Poc-moderna

La gran programació cultural de les darreres jornades-setmanes-mesos-trimestres fa que visqui satisfactòriament desconnectada del que passa a la petita pantalla. Però entre les bones noves de les darreres èpoques post-modernes, tenim l’obertura de 3 a la carta: ja no cal pagar per mirar i remirar les coses que han passat per TV3.

Fa temps que tenia pendent veure què tal era allò que havia vist anunciat, un nou programa de càpsules de 25 minuts batejat com Sense embuts.

Bàsicament perquè m’agrada la gent parla així, sense embuts, exterminant allò que se’n diu les frases políticament correctes. I encara molen més aquests comentaris quan els que et donen les instruccions són adoptats, superdotats, adolescents, malalts de càncer, vells, gent amb síndrome de down, presos…

I res, he fet unes quantes sessions de Sense embuts –programa que ni tansols sé quan s’emet, però que encara està a les pantalles–, per allò res resistir-me a enganxar-me a Lost, Heroïs o qualsevol d’aquestes altres sèries tan-modernes.

Ha estat interessant… Però sabeu què és el que realment em preocupa?

Que en un dels capitols es diu que el 50% dels superdotats no saben mai que ho són… i si jo en sóc una? Mai ho sabré…

I ara de debó… Aquesta gent reflexionen en veu alta sobre la vida. Personetes que han arribat al moment de plantejar-se com seria uan vida sense ells mateixos, individus que han après a viure en fascicles, o a grans trets, pensen en veu alta sobre com anar tirant quan van maldades.

“Naixem i tot comença a complicar-se, hi ha milers de decisions per prendre, fer-se gran és molt difícil i la vida no porta instruccions. Però avui…”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!