Els premis són una d’aquelles coses tan ego (‘jo, jo, i ningú més que jo’); un premi és que et llegeixin, i un altre premi és que et reconeguin la feina (feina?). Un premi és un somriure i un premi és un reconeixement públic.Els premis provoquen un sentiment tan estrany com interessant d’analitzar. Si guanyes,
Seguim amb l’obsessió del gimnàs, aquest món que a poc a poc anem descobrim. A més és dimecres, el dia oficial per visitar aquest espai humit. Ara que ja hem evolucionat –ja dominem la contracció abdominal i tornem a tocar amb els dits al terra mantenint les cames estirades, allò que feia anys que no
La gran programació cultural de les darreres jornades-setmanes-mesos-trimestres fa que visqui satisfactòriament desconnectada del que passa a la petita pantalla. Però entre les bones noves de les darreres èpoques post-modernes, tenim l’obertura de 3 a la carta: ja no cal pagar per mirar i remirar les coses que han passat per TV3. Fa temps que
Aviat podrem cagar i pixar on-line; si ara ja podem parlar amb el món, comprar menjar, anar a la última moda i perdre el temps només fent un click, aleshores es pot entendre perfectament la meva predicció: les defecacions han de ser el proper pas cap a la normalització de la xarxa. N’hi ha uns
Fa dies que em pregunto què diré al bloc per la Diada. Res no serà especial ni el diferenciarà de les desenes de blocs que parlaran del mateix. Serà difícil que algú passi de la primera línia d’aquest escrit quan vegi que, òbviament, la poc-modernor també s’uneix de joia en la celebració de la Diada
Sí, fa dies que us ho pregunteu, fa nits que us costa dormir, fa mesos que l’angoixa us persegueix. No patiu, jo tinc la resposta, jo sé perquè serveix el Facebook: ‘El Facebook és aquella eina inútil que et fa rependre el contacte amb gent que pensaves que ja t’havies tret de sobre’, eli dixit.
Seguim amb l’etiqueta de coses que es poden fer ‘en català’. Sabem que podem dur calçat en català (Oda a les camperes), que podem anar de festa en català (La bona gresca de Cal Macarró), que mirarem d’esperar la visita mèdica en català (Va d’esperes… consultes del rotllo), que el CUL és molt català (Va
Ja ho tenim els catalans: fem cagar el tió, posem el caganer, i som, en general, èssers escatològics. Però aquí no s’acaba la nostra llegenda anal… Perquè podem anar de cul, mirar el cul-ebró a la televisió o el culet-culet del nen de la trompa. Després li donem la cul-pa a en cul d’en Jaumet.
Sí, amics, avui farem una oda-ovació a les ‘camperes’. I per què? Doncs és ben senzill: si l’estètica de ratlles que es van apropiar els britànics dels seixanta –tot el moviment mod– ve de Lloret de Mar –els savis ja van anunciar que havia estat un robatori inspirat en l’estètica dels cantants d’havaneres–, ha arribat
Avui m’ha tocat ‘fer temps’ a la sala d’espera d’una consulta mèdica –res greu, no patiu–: nomes arribar-hi, veient la fauna i flora de la que disposaven per fer-me passar l’estona d’espera –mai entendré perquè és físicament impossible que quadrin els horaris de les consultes ni tampoc perquè tenen revistes tan xungues per entretenir al
Tot i que l’estat de la situació és crític, els macarrons [dit d’aquells individus que tiren endavant el projecte de Cal Macarró, la fantàstica taverna catalana de Calaf –gran capital de l’Alta Segarra–] continuen endavant i preparen gresca de la grossa pel seu tercer aniversari. De què nassos parlo? Quina és la història què ens
Un amic s’enfot sovint de mi, perquè un malhaurat dia en una malhaurada hora, se’m va acudir d’afegir les paraules ‘en català’ al final de no-sé-quin-element. Aleshores me’n vaig adonar, que hi ha moltes coses que es poden fer ‘en català’, o que no sé per quina malaltissa raó, acabo afegint aquesta cua de frase