Poc-moderna

Reprenem el curs, i entre la llista de bons propòsits (aquells que es fan per quedar bé amb un mateix al cap d’any i a l’inici del cicle escolar), hi ha la recuperació d’aquella categoria de músics (discos, cançons o llambregades vocals) imprescindibles.
Es tracta d’un grapat de discos que el mestre Ferran Amado ens va passant per tal d’educar el nostre cargol (el de l’orella). I que la solidaritat poc-moderna anirà compartint puntualment (esperem que amb més freqüència que els plans quinquennals) amb els seus lectors més eixerits.
D’acord, ja havíem parlat de Neil Young per raons òbvies (la visita primaveral), però avui escoltarem de nou els seus Greatest hits (Repreise Records, 2004). Setze cançons essencials…

(I d’aquí una setmana… Leonard Cohen)
Fer un Greatest hits ha de ser complicat –m’imagino que ha de ser com triar el teu millor fill–, però és una eina molt útil per un espectador amb ganes de conèixer una discografia. En aquest cas, el treball serveix per sentir a Young en solitari, però també podem gaudir de temes amb Crosby, Stills, Nash & Young, o un “Rockin’ In The Free World” acompanyat de Pearl Jam. Tres ocells d’un tret, que diríem. El canadenc és el pare de grans cançons que han influenciat –i influenciaran– a tota una (o dues o tres) generacions de l’escena pop-rock.

(aquí el veureu fent embogir el públic barceloní i aquí el link a allmusic)

L’apunt Enderrock: Neil Young va protagonitzar una portada de la revista. Va ser en el número 21 de la revista –novembre/desembre del 96–, i va ser pel disc de tribut que els grups catalans li van dedicar a l’artista. Curiós veure com Young compartia espai amb un ‘megapòster de Sau‘, articles de Kitsch, Munlogs, Umpah-pah, Zitzània, uns tals Obrint Pas…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!