Diari d'un Culer

The Cavern

Això de The Cavern és un ‘pilotaçu’. Resulta
que hi ha The Cavern Club, The Cavern Shop, The Cavern Pub i qui sap s’hi també
tenen un peep-show, una fruiteria, un colmado i una agència d’assegurances. De
tots, evidentment, nosaltres vam escollir el pub. Es veu que l’espai mític on tocaven els Beatles és el Club, però qui sap si en Paul i en Ringo no van agafar algun pedal de campionat en aquella barra o van tirar la canya a alguna xiqueta en algun dels sofas.

Això sí, tot i ser el pub i no la sala de concerts, nosaltres vam cantar sense parar. Pinta rere pinta, va caure tot el cançoner
blaugrana amb les pertinets rèpliques dels aficionats del Liverpool que
ocupaven mig local. Càntics, bon rollo, cervesa… un bon pla per passar una
tarda de dimarts.

Anfield

Anfield és un futbolí. Petit, cutre i rodejat
de cases mig abandonades. I si m’he cagat 50 vegades en el museu del Barça per
ronyós i mal muntat, cal dir que sembla el Guggenheim dels museus esportius comparat amb la precarietat de l’espai on els reds acumulen les seves 5 copes d’Europa.

Però acabat aquest sacrilegi a un dels temples
del futbol mundial, em toca dir que la caixa de mistos on juguen genera
una atmosfera que faria caure la llagrimeta fins al menys futboler del planeta. Quan Anfield canta, t’ofega. T’empetiteix. Et deixa cara de
tonto. Només puc tirar del tòpic i dir que no es pot descriure l’ambient. Cal veure-ho,
escoltar-ho i sentir-ho. És la liturgia perfecta des dels pubs del voltant fins al darrer minut de partit. Una experiència que ha viure qualsevol amant de l’esport. This is Anfield.

El partit

<!–
D(["mb","Quan veus un partit fora de casa, en mig de l'ambientnde Anfield i en condicions de cansament i intoxicació etílica avançada, més quenveure un 3-4-3 et sembla que el Barça jugui 6-8-6, un 666, o un 69. El que emnva quedar clar és que els de Liverpool o jugaven amb el doble de gent o esnmovien molt. I quan Sisoko va enviar la pilota al travesser, i tenint en comptenun pal anterior i la triple ocasió que va acabar traient en Puyol, vaig creurenque realment algú allà a dalt havia escoltat les meves pregaries i que guanyaríem.

nn

Va marcar Guddy i el subidón va ser tant grannque fins i tot quan l'àrbitre va xiular encara em durava el pessigolleig al cos.nPerò al final es va demostrar què, per molt que creguem en els miracles, si nonvas a per totes la Championsnno perdona.

nnnn

Fins l'any que ve.

nn
—
Adrià Serra
adrianinho3@gmail.comn”,0]
);
D([“ce”]);

//–>Quan veus un partit fora de casa, en mig de l’ambient
de Anfield, en condicions de cansament i intoxicació etílica avançada, no saps si el Barça juga un 3-4-3 un 6-8-6, un 6-6-6, o un 69. El que em
va quedar clar és que els de Liverpool o jugaven amb el doble de gent o es
movien molt més que nosaltres. I quan Sisoko va enviar la pilota al travesser després
d’haver patit ja un pal de Rise i la triple ocasió que va acabar traient en Puyol, vaig creure
que realment existia algú allà a dalt que havia escoltat les meves pregaries. Veia que guanyariem.

Però a la segona part tot va continuar igual fins que en Guddy la va fotre a la xarxa. El subidón va ser tan gran
que fins i tot quan l’àrbitre va xiular el final encara em durava el pessigolleig al cos.
Però ens hem quedat fora i s’ha demostrat que, per molt que creguem en els miracles, si no
vas a per totes la Champions
no perdona.

Fins l’any que ve.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!