Diari d'un Culer
Sovint comparen un gol amb un orgasme. No hi ha comparació, és millor un gol
?Tothom té dret a una
venjança?, diu en Bill a la mítica pel·lícula
d’en Taratino. Aquest és un dels fets que més m’agrada
del futbol: sempre et dona l’oportunitat d’una revenja i et serveix
la possibilitat d’arrencar-te qualsevol l’espina clavada. Ahir li va
tocar al Milan, segurament l’equip que ha patit l’episodi més
cruel del futbol d’elit en els darrers anys. I això m’ha fet
feliç perquè sabem que davant de qualsevol patacada sempre ens
podem aixecar al crit de Vendetta! i esperar que arribi el nostre moment.
Triar entre Liverpool i Milan és
complicat. Els anglesos tenen tota la mística romàntica
del futbol britànic, amb la seva fantàstica afició, el seu You’ll
Never Walk Alone, el This is Anfield o el mite de Bill Shankly. Del Milan
tinc el record d’aquella piconadora de Sacchi amb la que vaig créixer,
el record inesborrable de les manetes a la Quinta de Buitre i del
grandíssim Marco van Basten. I sé que els culers tenim
algun mal record amb els rossoneri, però aquest és un
episodi ja borrós en la meva memòria futbolística
selectiva.
Ahir jo anava amb el Milan. Per
començar perquè és el màxim candidat a
destronar al Reial Madrid en nombre de Copes d’Europa, però
també per un sentit de justícia divina -si es que
existeix un Déu del futbol que no sigui Maradona-.
Quan vaig
ser a Liverpool veient al Barça, el que més em va impactar del museu dels reds
va ser la part dedicada al "Miracle d’Istambul". Tenen una sala tota folrada amb
pancartes de la final on es passa una i altra vegada un extraordinari
documental d’Sky sobre el mític partit on els reds van
remuntar tres gols als italians; sens dubte el mach més
impactant que jo hagi vist mai.
Mentre mirava atònit aquest documental on s’escolten i es veuen, minut a minut, les reaccions dels aficionats dels dos equips, al
fons de la sala els queien les llàgrimes a supporters de 2×2
amb uns braços del tamany de les meves cames. Eren
llàgrimes semblants a les que em cauen a mi quan em repasso la final
d’Atenes, però estaven multiplicades pel fet d’estar presenciant quelcom
extraordinari: un miracle. Però tot miracle futbolístic té el seu
infern a l’altra banda de la grada.
Ahir va ser els italians els qui van
entrar al paradís. I ho van fer guanyant de forma mesquina i
immerescuda, en un partit amb un gran Liverpool enfrontat a un Milan en
decadència. Va ser la torna d’Istambul i aquesta és
una de les grandeses del futbol: saber que no és sempre el
millor qui s’emporta la Copa cap a casa.
L’altra grandesa és
que l’any vinent el títol torna a estar en joc.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Va ser un partit lamentable. El liverpool se suposa que va jugar millor, i sí, va jugar millor, però realment no va fer futbol sino molta pressió i uns quants xuts de fora l’area i ocasions poc clares. Hi havia moments que anaven xutant la pilota amunt i avall com si fos un partit de 3era regional. Un amic de la feina opina que la final hauria de quedar deserta…. no és una mala idea. Jo també anava amb el Milan, l’spanish Liverpool i en Benitez em cauen com el cul, i a més, el barça també mereixia la seva petita vendetta.