Diari d'un Culer

Sovint comparen un gol amb un orgasme. No hi ha comparació, és millor un gol

2 de novembre de 2006
La Champions 2007
1 comentari

Les sensacions del clàssic del món mundial

Posiblement feia temps que no es veia un partit igual. Qualitat, tensió, polèmica, ambient, emoció, grans gols? tots els ingredients necessaris per fer feliços als aficionats. Però jo no sóc un ‘aficionat’ al futbol. No sóc d’aquests que van explicant que a ells els agrada ‘el futbol’, així, en abstracte. Jo sóc del Barça. M’agrada que el meu equip jugui bé i que sigui protagonista del millor partit de futbol que es pot veure al món, però em puteja que ens empatin al darrer minut. (continua)

Els grans dies són plens sensacions. A cada minut et debats sobre si avui toca sí o toca no. Ahir anava cap el camp i a cada passa m’intentava convèncer que guanyaríem. Jo em deia que sí, el cor em deia que sí, però, de les profunditats més obscures del meu cervell, sortia la merda de veueta pessimista que m’anava digent que no amb el cap. I notava com el menjar ràpid que vaig comprar camí de l’estadi passava ràpid pel meu intestí i m’obligava a apretar l’esfínter mentre passava pel costat del Princesa Sofia i veia la silueta del Camp Nou.

Nervis i sensacions. Sí. Ahir anava tota l’estona girat i sense poder decidir-me entre l’optimisme habitual o l’ai, ai, ai del tribunero. Si tot plegat no era prou estrany, em veig entrant passant l’habitual registre i magrejada que ens fan als habitants el Gol Sud quan accedim a l’estadi i el segurata em pregunta de què va el llibre que porto a la cartera i si és bo. I em teniu a 15 minuts de l’inici d’un Barça-Chelsea parlant d’Asfíxia de Chuck Palahniuk ?l’autor de El Club de la lluita– amb l’individu de porra i pistola que em repassa el camal del pantaló per si porto amagada una bengala o un llançamíssils. Un auguri massa surrealista.

I el partit també va començar estrany. Pim, pam i gol només començar. Salts, abraçades i aprofito per desfer-me de la puta veueta que al meu cap em deia que patiríem. Però minut a minut, entre aturades de Valdès i errades del Barça davant de Hilario la veueta va ressuscitant fins que Lampard fot un gol davant dels meus nassos que encara no he arribat a entendre per on es va colar. I torno a fer força a l’esfínter mentre la veueta tribunera comença a tocar-me els ous pronosticant una remuntada blue. Res d’això. L’agafa Ronaldinho, dribla i li posa en safata a Guddy perquè pugui canviar els renecs per un espai al cor dels culers. Euforia: tota!. Ni veueta, ni auguris, ni osties. Ni tan sols les ocasions del Chelsea em distrauen del subidon.

I quan ja em veia una nit llarga de castanyada desenfrenada, cau una pilota a l’àrea, la baixa Terry, la toca Drogba deixant a Márquez amb un pam de nas i l’envia al fons de xarxa. Puja la veueta tribunera m’endinya un directe al més pur estil Tyson que m’esclafa al fons del seient. Ja no hi ha paraules. Al Camp Nou només hi ha silenci i és un silenci tant incomode i cabrejant que m’endollo la ràdio per tornar cap a casa encara que m’hagi d’empassar les tonteries del Mourinho.

24 hores després he aconseguit digerir el gol de Drogba, el coglioni d’àrbitre italià i el desgraciat del Mourinho. I penso fredament que, amb el Barça a mig gas, amb Roni agafant la forma i sense Etoo, hem estat a punt de guanyar al millor Chelsea. No hi ha espai per veuetes pessimistes: ens espera un futur fantàstic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!