Poc-moderna

Seguim amb l’obsessió del gimnàs, aquest món que a poc a poc anem descobrim. A més és dimecres, el dia oficial per visitar aquest espai humit.
Ara que ja hem evolucionat –ja dominem la contracció abdominal i tornem a tocar amb els dits al terra mantenint les cames estirades, allò que feia anys que no havíem tornat a experimentar–, podem anar un pas més enllà i analitzar el factor sonor de les classes de gimnàs. Sí; el fil musical de les sales de màquines és horrorós. I per si no n’hi hagués prou, el típic CD que mai canvien i sona classe rera classe, també és bastant fastigós. I repetitiu. I cansat.

Reivindiquem doncs, una nova banda sonora… perquè es pot anar al gimnàs i sentir música en català! Quina gran idea, no? Sí, és ben poc-moderna…

[Ja sabeu per d’altres ocasions, que la religió poc-moderna sovint proposa a la seva audiència de lligar en català, reclamar revistes en català a les consultes del dentista i d’altres afers molt provicians i poc moderns, tots arxivats en la categoria ‘en català’ d’aquest humil –que no humit– bloc–]

Esteu a punt per suar la cansalada?
Doncs per entrar en calor i començar la classe, una mica de La Brigada serviria per anar agafant el ritme, un ritme per començar a despertar músculs atrofiats que també aconseguirien els Sanpedro.
Però al brometa s’acabaria, i un cop escalfats, toca fotre-li canya. Jo ja em veig maxacant les abdominals al ritme de Mazoni (qui es
resestiria a moure el cos mentres, desesperançat, exigeix ‘Eufòria’, per exemple), enfilar-se damunt dels steps amb els Rosa-Luxemburg, fer 50 flexions amb Guillamino de fons, jugar amb la piloteta amunt i avall amb els The Gruixut’s (cantant ‘Sóc un toixó’, per motivar encara més al personal) i augmentar el ritme damunt la bicicleta amb els Tupolev a tot drap. Fins hi tot els més valents, podrien fer una mica d’exercici amb el disc dels Eina… Però la poc-moderna a aquesta classe de ben segur que no hi assistiria; peses amunt i peses avall, les seves carns no estan preparades per tals emocions. I per a les classes coreografiades, una mica de rumba de Dijous Paella, Ai Ai Ai o Gertrudis seria un repte assolible. No sé si suportable, però musicalment viable.
Els estiraments i la fase de relaxació final –sempre la part més agraïda, desenganyem-nos–, podrien anar a càrrec dels
Anímic, i per les classes més místiques un aire de Gerard Quintana, per
exemple. Delên o Èlena també ajudarien a calmar les feres, un cop suada la cansalada.

Per cert; Le Petit Ramon i Umpah-Pah tenen dos temes que potser també motivarien al personal: tots dos grups tenen cançons relacionades amb el greix…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!