ronaldinho, d’un Xavi, d’un Eto’o, d’un Deco, d’un Messi, serien els primers a fotre el crit al cel i demanar dimissions si aquí d’un any o dos qualsevol d’aquests jugadors se n’anessin al Madrid o al Chelsea de torn de forma totalment gratuïta perquè se’ls ha acabat el contracte.
A més, no sé perquè, però em costa de pensar en cap d’aquests que he dit acomodat a les tonteries galàctiques dels de la meseta… Potser sí que tenen raó que els nostres no són tal "guapos" com els seus. Però aniran més a barraca, segur!