Poc-moderna

Sí, avui engeguem una nova secció. Una secció imprescindible. No us enganyarem; no l’anomenem imprescindible perquè no pogueu sobreviure sense llegir-la, desenganyem-nos. Però és imprescindible, perquè està protagonitzada per música imprescindible (quina frase tan sobrada, no?).
Però estigueu tranquils; com que la generació poc-moderna no té prou criteri per discernir què és i què no és imprescindible, es remetrà al savi per seguir les seves passes. Sí, afortunades i afortunats lectors d’aquest bloc, aquí teniu un regal! En senyor Ferran Amado (l’home del Sona 9 entre moltes d’altres coses tan ben fetes i mai prou valorades) serà l’encarregat de guiar-nos pel bon camí musical.
El robatori serà senzill; mirarem d’anar descobrint les perles imprescindibles per entendre la música. La d’avui. I ho farem seguint els discos que robarem de la seva bonica i completa discografia (aquella que s’amaga pel menjador, sota el llit, arreu dels armaris…).

Sí, i després de la brometa (els Rolling Stones eren aquells què feien versions de Pascal Comelade, no?), ens posarem seriosos! Comencem amb el bàsic número 1. Parlem sobre The Rolling Stones (la web oficial, el Myspace). No sé si podria ser d’una altra manera…

[Pels que encara ho dubtin; aquesta secció d’imprescindibles –òbviament– pretén despertar els vostres sentiments més amagats. Cadascú té el seu imprescindible, i segur que la majoria no estareu d’acord en aquesta selecció. Doncs a queixar-se, que la vida són dos dies!]
[Així –passant per alt els darrers 4 dies– fem veure que això no ha
estat res i retornem a l’estat poc-modern habitual. A la càrrega…]

Partint de la base que aquest grup va nèixer l’any 62 i que, per tant, la banda per si sola ja té més edat que molts de nosaltres, la força de Mick Jagger a la veu i la guitarra de Richards han revolucionat el món. Autors d'”Angie” i “Satisfaction”, i “Streets of love”, amb un directe així:

(Amb ells passa allò tan típic de poder pensar –durant unes mil·lèssimes de segon– que no els coneixes… però vulguis o no vulguis, en algun moment de la teva existència hauràs caigut en les seves grapes musicals. No hi tens res a fer… són els Rolling i et faran treure la llengua)

També direm que Exile On Main Street (Virgin, 1972) és el donut Stonià al que ens ha remès n’Amado. Amb les guitarres i d’altres roques com “Rocks Off”. 18 descàrregues d’adrenalina (queda algú que encara faci discos amb 18 cançons?) que es converteixen en més d’una hora de rock (queda algú que encara faci discos amb una duració de més d’una hora?).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!