?Tothom té dret a una venjança?, diu en Bill a la mítica pel·lícula d’en Taratino. Aquest és un dels fets que més m’agrada del futbol: sempre et dona l’oportunitat d’una revenja i et serveix la possibilitat d’arrencar-te qualsevol l’espina clavada. Ahir li va tocar al Milan, segurament l’equip que ha patit l’episodi més cruel del
La putada de la Champions és que ella continua igual un cop t’han eliminat. Tornes de Liverpool i tothom et comenta que s’ha acabat la Champions fins l’any que ve, però no és cert. Un dimecres qualsevol, poses la tele i et trobes al Chelsea i al València el plena eliminatòria i et sents enganyat,
Culer trist i futbolero content. Aquesta és la sensació agredolça i jekiliheidana que em deixa el viatge a Liverpool. Decepciona el resultat, l’equip, la impotència. Decepciona sobretot dir adéu a la Champions, no tornar a escoltar la seva musiqueta i haver de veure els gran equips d’Europa per la tele. Però Liverpool no decepciona mai
No em fa por Anfield. Ni Gerrard, ni Crouch, ni Benítez, ni l’esperit de Bill Shankly, ni els càntincs de The KOP. Perquè sé que l’equip pot marcar dos gols a qualsevol camp del planeta, no em fa por perdre dos dies per anar a Liverpool (potser ara trobaré entrades regalades) i deixar-me la gola
Dies de Dragon Khan. Vivim un gran partit contra el Ràcing i ens despertem amb la bomba Etoo. Fumem la pipa de la pau i gaudim del buenrollisme fins que ve el València i ens guanya. Però de tot plegat, d?aquest viatge d?àcid a lo Woodstock, em quedo amb veure a Rijkaard l?any que ve
Res. No em toca mai res. Ni l?Euromillones, ni La Primitiva, ni la 6/49. Tampoc no m?ha tocat mai cap Trio ?ni guarrete ni de la loteria catalana-. I, evidentment, tampoc no m?han tocat les entrades per anar a Liverpool. Hauré de confiar que algun amic dels que també es va apuntar al sorteig hagi tingut
Per la via ràpida. I la via ràpida a Can Barça és diu Ronaldinho. És la drecera a qualsevol triomf, Mentre alguns es pregunten si hi és o no hi és, ell apanya un partit amb només 18 minuts. Una murrieria i una passada en diagonal pel mig de la defensa i ja estem a
Grug, grug, grug… A hores d?ara diria que ja no em queda estómac. Hi tinc un forat. Ni un cuc, ni una anaconda, ni una rave de milions de L-Casei imunitas inflats de pastilles mitchubichi. Només un forat negre que s?ho empassa tot i està a punt de fer-me desaparèixer a mi mateix. I això
A mi no m?enganyen, això del Levski no era una final. Era un pur tràmit. Avorrit i pesat com qualsevol tràmit. Difícil d?empassar com un polvoró quan tens la boca pastosa per la ressaca de Cap d?any. Es va viatjar fins a Sofia, van jugar, van marcar un parell de golets i cap a casa.
Posiblement feia temps que no es veia un partit igual. Qualitat, tensió, polèmica, ambient, emoció, grans gols? tots els ingredients necessaris per fer feliços als aficionats. Però jo no sóc un ‘aficionat’ al futbol. No sóc d’aquests que van explicant que a ells els agrada ‘el futbol’, així, en abstracte. Jo sóc del Barça. M’agrada
A la feina la gent pregunta què va passar ahir a la nit? No ho sé. Què va passar? Tinc com un estrany buit a la memòria que va de les 20.45 a les 23 hores. No recordo res. Sé que hauria de fer-m?ho mirar per un especialista, algun psicòleg o potser un psiquiatre, però
Passejo aquest matí pels webs de la premsa madridista, veig contracròniques com ?Tiembla Barça? i penso que trista és la vida del nàufrag que va agafant-se a qualsevol fusta encara que es digui Steaua. I ho penso amb el rum-rum del meu estòmac que m?avisa que, en poques hores, seure davant la tele per veure
Vist l?aiguat que va caure ahir al Camp Nou ?un milió de litres per centímetre de pell segons la meva medició personal-, proposo canviar avui mateix el missatge de la samarreta i passar a dir-nos Bayer de Barcelona en previsió del consum d?Aspirines que necessitarem després de cada partit. Però més enllà de l’aiguat, l?important