Bon Cop de Rock d’El 9 TV, presentat per Jordi Sunyer.Programa emès el 22 de desembre de 2011. Tota la informació de Mercè Subiracs a la seva web.
A l’entrada de Qui té por de Virgínia Woolf? hi hauria d’haver un requadre que t’adverís que l’obra que vas a veure pot ferir la teva salut -com en els paquets de tabac- o si més no, la teva sensibilitat. Els protagonistes són George i Martha, professors de l’universitat de la qual ella és la
Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen. (Edicions 62, 1978) I, així, tu te n’has anat per sempre d’aquest món de vius; has caminat cap a l’edifici dels qui no tornen; qui sap si assaborint, amb la teva solitud, la benaurança de la mort. Voldria que el teu abisme fos ben
Va haver-hi una època, conten els pares, quan aquests també eren joves i duien els cabells llargs, que hi havia un moviment musical-cultural-polític de cantautors que amb els seus únics mitjans –la veu i una guitarra– mostraven amb les seves cançons el seu rebuig a l’ordre establert en aquell moment: una dictadura infame. Més tard,
[n’hi ha més] Hi ha gent que quan li dius que encara compres discos (sí sí, a les botigues de discos en venen) et miren amb cara d’entre perplexitat i sorpresa. No és que em compri gaires discos, ara els calers me’ls gasto en música en directe, però encara ara, i de tant en tant,
Dissabte vam pujar fins a Prats. La Trobada Gegantera de Prats de Lluçanès és d’aquelles que s’esperen tot l’any. Enguany, a més, els companys de Prats celebraven el vint-i-cinquè aniversari de la seva colla, així que la festa va ser doblement grossa. Malgrat arribar tard per culpa d’aquest malaurat accident que ens va fer arribar
Fa dies que no actualitzo aquest bloc. La campanya no em deixa gaire temps. La CUP, al meu poble -Seva- ens presentem, i això porta molta feina, i ho fem per primera vegada, i això, encara comporta més feina. Avui ho faré de forma fugaç, però no parlaré ni del Barça, ni de Bin Laden,
Avui us parlaré de la protagonista d’aquesta foto tant enigmàtica: Mercè Subirachs. Acaba de sortir de fàbrica el seu primer disc en solitari, Temps de núvols (Doitter, 2011) i en breu el trobareu a les botigues, a iTunes i a Spotify. Però si voleu saber què si amaga darrera de la portada -un pèl ensucrada-
Una característica genuïnament catalana que ens diferencia de la resta de mortals de qualsevol altre part del món, és que, quan fem quelcom bé, enlloc de trobar-ho normal, propi d’un país modern i capdavanter, el primer que fem automàticament és pessigar-nos per saber si estem somniat. Un cop hem fet aquest primer i insalvable pas
“L’art té d’especial i de bo que en ell no es pot mentir (…) Es pot mentir en l’amor, en la política, en medecina, es pot enganyar a la gent i fins i tot a Déu, hi ha hagut casos (…) però en l’art no es pot enganyar (…) Ja ho veu, sovint em retreuen,